Silvio Gesell fou un comerciant i economista autodidacta menyspreat per l’economia acadèmica, autor de nombrosos escrits, entre els quals destaca L’ordre econòmic natural (1916), el títol de l’anterior article. Oposat tant al liberalisme econòmic desregulat com a les propostes marxistes per combatre els excessos d’aquell, dissenyà un model econòmic que acabà per denominar-se «economia lliure», i que desenvolupà entre 1891 i 1916. Els dos pilars del model eren dues reformes, agrària i monetària, que Gesell anomenà respectivament «lliure-terra i lliure-moneda».
Gesell recull la noció del nord-americà Henry George (1839-1897) en defendre que la Terra pertany al conjunt de la humanitat. Un home particular pot ser propietari d’allò que construeix, fabrica o elabora, però el que es troba a la naturalesa, el terreny, l’espai sòlid, líquid, aeri, i les matèries primeres que contenen, pertanyen a tots. L’apropiació de la terra i de llurs riqueses naturals per privats, i pels pobles, està en la gènesi de conflictes i guerres, de les civils i de les internacionals. Les evidències d’aquesta afirmació de Gesell les tenim en tot temps i indrets, abundantment; estan cada dia a portades i pantalles, i s’albiren els escenaris de les futures.
Així ho resumeix(1): «La sobirania il·limitada sobre el sòl i llurs riqueses, concedides hui als pobles, a les masses i llurs estats, constitueixen el polvorí de la guerra, i el fulminant el brinda l’esperit pervers (…) conreat per l’estat de classes basat sobre la propietat particular del sòl. Pau i propietat del sòl, tant nacional com particular, són senzillament incompatibles…». Declarada la lliure-terra, i eliminades les rendes privades del sòl, transferides al conjunt de la humanitat, decauen també els drets de duana i les fronteres artificials, i així s’acabarien les causes de moltes guerres, significant simultàniament, diu Gesell «lliure comerç universal i pau universal».
El disseny de Gesell podria esquematitzar-se així: Les parcel·les de terra, en cada estat adherit a la que bateja Lliga de la Pau, seran entregades en arrendament, i en concurs públic, al millor postor. Un concurs al qual podran concórrer totes les persones qualsevol que siguen llur lloc de naixement i llur nacionalitat. El diner percebut pels lloguers revertiran en la societat(2), que d’eixa manera és la beneficiària de la propietat col·lectiva del sòl. Hi hauria uns primers anys en què part del recaptat amb els arrendaments serviria per a rescatar el sòl dels tenidors dels títols de propietat.
Les dificultats d’implementar aquest disseny són notables i el mateix Gesell repassa la diversitat d’usos del sòl, agrícola, miner, industrial, d’habitatge, etc., i s’esforça en apuntar solucions adequades al principi de lliure-terra en tots els casos. El caràcter utòpic del disseny gesellià és manifest, però l’autor considera la lliure-terra un pas necessari per a l’òptim funcionament de la lliure-moneda.
Gesell reivindica la idea aristotèlica del diner, llur ànima alliberada de tota corporeïtat, mitjà d’intercanvi i unitat de compte, facilitador dels intercanvis i, superant els inconvenients de la permuta, lubricant de l’economia. Com Aristòtil i Soddy, Gesell s’adona d’una evidència negligida per la societat i pels economistes acadèmics: els diners no tenen la capacitat de reproduir-se, malgrat la il·lusió que ho fan mitjançant l’interés monetari. Aquesta afirmació ja ens la trobàrem en Divagant sobre l’interés, on viatjàrem a l’antic Egipte per distingir entre l’interés en el préstec de cereals, una mercaderia que es reprodueix retornant molts grans per cada gra plantat, i l’interés del préstec de diner, un bé sense les propietats reproductives dels cereals o el bestiar. Tanmateix, adjudicar propietats reproductives al diner comporta conseqüències negatives com el creixement insostenible i la desigualtat material. I així ho expressí en El diner. Preguntes rellevants, com a hipòtesi inicial d’aquesta sèrie
Gesell desestima la prohibició com a mètode de desaparició de l’interés monetari, i espera que derive d’una tendència natural induïda per la lliure-terra. Ja que, si la terra no pot posseir-se amb privacitat (per a reclamar la seua renda també privadament), el préstec amb interés per la seua compra queda anul·lat. I el préstec amb interés per gastar-lo en l’arrendament, segons el disseny de lliure-terra, no sembla una opció demandada si ens guiem pel que ocorre en la vida real, on és comuna la demanda de crèdits per la compra, però no pel lloguer.
Com ja veiérem en L’ordre econòmic natural Keynes fou un dels escassíssims economistes acadèmics que pararen atenció a les aportacions de Gesell. I en la seua Teoria General (capítol 23) comparteix que la demanda de possessió de terres guarda relació amb el manteniment de la taxa d’interés monetari. I així, en el terreny purament teòric, està d’acord amb Gesell en les conseqüències que tindria el seu sistema, la lliure-terra, sobre l’interés.
Gesell considera que la lliure-terra és un pas necessari, però no suficient per a la desaparició “natural” de l’interés monetari. El següent pas és la lliure-moneda, de què parlarem a la següent peça.
(1) Pàg. 65 del document enllaçat, una traducció de les parts relatives a lliure-terra de la 7ª edició alemanya de «L’ordre econòmic natural».
(2) Concretament, diu Gesell: «El producte de l’arrendament ingressa al tresor nacional, i es distribueix íntegrament, en quotes mensuals, entre les mares, d’acord amb el número dels seus fills. Cap mare, qualsevol siga el seu origen, pot ser exclosa d’aquest subsidi». (Pàg. 69 del document enllaçat en nota 1).
