Frederick Soddy és considerat precursor de la termoeconomia, desenvolupada a partir de la dècada de 1960, un enfocament associat a l’economia ecològica i sostenible, com apuntí en «Frederick Soddy. Riquesa virtual». En aquella peça també citava Silvio Gesell, esperant que en algun moment li dedicaria un espai. Esmentí Gesell després de comprovar que Keynes li dedica unes pàgines en la seua Teoria General de l’ocupació, l’interés i el diner (la seua obra cimera de 1936), mentre que ignora completament Soddy, ambdós economistes heterodoxos menyspreats pels acadèmics. Soddy fou protagonista de diverses peces de la sèrie, ara és el moment de Gesell.
Gesell (1862-1930), Soddy (1877-1956), i Keynes (1883-1946) coincidiren en un temps quan l’economia ja s’havia obert un espai a les universitats, però solament el tercer fou economista de carrera. Soddy era químic (Nobel de 1921), i Gesell comerciant, però tots dos gosaren reflexionar i escriure sobre economia i, especialment, sobre la naturalesa del diner. Quan comencí la sèrie vaig defendre aquestes incursions dels no professionals en el debat dels principis econòmics. Crec que és possible fer-les, però també desitjable en aprofitar, potser, la manca de sentit comú professional del no especialista. El sentit comú professional, i exemples no en manquen, de vegades condueix l’expert per una senda fitada, dificultant-li possibles visions alternatives.
Soddy ens advertí, per exemple, que, contràriament a l’opinió comuna, i també a l’acadèmica (vegeu «Divagant sobre la riquesa»), el diner no és riquesa, i que l’economia no hauria de ser considerada una ciència mentre no incorpore els principis de la termodinàmica a les seues eines d’anàlisi (vegeu «No se’l pese a les balances»). Gesell, per la seua banda, qüestiona les funcions comunament admeses del diner, enraonant (raons que destriarem) que el diner no hauria de ser al mateix temps mitjà d’intercanvi i mitjà d’estalvi; defineix estabilitat de preus com a inflació nul·la, en contra de la noció que han imposat els bancs centrals d’arreu del món (inflació entorn de 2%, vegeu «La bombolla global. Inflació planificada»); i, en una època en què el diner-paper tenia inscrita llur convertibilitat en or, proposa esborrar la inscripció. Gesell concep a principis de segle XX la idea de diner-completament-confiança a què s’ha arribat forçosament amb el temps i les circumstàncies1. Diner-confiança que ja trobàrem en les primeres peces de la sèrie quan analitzàvem la naturalesa del diner amb ajut de l’experiment mental que tenia lloc en el nostre laboratori de l’illa Experior.
Silvio Gesell nasqué en St. Vith, hui Bèlgica i en 1862 pertanyent a la Confederació Germànica, antecessora del II Imperi Alemany. Solament estudia fins a primer any de secundària i ben prompte es posa a treballar com a comercial. Amb 20 anys és destinat a Màlaga on aprén castellà, als 22 torna a Alemany i als 23 empren el seu propi negoci en Buenos Aires, fundant amb un dels seus germans Casa Gesell, que comercia amb articles odontològics, quirúrgics i de nadons. Als 27 comença a publicar ses reflexions sobre el sistema monetari i econòmic. En 1911 (49 anys) torna a Europa i viu entre Alemanya (en una comuna vegetariana a prop de Berlin) i Suïssa (en una granja de la seua propietat), visitant ocasionalment Argentina on ha arrelat la seua família.
En abril de 1919, i durant set dies, és Representant popular de Finances (ministre d’economia) de l’efímera República Soviètica de Baviera, on enllestí immediatament una llei per a posar en pràctica les seues idees sobre el sistema monetari. La República durà menys d’un mes amb un final sagnant i l’execució de més de mil anarquistes i comunistes. Gesell, passà uns mesos empresonat, i fou absolt. Després d’una altra estança en l’Argentina torna a instal·lar-se en la comuna vegetariana d’Alemanya on mor de pneumònia en 1930, als 68 anys.
Entre la multitud de publicacions de Gesell destaca L’ordre econòmic natural, publicat en 1916 reunint dues publicacions anteriors: La realització del dret al rendiment total del treball mitjançant la reforma monetària i agrària (1906) i La nova doctrina dels diners i els interessos (1911). Les reflexions de Gesell, i els seus conceptes nuclears, la lliure-terra i la lliure-moneda, tingueren suficient repercussió popular per tal que Keynes li dediqués unes paraules al capítol 23 de Teoria General. Keynes reconeix el valor del treball de Gesell, que llegí en la postguerra de la IGM, i diu que no descobrí els mèrits de Gesell fins que no arribà a formular ses pròpies conclusions a la seua manera. Mentrestant, afegeix, «com altres economistes acadèmics, jutgí que llurs esforços, profundament originals, no eren millors que els d’un llunàtic». El mateix Keynes apunta l’excepció, entre els economistes acadèmics, del nord-americà Irving Fisher, que valorà les idees de Gesell respecte del sistema monetari, arribant a proposar-lo en 1933 (en el llibre Stamp Scrip) per combatre la Gran Depressió en els EUA.
Gesell mostra una gran sensibilitat i preocupació per la injustícia social; tanmateix cerca una resposta diferent a la del marxisme. Com Diu Keynes: «… una reacció al laissez faire2, edificada sobre bases teòriques distintes a les de Marx». I així, si el marxisme prioritza l’interés col·lectiu al personal3, Gesell destaca l’interés personal com a factor inherent a la naturalesa humana sobre el que dissenyar l’economia que denomina «natural». La seua proposta és individualista i celebra que el més capaç tinga més ingressos, però, i així s’expressava Gesell en el pròleg a la tercera edició de 1919: «… eliminant tots els privilegis que puguen falsejar o desviar el resultat de la competència. A això responen les dues reformes radicals ací descrites: lliure-terra i lliure-moneda».
Analitzarem les seues propostes, i en una sèrie dedicada al diner, especialment la lliure-moneda.
1) 1971, decisió de l’administració Nixon, en enfrontar-se amb la impossibilitat de mantenir la convertibilitat a l’època del patró-dòlar-or (vegeu «Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or» i d’altres)
2) «Deixen fer», màxima del liberalisme econòmic desregulat, que en la versió completa diu «Deixen fer, deixen passar, el món va sol».
3) Interés col·lectiu implicit en la màxima comunista «De cadascú segons llur capacitat, a cadascú segons llur necessitat», en Karl Marx, Crítica al programa de Gotha (1875).
