En el darrer sistema monetari que estem considerant, diner-coproduït, el procediment per subministrar diner a l’economia és el Dividend Universal, una idea de la dècada de 1920, originaria de l’enginyer britànic Clifford Hugh Douglas. Hui discutirem el nucli del seu pensament.
Veiérem en la darrera peça que Douglas estudià el balanç del sistema de producció assistit per maquinària i equipament tecnològic, eficients treballadors que incrementen la producció sense rebre remuneració. Segurament Douglas s’excedí en estimar el dèficit de poder de compra en mans dels humans que si que reben remuneració (salaris i dividends) respecte de l’oferta de productes que el sistema industrial tecnificat es capaç de treure al mercat. Per exemple, no considerà que el que les empreses paguen en impostos (a les administracions públiques) i a altres empreses (que els subministren matèries primeres, equipament tecnològic…) també acaben, en gran part, en mans d’humans consumidors. En qualsevol cas, i malgrat que les mancances de precisió de Douglas li valgueren el menyspreu de l’economia ortodoxa, les reflexions d’aquell enginyer, en les primeres dècades del segle XX, renoven sa vigència hui en dia, quan els indicis que ell albirava han engrossit amb les noves envestides del progrés tecnològic.
Douglas valorava la seua professió en tant que desenvolupa components i estructures que engrandeixen l’eficiència dels sistemes de producció, i permeten proveir béns i serveis per a cobrir les necessitats de la societat amb una menor despesa d’unitats temps-energia humanes. També s’adonava, però que la forma de gestionar el progrés tecnològic repercutia en un expandiment continu del deute en benefici dels comerciants de diner-deute amb interés. El deute deriva la liquidació del dèficit de poder de compra actual cap als futurs períodes de producció, en un procés reiteratiu, i autoexpansiu, que hipoteca les possibilitats de les generacions venidores d’alterar el sistema. I oposant-s’hi, advocava perquè l’eficient progrés tecnològic repercutís en la societat en conjunt, alliberant-la de treball, però no dels seus fruits. Considerava just que la societat en bloc siga l’hereva del coneixement científic i tecnològic acumulat durant segles amb la suma de contribucions de multitud de persones, reconegudes i anònimes.
Segons Douglas, una altra conseqüència de la gestió que el capitalisme fa de la tecnificació de la producció és el malbaratament de recursos i energia en la producció de béns superflus o inútils. De sistemes de producció escassament tecnològics, on el factor humà remunerat no havia sofert l’escurçament induït per la tecnificació, hem transitat a un sistema de producció equipat amb enginys i automatismes que, en major o menor mesura (depenent d’estudis), genera el que s’anomena desocupació tecnològica. Tanmateix, el sistema econòmic vigent usa la mateixa institució, tant per a produir béns i serveis com per a distribuir-los: el treball en curs. Però degut a la desocupació tecnològica, la remuneració del treball en curs no arriba a liquidar la pròpia producció. I aquesta és la clau de volta: «si la producció para, la distribució també es deté; consegüentment existeix un clar incentiu per a produir béns inútils per tal que les mercaderies útils ja existents puguen ser distribuïdes»(2).
Qualificar de superflus o no certs béns i serveis que el sistema econòmic posa al nostre abast sembla matèria opinable, subjectiva. No podem, però trobar elements objectius d’anàlisi? Els eficients mètodes actuals de producció permeten, sens dubte, que alimentació, habitatge, salut, educació, cultura i esbarjo, puguen ser accessibles a tothom en una dosi i qualitat que permeten una vida digna. D’altra banda, el sistema fomenta que qui vulga puga gaudir de tot allò que desitja, si està al mercat i s’ho pot pagar. Res de superflu? Hi ha indicadors que apunten a l’encert de l’observació de Douglas, ja fa un segle, en relació amb la superfluïtat, n’esbosse alguns.
La innovació està sacralitzada per se, els incipients debats sobre la utilitat social d’algunes innovacions són trepitjats pel mercat; aquest decideix, influenciat per la indústria publicitària que sovint tracta de «crear-li necessitats» al potencial comprador. L’assenyat missatge «reciclar, reparar, reutilitzar» esdevé un tant cosmètic, doncs conviu amb l’empenta de l’obsolescència programada, no solament la física, que s’habilita en les mercaderies, també la psicològica, la que s’instal·la en la ment dels consumidors. Persisteix, cimera rere cimera, el problema del creixement continu mesurat en producció (PIB) en un planeta limitat, tant com a font de matèries primeres, com a depositari d’una gegantesca acumulació de deixalles i contaminació. En pocs anys, una part de la humanitat ha consumit, acceleradament, l’energia solar acumulada durant milions d’ells en forma d’hidrocarburs, quelcom bàsic per entendre la història del segle XX… La desmesura conviu amb la penúria, i crec que no és difícil apreciar la superfluïtat que hi conté la desmesura.
Douglas va un xic més enllà en la tesi del balafiament induït pel sistema, i descriu la guerra com el clímax de la producció de béns superflus. En concret, i referint-se a la IGM, recentment acabada quan ell escriu, apunta que fou «una exhibició culminant de malbaratament organitzat per a preservar el sistema del seu col·lapse»(3).
Així doncs, l’enginyer britànic, que creu que s’eliminarien tensions socials si la producció es liquida en el mateix període de producció, sense retre servitud al sistema bancari en forma de deute amb interés, i sense malbaratament ni superfluïtat, qüestionà que el treball en curs haja de ser, necessàriament, el mecanisme de distribució, i proposà un nou sistema monetari que substituís el diner-deute amb interés. Un sistema basat en el Dividend Universal, diner-coproduït pel conjunt de la societat. Ho veurem en la següent peça.
(1) En principi igual als costos de producció més beneficis esperats.
(2) C.H. Douglas (1974), Economic Democracy, Bloomfield Publishers, pàg. 82. La primera edició és de 1920.
(3) Aquesta cita també està en (2). En altre llibre de 1924 [Social Creditl, Cecil Palmer ed., pàg. 129], Douglas adverteix del perill d’una altra Guerra Mundial si es persisteix en la gestió que el capitalisme fa del progrés tecnològic.
