En les dues darreres peces, «El dividend universal. Els orígens» i «La gestió del progrés científic-tecnològic», veiem com l’enginyer britànic C.H. Douglas percep, en la dècada de 1920, conseqüències de la tecnificació de la producció. La Revolució Tecnològica de la seua època permetia oferir una quantitat colossal de productes i subministrar a tothom el necessari per a dur una vida digna amb una decreixent intervenció d’unitats temps-energia humanes. La producció ja no hauria de ser el problema. Calia canviar el focus d’atenció de l’economia interessant-se en la distribució, i aquesta no hauria de basar-se en el treball, com ja discutirem a l’anterior peça.
Douglas liderà el moviment dels creditistes socials [del títol del llibre de Douglas (1924), Social Credit]. El moviment, que tingué un notable ressò, especialment en el món anglosaxó, suscitant atenció i debat, fou fortament desprestigiat per l’economia acadèmica i atacat per la jerarquia financera. Ha romàs, molt afeblit, fins hui en dia1. Mentre l’economia ortodoxa s’entesta en promoure la plena ocupació, els creditistes socials proposen que la tecnificació i l’automatització de la producció hauria de derivar en una societat que gaudís de molt més lleure. Douglas assenyalà una contradicció entre l’activitat dels científics i enginyers, que s’esforcen en disminuir la participació del factor humà en el procés de producció (substituint unitats temps-energia humanes per equipament tecnològic), i la dels polítics, entossudits en les polítiques d’ocupació.
El cos teòric del douglasisme era més concret en la detecció de problemes que en la proposta de solucions. Perspicaç en les crítiques al sistema, a les elits financeres que comerciaven amb diner-deute amb interés, als polítics, la conducta dels quals afavoreix el negoci d’aquelles, tenia febleses articulant els remeis. La viabilitat del Dividend Universal (DU) de Douglas encarava més entrebancs que la del diner segellat de Gesell. Aquest pogué posar-se en pràctica en l’àmbit privat o municipal sense la participació de les autoritats nacionals alemanyes o austríaques (vegeu «Lliure moneda en la Gran Depressió. Alemanya» i «Lliure-moneda en Áustria. El miracle de Wörgl»), sols calia el seu consentiment (que durà ben poc). Tanmateix, el DU de Douglas suposava repartir diner de curs legal del país que l’adoptés, i necessitava la col·laboració activa del poder polític estatal, cosa que requereix convéncer la majoria parlamentària o guanyar-la electoralment participant-hi en política.
I així, podem descobrir certes vacil·lacions en les propostes de Douglas i els creditistes, i distingim diferents versions d’aquell DU proposat fa cent anys. Una que sembla complementària del sistema monetari hegemònic, i una altra, de substituta, que expulsa i reemplaça el diner-deute amb interés controlat pel sistema bancari de banc central. Cal dir que el mateix Douglas s’adonava de la manca de claredat que pot contenir l’evolució del seu discurs, i es justifica assenyalant les dificultats de ser pioner en un tema tan subtil i enrevessat com aquest «tant en pensament com en llenguatge», i manifestant que ha dedicat molt d’esforç, en la successió de llurs publicacions i debats, a aclarir les possibles vaguetats inicials de les seues reflexions2.
En la versió complementària, el DU tractaria de cobrir el desajust entre la suma de preus de béns i serveis que l’eficient sistema de producció assistit tecnològicament pot presentar al mercat, i la suma d’ingressos que el mateix sistema de producció reparteix, en forma de salaris i dividends, entre els consumidors. El DU seria un complement del poder de compra dels consumidors que facilitaria liquidar la producció en curs sense pagar un peatge al sistema bancari, creador i comerciant de diner-deute amb interés, ni malbaratar recursos (vegeu els dos articles anteriors enllaçats a dalt). I així, cada any s’estimaria el desajust per tal de calcular el DU corresponent.
Estenent el seu raonament, Douglas proposà eliminar el monopoli del sistema bancari en la creació del diner. Tot el diner hauria de crear-se en forma de dividend, basat en la capitalització de la totalitat dels béns de la societat (materials i humans). Douglas defén que la societat és depositària de l’històric progrés científic-tecnològic i dels avantatges de viure en comunitat, i hauria de ser considerada com una empresa en què tots els membres són els accionistes. En la versió revisada de 1933 de Social Credit, hi trobem un curt apèndix titulat Esbós d’un esquema de crèdit social per Escòcia, on descriu, en primer lloc, com hi hauria de calcular-se una xifra que representés la capitalització de la societat escocesa.
Inicialment, Douglas pren, arbitràriament, l’1% del capital social calculat per a repartir a parts iguals entre tota la població. Estimà que en aquell moment cada família escocesa podria rebre al voltant de tres-centes lliures3 que el govern pagaria mensualment a través l’Oficina de Correus i no dels bancs. Cada any s’estimarien les variacions del capital social nacional i del cens d’escocesos, i es procediria a repartir el dividend com en l’any inicial. Douglas descriu molts aspectes i detalls del projecte en el seu esbós; ens quedem, però amb l’essencial: la vida econòmica seguiria de forma similar a la que coneguem, el canvi nuclear de la proposta és que amb el DU cada persona de la societat es converteix en un centre de creació de diner. Per això l’etiqueta diner-coproduït que vaig usar en encetar aquesta secció de la sèrie, quan descobrí el Dividend Universal en l’actual versió de l’enginyer francés Stéphane Laborde.
El diner-deute també es crea, però es destrueix en cancel·lar-lo (excepte els interessos, diners no prestats, però exigits pel sistema bancari, i que procedeix de la posterior creació); el diner minvant gesellià va desapareixent amb el temps, d’acord amb el seu disseny. El DU de Douglas és diner lliure de deute, no retornable; podem endevinar que la principal crítica acadèmica que se li feu és que creixeria produint inflació. Ho debatrem.
1 Aquesta web pot considerar-se hereva i continuadora del douglasisme com a moviment teòric d’estudi i desenvolupament de les idees fundacionals de C.H. Douglas.
2 Douglas C.H. The New and the Old Economics. (2001) Tidal Publications. Pag. 5,6. La primera edició és de 1932.
3 Hui en dia serien unes 17.000 lliures. He usat el calculador d’inflació del Bank of England.
