Divagava a l’anterior peça sobre el paper del diner en el comerç internacional i apuntí l’interés de reflexionar sobre els desequilibris que s’hi donen.
Un país pot comptar amb recursos naturals, enginy i laboriositat, per a produir més riquesa que altres, i si eixa riquesa és consumida internament, els ciutadans gaudiran d’un nivell de vida mitjà, mesurat en la quantitat i qualitat de béns i serveis que consumeixen, superior al d’un altre país que en produeix menys. Potser també que els ciutadans dels dos països s’acomoden al nivell de vida mitjà en relació amb les possibilitats que les seues circumstàncies els ofereix. Excedint però la producció pel consum intern, l’intercanvi entre els països pot permetre’ls de consumir béns desitjats que no produeixen (o que a l’altre país produeixen millor), i aprofitar mútuament els progressos i descobriments.
Tanmateix, quan es posen en marxa les maquinàries de producció buscant el màxim benefici en un mercat competitiu, el sistema sembla agafar vida pròpia i, prenent les regnes dels esdeveniments, sostreu a la societat la facultat de decidir el seu futur. Actuant individualment, desestimant la mirada col·lectiva, indiferents a les conseqüències a llarg termini, les maquinàries productives cerquen, per sobre de qualsevol altra consideració, els avantatges competitius, per tal d’esprémer-los i maximitzar beneficis. El comerç, i també l’internacional, esdevé un terreny de lluita, allunyat de l’harmonia que s’entreveu en el paràgraf anterior.
Sobre la base de diferències en la ubicació i distribució dels recursos naturals, de decisions polítiques, de la lògica interna del sistema econòmic, sovint també de l’abús des de posicions d’avantatge, ocasionalment de l’ús de la força o l’amenaça…, les exportacions i importacions de béns i serveis entre diferents països es desequilibren. Tan evident és que el balanç global mundial d’exportacions i importacions suma zero, com que un país no pot tindre superàvit comercial sense causar el dèficit d’algun altre.
Potser els desequilibris són transitoris i arriben compensacions entre grups de països que comercien. De fet, ja des del segle XVIII, i enraonant d’acord amb la llei oferta-demanda, els teòrics del liberalisme econòmic han descrit el que seria un mecanisme regulador que afavoreix una estabilitat consistent en oscil·lacions al voltant de l’equilibri. La versió més primerenca del mecanisme és deguda al filòsof David Hume en el seu assaig De la balança comercial. Versions posteriors són modificacions actualitzades i refinades de la primera.
Hume usa el símil dels vasos comunicants per a concloure que un país que manté relacions comercials transfrontereres no pot incrementar constantment el diner circulant sense que fluïsca cap a altres països. El país amb superàvit rep més diner per productes que el que remet, la quantitat de diner circulant internament s’incrementa ocasionant una pujada de preus. El deficitari envia més diner per productes que el que rep, la quantitat de diner circulant minva provocant una baixada interna de preus. A partir d’eixe moment l’excés de diner en el país amb superàvit buscarà comprar productes en el país més barat, iniciant-se un trànsit de diner contrari.
Hume afegeix un segon mecanisme relacionat amb el mercat de divises. Quan importem més que exportem hi ha un excés d’oferta de moneda nacional (que vol comprar moneda estrangera per a pagar les importacions), un excés que fa baixar el preu de la moneda nacional mesurat en moneda estrangera (se’n diu depreciació). Ara, per l’estranger és més barat comprar-nos i per a nosaltres més car comprar-los. Es posa en marxa un estímul perquè exportem més que importem. De nou l’oscil·lació contrària.
Aquests mecanismes són una extensió de les suposades virtuts autoregulatives del mercat perfectament competitiu, aplicades al comerç entre nacions. Mecanismes que, en qualsevol cas, pertanyen al terreny dels models ideals que permeten estudiar principis que regeixen els fenòmens, experiments mentals simplificadors de què parlava al principi de la sèrie.
Tanmateix, malgrat possibilitats de compensacions i cavil·lacions teòriques, els desequilibris d’alguns països esdevenen persistents en la realitat. El país permanentment deficitari consumirà ses reserves dineràries (en cas d’haver-n’hi), caient a continuació, si roman el desequilibri, en situació de deutor net.
A més, el desequilibri sostingut afavoreix el moviment de població des de països deficitaris a superavitaris, població que fuig de la pobresa, o que persegueix les oportunitats. Aquests moviments migratoris també poden tenir lloc per causes internes en el país de fugida, i que resulten en una insuficiència de recursos de part de la població. Però tot i en aquests casos, sovint tampoc són iniqües les maniobres dels països superavitaris. La història ens dona exemples paradigmàtics, com quan durant el segle XX, les potències més desenvolupades, exportadores de productes industrials, elaborats i d’alt valor, fomentaren la divisió entre ells mateixos i els països subdesenvolupats, exportadors de matèries primeres, amb un balanç comercial favorable als primers.
El fenomen dels desequilibris comercials no solament és transfronterer, també és motor de moviments a l’interior dels països, del despoblament d’unes àrees i la concentració humana en altres, generant-se grans urbs, moltes de les quals arriben a ser desmesurades. I d’aquests desplaçaments interiors també en tenim força exemples. De domèstics, l’emigració interna peninsular que ha produït deserts demogràfics i concentracions urbanes aspiradores, significant-se especialment el cas de l’àrea metropolitana de Madrid. O el trasllat de població des de l’interior a la costa del nostre País Valencià, que actualment tracta de compensar-se exportant qualitats turístiques (projecte Ruta 99) complementàries a la tradicional economia agrícola de secà. El creixement de mega-urbs arreu del món s’explica no sols per l’augment de la població mundial, també per les migracions des d’àrees deficitàries. Una migració que, quan travessa fronteres entre països, busca freqüentment les oportunitats en les àrees de gran concentració urbana.
La complexitat del dibuix s’incrementa en un temps en què el volum de l’economia financera multiplica per moltes vegades la productiva, i en què imperen les grans societats transnacionals que mouen pel món els diferents departaments de gestió i/o producció buscant avantatges competitius en el mercat dels emplaçaments industrials. Societats transnacionals per les quals, la ciutadania del país d’origen de la matriu corporativa, i la dels països de deslocalització, tenen escassa rellevància enfront de l’objectiu principal: maximitzar els beneficis.
