En «Desequilibris comercials» vaig esbossar el model-ideal equilibrador del comerç internacional que el filòsof David Hume descriu en el seu assaig Sobre el balanç comercial (Discursos Polítics, 1752). Sota un supòsit de patró-or, Hume està manejant el cas que les transaccions es paguen en la moneda del país del venedor. Però què ocorre si un país, que cobra les exportacions en la seua moneda, també paga les importacions amb ella? Eixe és el cas del sistema monetari que s’inaugurà amb els acords de Bretton Woods de 1944, que ja vaig comentar en «Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or», en «Alliberant-se de la convertibilitat», i altres articles. Hui aprofundirem un xic.
En aquell moment, l’únic país creditor (excepte la neutral Suïssa) era els EUA que, a més d’haver acaparat els 2/3 de l’or mundial, tenia intacta tota la seua enorme capacitat econòmica, desenvolupada durant la guerra, i que representava més de la meitat de la producció mundial. Per contra els països europeus eren els seus deutors i estaven per reconstruir. Eric Toussaint, en el capítol 9 de La borsa o la vida: les finances contra els pobles (2004), enumera els objectius dels EUA en Bretton Woods: assegurar la sortida dels excedents del seu destacat potencial productiu, apuntalar les vies per les inversions americanes a l’estranger, i accedir a les fonts de matèries primeres que, fins aleshores, havien controlat les potències europees.
Les regles del comerç internacional sota el patró-or oferien simetria. L’importador obté moneda de l’exportador d’acord amb la paritat entre ambdues, calculada a partir de la relació de cadascuna amb l’or, i l’exportador cobra en la seua moneda. El mateix ocorre quan s’intercanvien els papers. El patró-dòlar-or, però introduí una asimetria que es pogué establir sobre la base de les desiguals situacions amb què els països enfrontaven la fi de la IIGM, de la coacció que el fort exerceix sobre el feble cercant els avantatges que la seua posició li permet exigir.
En la dècada dels seixanta, dos assessors econòmics de l’aleshores president francés Charles de Gaulle manifestaven desacord amb la situació privilegiada dels EUA (que el mateix de Gaulle denunciava en 1965, com ja vaig comentar en «Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or»): Jaques Rueff i Valerie Giscard d’Estaign. Aquest, aleshores ministre de finances, encunyà l’expressió «privilegi exorbitant» que anys després seria usada per l’historiador de l’economia nord-americà Barry Eichengreen per a titular el seu llibre de 2011 Exorbitant privilege. Jaques Rueff, fou dels primers que criticà el patró-dòlar-or, i en 1965 ho expressava metafòricament: «Si tingués un acord amb el meu sastre tal que els diners que li pague em retornen el mateix dia com a préstec, no tindria cap objecció en encarregar-li més vestits».
Acabada la IIGM, els EUA inundaren el món de dòlars, en forma de crèdits i donacions, proporcionant la liquiditat necessària per a dinamitzar el comerç, i que eren utilitzats en gran part en la compra de la producció nord-americana. Quan Europa o el Japó començaren a recuperar llur producció i a exportar, s’evidencià el privilegi dels EUA per ser emissors de la moneda internacional. Barry Eichengreen ho il·lustra així: «costa solament uns cèntims a l’Oficina de Gravat i Impressió produir un bitllet de 100 dòlars, però altres països han d’apoquinar 100 dòlars de béns i serveis reals per tal d’obtindre’n un».
L’asimetria s’eixamplà més a conseqüència de la fi de la convertibilitat del dòlar en or decretada per Nixon en 1971, rompent unilateralment els acords de Bretton Woods. Yanis Varoufakis(1) usa la imatge d’una aspiradora per descriure els EUA en les circumstàncies d’asimetria, amplificada pel decret de Nixon. Però cercant connotacions més literàries, i recordant el mite del Minotaure de Creta, que periòdicament era alimentat amb el tribut estranger de 14 joves, escollí el títol El Minotaure Global pel seu llibre de 2012, que he reproduït encapçalant aquesta peça. El paper de la bèstia, diu Varoufakis, l’exerceix el deute nord-americà degut als dèficits comercial i fiscal que arrossega. El tribut pren la forma de flux, cap als EUA, de productes i capitals.
La clau de volta del mecanisme el descriu un altre economista nord-americà, Warren Mosler, al llibre de 2010 Set Fraus Innocents i Letals de Política Econòmica. Qui exporten als EUA, Alemanya, el Japó, per exemple i, en les darreres dècades, la Xina, han de tindre comptes corrents oberts en bancs de la Reserva Federal on els importadors nord-americans (governamentals o privats) transfereixen els dòlars que paguen les importacions. Ni tan sols han d’imprimir bitllets, com diu Eichengreen, els basta amb canviar xifres en el seu propi full de càlcul i esperar el que vol fer l’exportador. Varoufakis estima que al voltant del 70% dels beneficis dels exportadors estrangers es queden invertits en els EUA cercant mantindre dòlars en reserva, i una rendibilitat. I l’única cosa que canvia és, diu Mosler, una baixada de xifres en el compte corrent de l’exportador i una pujada en el seu comte d’estalvi que, recordem, no és més que un préstec del client al banc. Com apuntava Rueff en la metàfora del sastre, els exportadors estan prestant als EUA, i la gestió del seu compte d’estalvi potser es concreta en la compra de deute nord-americà, o en derivats financers de nova creació que Wall Street desenvolupà abans de la crisi de 2008 (vegeu The Big Short).
Els exportadors prestadors solament poden traspassar els dòlars del compte d’estalvis al compte corrent, o a l’inrevés, en el banc de la Reserva Federal. No poden demanar or per ells. No poden endur-se’ls al seu país. Solament poden desfer-se d’ells (si ho desitgen) d’una manera: bescanviant-los. «Si volen quelcom diferent de dòlars -diu Mosler-, han de comprar-ho a un venedor disposat a vendre’ls-ho per dòlars, igual que qualsevol de nosaltres (els nord-americans) quan gastem els nostres dòlars».
(1) Economista i efímer ministre de finances grec en 2015, que dimití voluntàriament (quan la UE donà senyals que no era un interlocutor del seu gust) per a facilitar les negociacions del president Alexis Tsipras sobre el deute sobirà grec.
