Aprofitant la relativa calma o parèntesi estival he tornat a un d’aquells projectes acariciats des de fa molts anys i sempre, per unes raons o altres, postergats en favor d’altres de més peremptoris. Al capdavall la vida no deixa de ser una agenda més o menys detallada i extensa, amb les seues anotacions, els seus dies festius marcats en roig i en negre o blau els feiners, les cites i propòsits realitzats, els pendents i els que potser no complirem mai. O els que, passat el temps i les agendes, reprenem en circumstàncies més favorables. Com el que ara m’entreté alguns moments dels dies caniculars. Tinc el volum de l’obra poètica de Norman MacCaig que va publicar l’editorial edimburguesa Polygon a cura del seu fill Ewen MacCaig en 2005 i que el Cap d’Any de 2010 em va regalar el meu cunyat Chris Larsen, escocès de cognom danès. Durant molts anys Escòcia va ser destinació predilecta dels nostres viatges almenys un parell de vegades l’any, pels volts d’Any Nou i algunes setmanes a l’estiu. The Auld Byre, la casa d’Angus dels nostres germans, entre Forfar i Montrose, a la vora de la Mar del Nord, escrit així, en la forma antiga que significa El Vell Estable, era més que un refugi, una mena de paradís voltat de jardí i espais oberts a la mirada i propici per això, en el seu silenci tranquil de dies lluminosos i molt llargs, a la contemplació, la lectura i els llargs passejos. I per recórrer de dalt a baix tot el país. Com que sempre hi tenia algun article per enviar, el tema escocès es va convertir amb els anys en motiu recurrent. Norman MacCaig, de qui ja vaig traduir un grapat de poemes que es van publicar ací i allà, i altres poetes escocesos de potsguerra i actuals, és un dels llegats d’aquelles estades d’Angus, que em van estimular també l’esforçat estudi de l’anglès fet, sobretot, a base de lectures i diccionari. La severa sordera que m’afecta des que vaig fer poc més o menys els quaranta i que a penes si pal·lien els audiòfons segons els casos, m’impedeix un domini mínimament solvent d’aquesta llengua en els seus registres orals, de manera que he de conformar-me a sentir la seua música de portes endins i a través bàsicament dels ulls. Com que l’edició de l’obra completa de MacCaig està integrada pels 792 poemes que l’autor va escollir d’una producció molt més extensa, ordenats cronològicament i sense distingir-hi els llibres en què van veure la llum per primera vegada, he necessitat treballar els seus Collected Poems de 1985, que ell mateix va preparar per a Chatto & Windus · The Hogarth Press, per seleccionar el llibre que finalment m’he decidit a traslladar sencer al català. És en el llibre A Man In My Position, de 1969, on he pogut rellegir l’extraordinari i llarg poema (els de MacCaig solen ser més aviat breus) titulat «A man in Assynt». En aquesta regió nord-occidental de les Highlands es troben alguns dels paisatges més emblemàtics d’Escòcia i el lloc on el poeta acostumava de passar els seus estius. Després de contemplar-los i viure’ls durant molts anys, MacCaig fa en aquest poema un cant d’estima a la terra i una revindicació del país –xifrat en el binomi terra-gent que resumeix el seu concepte de paisatge–, oblidat pel poder llunyà i injust de Londres, i es pregunta: «A qui pertany aquest paisatge? – / Al milionari que l’ha comprat o / al caçador furtiu que bamboleja muntanya avall de bon matí / amb un cérvol carregat a l’esquena? // Qui posseeix aquest paisatge? – / L’home que el va comprar o / jo que soc posseït per ell?». Els bons poetes són universals en la mesura que les seues preguntes afecten qualssevol èpoques i persones. Alguns d’ells, a més, són capaços de veure-les venir molt abans que les coses esdevinguen plaga i destrucció i això fa més útil l’actualització del seu treball en altres àmbits i cultures, que és el que busca la traducció literària. Contestar les preguntes de MacCaig és reflexionar sobre els vincles entre les persones i la terra, el binomi principal que defineix un país, i sobre el poder destructor d’aquests vincles ancestrals que la indústria turística (continuació de la guerra per altres mitjans) s’entossudeix a escometre tan irresponsablement com el sistema que l’alimenta. És un símptoma d’un mal més profund aquesta desnaturalització programada i boja dels pobles i els seus paisatges que els valencians, ai!, coneixem tan bé. La pervivència de les paraules sàvies dels poetes també és una forma de resistència a la barbàrie. Tornar a MacCaig és una manera singular i molt amable de tornar a Escòcia i d’aprendre a mirar i defensar el propi paisatge.
Et pot interessar
