El concepte lliure-moneda neix, en l’època del patró-or, de l’objectiu d’equilibrar les propietats del diner amb les de les mercaderies, peribles en major o menor mesura. Silvio Gesell (vegeu els dos articles precedents, «L’ordre econòmic natural» i «La lliure-terra i l’interés»), concep la lliure-moneda qüestionant que el diner puga guardar-se i retenir-se, aprofitant especulativament llur condició d’incorruptible respecte de béns i mercaderies.
Ja trobàrem Gesell i el concepte «interés bàsic» en «El comerciant-prestatari i el prestador-inversor». Un interés que el posseïdor de diner pot aconseguir del venedor de béns que es fan malbé si no els hi dona sortida. L’interés bàsic no es registra per escrit com és el cas de l’interés contractual explicitat en els documents de préstec. És un interés que el diner obté barrejat i confós amb la remuneració i el benefici que li correspondrien pel treball i les despeses comercials del seu posseïdor. Un interés que està present en les sorprenents diferències entre els preus que reben els productors i els que paguen els consumidors, i que periòdicament provoquen les queixes dels primers.
Gesell enraona que per combatre la posició de força del posseïdor de diner-incorruptible, els diners haurien d’anar deteriorant-se amb el transcurs del temps, homologant-se així al que ocorre amb altres béns i possessions. Imagina un diàleg(1) entre Robinson Crusoe i un altre nàufrag que arriba a la seua illa quan el primer ja havia acumulat una bona quantitat de diverses provisions. Un diàleg en què el nàufrag, que no tenia de res, li demana ajuda en forma de préstec, però negant-se a pagar interessos. El nouvingut convenç Robinson dels avantatges d’un préstec de provisions, malgrat que siga sense interés. Ell li retornarà els mateixos quilograms de gra nou i fresc, acabat de collir, que substituirà el que li preste, llevant-li la preocupació pel seu deteriorament, i la feina d’emmagatzemar-lo en un lloc airejat, o de combatre els ratolins que hi acudiran.
Gesell nega així, en boca del nàufrag nouvingut, aquella tradició de l’antic Egipte (vegeu «Divagant sobre l’interés») d’aplicar un interés pagat en gra, l’hemolion, sobre el préstec de cereals. Basta amb els beneficis mutus que obtenen prestatari i prestador, el primer accedint a provisions que no té, i el segon salvant les provisions prestades de corrompiment i de despeses per minimitzar-lo, i obtenint-les més endavant noves i fresques.
Per tal d’homologar el diner als altres béns corruptibles, Gesell concebí la idea del lliure-diner o diner minvant. Un diner que perd valor en passar el temps, i al qual, durant llur circulació, els posseïdors han d’aportar-li el valor perdut en forma d’una petita taxa que, amb la tecnologia de l’època, es concretaria mitjançant segells pegats al bitllet, motiu pel qual també es coneix com a diner segellat.
Ja comentí en els articles precedents que solament Irving Fisher i John Maynard Keynes, entre els economistes acadèmics notables, li pararen atenció a Silvio Gesell i el diner segellat. En el capítol 17 (Propietats essencials de l’interés i del diner) de la seua Teoria General, Keynes reconeix la pertinença del diner minvant: «… aquells reformadors que cerquen un remei en la creació de costos artificials d’emmagatzemament pel diner, (…) fent que la circulació legal haja de segellar-se periòdicament a determinat cost per tal que retinga llur qualitat de diner (…) han anat pel bon camí, i el valor pràctic de llurs propostes mereix ser pres en consideració».
Gesell és contundent afirmant que «El diner ha de ser un mitjà d’intercanvi, i res més»(2). I la lliure-moneda, afegeix, (a) assegura els intercanvis de mercaderies, combatent els estancaments, les crisis i la desocupació, (b) els accelera degut al disseny del diner segellat, i (c) els abarateix disminuint la diferència entre el preu percebut pel productor i el que paga el consumidor. Si aconseguírem aquestes tres propietats mitjançant un diner incorruptible, hauríem de preferir-lo, perquè també serviria per a l’estalvi. Tanmateix, opina, eixe diner «hauria de rebutjar-se si la seguretat, rapidesa i abaratiment de l’intercanvi es perjudiquen»(3).
I així, havent contrastat que el diner que coneguem, convertible en or o no, sovint entrebanca, frena i/o encareix els intercanvis, quan participa en processos especulatius, arriba Gesell a aquesta conclusió: «… devem empitjorar el diner com a mercaderia si hem de millorar-lo com a mitjà de canvi, i ja que els posseïdors de mercaderies es veuen constrets en els intercanvis, és just també que els posseïdors de mitjans de canvi senten el mateix compromís. L’oferta es troba sota pressió directa, intrínseca; lògic és que es col·loque la demanda sota idèntica pressió»(4).
Com la lliure-terra, la lliure-moneda també pressiona a la baixa els interessos sobre el préstec (vegeu «La lliure-terra i l’interés») de forma natural, ja que la banca, quan rep depòsits també està sotmesa al decreixement del diner-minvant rebut, i es veu impel·lida a facilitar les condicions dels préstecs. Així ho expressa Gesell: «… la circulació monetària estaria pressionada i, com a conseqüència cadascú cancel·laria els deutes al comptat, portant l’excedent al banc sense retard, i aquest, al seu torn, haurà de procurar atreure clients pels depòsits estalviats, i si cal, mitjançant la reducció de la taxa de descompte»(5). Examinarem amb més detall el diner segellat.
(1) Pag. 80 i següents (Robinsonada) del document enllaçat, una traducció de dues parts de la 7ª edició alemanya de L’ordre econòmic natural. Les dues parts són El diner com pot i ha de ser, i La teoria lliure-monetària de l’interés.
(2) Pag. 4 del document enllaçat en nota 1. Epígraf 1. Lliure-moneda
(3) Pag. 5 del document enllaçat en nota 1.
(4) Pag. 7 del document enllaçat en nota 1.
(5) Pag. 9 del document enllaçat en nota 1. El banc no ha de pagar interessos al depositant; aquest es beneficia de mantindre estable el depòsit, sense reducció, havent-li transferit al banc la pressió que origina el diner minvant. La taxa de descompte representa un interés cobrat anticipadament quan un banc entrega una quantitat a un client. Per exemple, si la suma és 1000 € i la taxa de descompte és del 2%, realment el banc entrega 980.€, i li hauran de retornar els 1000.€.
