Prompte farà tres anys que comencí a examinar la naturalesa del diner, compartint amb vostés les meues troballes i reflexions. Paral·lelament, formulí una hipòtesi inicial que em serviria de guia: la condició de mercaderia del diner guarda una estreta relació amb fenòmens que colpeixen la humanitat, com el creixement insostenible, l’exagerada magnitud que ha assolit l’escletxa de la desigualtat material, la preeminent funció que ha assolit el deute com a arma de domini… L’estudi ens ha dut a trobar les veus de Frederick Soddy i Silvio Gesell que, reivindicant com a preeminent la funció intermediadora del diner, mostren els perjuís de l’acumulació especuladora de diner, i de la seua reproducció mitjançant l’interés. Hui descobrim Stéphane Laborde, l’enginyer francés, autor de Teoria relativa del diner1, un treball publicat en 2010 mitjançant autoedició. Com Soddy i Gesell, Laborde és un outsider de l’economia ortodoxa que també qüestiona el sistema monetari hegemònic i tracta de proporcionar un esquema que alliberés la humanitat dels estralls causats per la creació de diner-deute amb interés.
Fins ara, en el que duem de sèrie, i atenent al mode de producció, podem distingir tres classes de diner, cadascuna amb variants: diner-mina, que s’extreu i ja no desapareix, diner-deute, l’hegemònic, que es crea del no-res, es reparteix mitjançant préstecs amb interés i desapareix quan es cancel·len2, i diner-minvant, que es crea del no-res, es reparteix mitjançant la despesa, i perd valor amb el temps fins a desaparèixer. Hui, però, introduïm una quarta categoria, la que proposa Laborde, el diner coproduït.
Laborde s’oposa a la creació de diner-deute amb interés. Està monopolitzada pel sistema bancari de banc central, el cercle hegemònic de l’economia que, abstenint-se de produir res real, es constitueix com a primer beneficiari de l’engranatge, mentre que la resta de l’economia solament té accés al diner a canvi de producció. Un mecanisme asimètric que proporciona al sistema bancari, l’emissor monopolista, una renda incessant. Ja vaig discutir aquest tema en «L’ensenyoriment del sistema bancari de banc central» i d’altres peces. Laborde ho explica amb més brevetat i precisió mitjançant un algoritme de cinc línies. Ens demana, però, que tinguem un punt de vista global, més enllà dels esdeveniments individuals que emmascaren el mecanisme. I així, considera dos agents econòmics: el sistema bancari (B) i la humanitat (H) [um significa unitats monetàries].
Línia 1: B crea 100 um en un préstec a H, al 5% anual
Línia 2: El primer any H paga a B 5 um, i li queden 95 um
Línia 3: B gasta 5 um comprant a H 1 hora de treball
Línia 4: H recupera les 100 um i B continua sent creditor de 100 um
Línia 5: Tornar a Línia 2 (segon any)
Naturalment, la realitat és més complexa, però l’algoritme ens il·lustra l’essencial. A partir de la línia 5 s’entra en un bucle perpetu. B no té cap interés que el crèdit (recordem: ha estat creat del no-res sense cap cost per a B) siga cancel·lat, ja que pot gastar 5 um per any sense treballar. L’algoritme de Laborde mostra de nou el truc de la màquina de moviment perpetu que ja comentí en el bloc d’articles dedicats a les reflexions de Frederick Soddy (el darrer fou «Sobre l’interés, ara precisant»).
Conceptualment més complex que els tres tipus de diner llistats a dalt, el diner-coproduït representa una innovació radical i sorprenent en el tema dels sistemes monetaris. Segons aquesta proposta, el diner-coproduït es crea del no-res (com el diner-deute i el diner-minvant) però ja no es destrueix, (com el diner-mina). Llur creació és periòdica i simètrica. Per creació simètrica entenem que tots els individus, independentment de la seua edat i condició rep la mateixa quantitat de diner, anomenada Dividend Universal (DU). La massa monetària augmenta així cada període establert i és repartida a parts iguals entre tots els individus; per això es pot etiquetar com a diner-coproduït.
En principi, augmentar la massa monetària influeix en la inflació, i la correlació entre ambdues variables seria forta si tot l’increment de diner entra en l’economia productiva competint pels béns i serveis, el que incrementaria els preus. En el sistema monetari hegemònic el diner és deute, i al món, la massa monetària, i per tant el deute creix contínuament (en els EUA i l’Eurozona a un ritme mitjà de vora el 7% anual). Des de fa dècades, però, l’engrandiment de l’economia financera deriva gran part de l’expansió de la massa monetària cap als productes financers. És una porció que no augmenta la demanda de producció real, i debilita la influència de l’expansió de la massa monetària en l’increment dels preus.
I tornant a Laborde, podria pensar-se que l’increment periòdic de diner-coproduït, pensat per a intermediar en les transaccions de l’economia real, serà inflacionista. Tanmateix, el fet que l’increment de la massa monetària es reparteix equitativament entre la població anul·la l’efecte inflacionari. Aquesta circumstància ja la comentà el filòsof David Hume3 en un dels seus assajos sobre economia que escriví en la dècada de 1750, concretament en Sobre la balança comercial (1758). I ho expressà així: «Ens imaginem que perquè un individu seria molt més ric si es duplicaren els diners que posseeix, es produiria aquest mateix efecte en cas que augmentaren els diners de tothom, sense considerar que això últim faria augmentar proporcionalment el preu de totes les mercaderies i, amb el temps, faria que tothom quedés en la mateixa situació que abans».
A la propera peça veuré si me’n surt endinsant-me un poc més en els fonaments de la Teoria relativa del diner.
(1) En aquest enllaç, Théorie Relative de la Monnaie, la darrera versió del llibre de Laborde, en francés.
(2) Recordem que solament es crea el principal dels crèdits; si són amb interés, els diners dels interessos no son creats en el mecanisme diner-deute, la qual cosa comporta conseqüències analitzades amplament en la sèrie, per exemple en «Sobre l’interés, ara precissant»
(3) He citat David Hume diverses vegades en articles anteriors, per exemple «La massa monetària», «Desequilibris comercials», o «El minotaure global».
