Ben mirat, el sistema monetari imperant és estrany: es desbrida escampant diners i afavorint la formació de bombolles financeres mitjançant l’expansió demesiada del crèdit (vegeu «Similar a l’esquema Ponzi») i, temorós, retira diners quan més en calen. I així, en època de depressió, quan la deflació amenaça, el crèdit es frena i els posseïdors de diners tendeixen a atresorar-los. La quantitat de diner circulant i la velocitat de circulació decreixen entrebancant els intercanvis, la producció i el comerç. Aquest context hi aparegué en la Gran Depressió, quan començaven els anys trenta del segle passat. Oxidable, corruptible, un deteriorament que l’homologa al món físic i natural, i que s’expressa en una pèrdua progressiva de valor, el diner segellat de Gesell, la lliure-moneda, fou una ferramenta alternativa que s’experimentà exitosament.
La idea de Gesell era que l’estat implemente l’ús de la lliure-moneda. El Banc Central és substituït per una Administració Monetària Nacional que ha de vetlar per ajustar la demanda de diner a les necessitats de l’oferta de béns i serveis. Una Administració Monetària que, diu Gesell: «… no fa operacions bancàries, no descompta(1) ni accepta documents ni trava relacions de cap espècie amb persones privades. L’Administració emet diner quan aquest escasseja al país, i el retira quan es nota un excedent. Això és tot».
L’Administració Monetària crea el lliure-diner del no-res, com el diner-confiança, però no és un deute de ningú. Per augmentar el diner circulant entrega la nova emissió al Ministeri d’Hisenda que el repartirà entre els ministeris, que el gastaran d’acord amb els seus programes i projectes. I així es difon entre la societat. Però com és diner que minva de valor amb el temps, per tal que l’emissió realment supose un increment del circulant, Hisenda ha de procedir simultàniament a una reducció d’impostos que compense el decrement.
Per treure diner de la circulació, podria bastar amb la desaparició que caracteritza la lliure-moneda, i potser, la mateixa pèrdua de valor del diner, que en la proposta de Gesell era del 5,2% anual (vegeu «El diner segellat»), siga suficient com a element regulador. Si cal, sempre es podria recórrer a l’augment d’impostos per a retirar més diner de circulació.
El sistema bancari de banc central perdria així la font de negoci que representa la creació de diner mitjançant el crèdit. I com es podia anticipar, malgrat la difusió que tingueren les idees i escrits de Gesell, les institucions i organismes oficials no s’hi interessaren. Les poques experiències amb diner minvant vingueren de la iniciativa privada i d’entitats locals. Estats i bancs centrals, conxorxats, s’oposaren fermament quan veren que el model es podia estendre.
En octubre del 1929, dos seguidors de Gesell fundaren en Érfurt (land alemany de Turingia) l’Empresa d’Intercanvis Wära, el nom dels vals que promocionaven. Seguien el disseny de Gesell amb algunes variacions. Per exemple, els bitllets minvaven una vegada al mes, i sols necessitaven 12 segells, en lloc dels 52 de Gesell, però amb un percentatge de minva superior: 1% mensual que suma el 12% anual. 1 Wära equivalia a 1 Reichsmark, la moneda de curs legal. L’empresa emetia els Wära i els venia a empreses i particulars, o els prestava sense interés si el prestatari aportava les garanties necessàries. La publicitat fou imprescindible per tal de difondre el nou mitjà d’intercanvi, i en dos anys més de 1.000 empreses i botigues s’adheriren al projecte, usant Wära entre elles, amb els seus clients, i pagant sous de treballadors.
S’obriren oficines de l’Empresa d’Intercanvi en diverses ciutats, on també es venien els segells compensatoris de la pèrdua de valor. La venda de segells eren ingressos de l’empresa, que també servien per a les despeses d’impremta i publicitat.
En el disseny de Gesell el diner minvant era la moneda de curs legal, creada del no-res, que l’Estat introduïa en (i retornava a) la circulació mitjançant la seua despesa. Tanmateix, l’empresa d’intercanvi havia de vendre els seus vals i admetre que els posseïdors de Wära pogueren canviar-los per Reichsmark a demanda. L’avantatge del Wära, que l’empresa s’esforçava en publicitar, era que multiplicava la velocitat de circulació dinamitzant l’economia i augmentant l’ocupació.
Un cas paradigmàtic, que l’economista nord-americà Irving Fisher recull en el llibre Stamp Scrip (1933) (vegeu «L’ordre econòmic natural»), és el de Schwanenkirchen (Baviera), un poble de 500 habitants deprimit per l’atur i les privacions, com la resta del país, sota els efectes de la deflació. Llur principal riquesa era una mina de lignit, tancada des del 1929, que el propietari pensà en reobrir el 1931 unint-se al projecte Wära. Aconseguí un crèdit de 40.000 Reichsmark que gastà en Wära, sabedor que circulaven molt millor que els Reichsmark. Els miners del poble acceptaren ser pagats amb Wära perquè els comerços locals també els acceptarien.
I ocorregué el que el propietari esperava i la teoria de Gesell preveia: ningú estava interessat en acumular Wära, circulava amb fluïdesa i retornava també a la mina en un dinàmic circuit que també degué aprofitar els cercles de Wära que ja funcionaven a Alemanya. El miracle de Schwanenkirchen es difongué per Alemanya i arribà també als EUA. Així ho conta Irving Fisher: «… uns mesos després (…) el poble es trobava en una situació de prosperitat, els treballadors i els comerciants estaven lliures de deutes i un nou esperit de llibertat i vida impregnava la ciutat». I referint-se al país: «El moviment del Wära va tenir una important influència a Alemanya. Va contrarestar la política deflacionista del govern. Nombroses persones van trobar ocupació i en alguns llocs els preus van pujar. El Wära va funcionar per als que van creure en ell». En novembre del 1931 el govern prohibí el Wära per llei, i «Schwanenkirchen i altres ciutats on el Wära ha proporcionat la sang vital de l’activitat econòmica estan de nou en l’atur», conclou Fisher(2).
(1) Recordem que descomptar és una operació en què un banc fa un préstec cobrant-se l’interés anticipadament. Vegeu nota 5 en «Lliure-moneda». La cita és de L’ordre econòmic natural, pàg. 13 del document enllaçat.
(2) Les tres cites d’aquest paràgraf en pàg. 12 i 13 d’aquest enllaç a una còpia d’Stamp Scrip.
