En El viatge del diner a la intangibilitat vaig esbossar les etapes que el diner ha cobert des del diner-mina (o diner-mercaderia) fins al diner-confiança (o diner-deute). Hui les explorarem des de l’òptica dels sistemes monetaris i el comerç internacional.
Si s’exigeix or per a liquidar les transaccions, el país que no en té no pot importar béns de l’estranger. Hi ha quatre formes d’aconseguir-ne: l’exportació de productes, la conversió de l’or d’ornamentació en moneda, la mineria, i la violència (saqueig associat durant segles a la guerra). Els sistemes de compensació, basats en la confiança entre comerciants, poden fer que els moviments d’or entre països siguen molt menors que el que sumen les transaccions. Tanmateix, si el volum de producció de béns i el dinamisme dels intercanvis requeriren més or, els límits de la producció minera pot convertir-se en un entrebanc pel comerç.
El patró-or representà una extrapolació a l’àmbit de les transaccions internacionals d’aquella pràctica que ja era comuna en les nacionals: l’emissió de més diner-paper (o diner-estilogràfica)(1) convertible en or a demanda, que metall hi havia en depòsit en les cambres dels bancs. Importadors i exportadors intercanviaven promeses-d’or (vegeu Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or), i els països adherits al sistema havien de declarar suficients reserves d’or perquè els altres hi conservaren la confiança en ells. En disposar de mitjans de pagament en més quantitat que l’or disponible, el comerç internacional experimentà un notable increment.
Per a expandir més els mitjans de pagament recolzats pel metall noble, els països adherits al patró-or, haurien pogut acordar una devaluació(2) de totes les monedes nacionals respecte de l’or, en la mateixa proporció. El mateix kilogram d’or donaria cobertura a més quantitat de diner-paper. Harmònicament i simultània, equivaldria a més diner de curs legal per a tots, mantenint la paritat entre ses monedes. Teòricament, una devaluació concertada no té límit i permet estendre tot el que es vullga el paraigua de l’or sobre les monedes que recolza. Tanmateix, seria discriminatori respecte dels països sense mineria d’or.
Quan l’or no fou suficient per a cobrir les reserves, començà a admetre’s que les monedes més fortes com el franc, el marc i, especialment la lliura, també hi formaren part de les reserves en països que d’altra manera no arribarien a la proporció exigida. I així, en 1913 la possessió d’eixes divises representaven la cinquena part de les reserves oficials mundials(3).
El patró-or col·lapsà en esclatar la IGM pels motius mencionats a l’article citat abans. Acabada la guerra, amb l’economia i el comerç internacional per reconstruir, la diversitat de circumstàncies i posicionaments dificultava la col·laboració necessària entre nacions per l’establiment d’un sistema de canvis fixe, com era el patró-or. I aquest no aconseguí restaurar-se en els termes previs a l’esclat de la IGM.
Fou una època de gran inestabilitat, de grans oscil·lacions dels canvis entre divises. Fluctuacions i desequilibris que tenen connexions amb la Gran Depressió i els esdeveniments que desembocaren en la IIGM. En aquell context, la recentment creada Societat de Nacions (1919) convocà, en 1922, la Conferència de Gènova, amb l’objectiu de tornar a bastir un sistema monetari i comercial internacional en la recerca d’estabilitat. Un dels resultats fou la creació del patró-canvi-or, antecedent del que més tard seria el patró-dòlar-or de Bretton Woods, i que declarava, ja per escrit, el que havia començat practicar-se abans de la IGM: els països podien acumular part de les reserves en divises de les economies més potents, que serien “centres d’or”.
S’establí així un sistema que distingia entre divises “clau” i “perifèriques”, d’acord amb les denominacions de Garcia Ruiz (vegeu nota 3). Ja no estaria permés d’encunyar i posar en circulació monedes d’or. L’or solament compliria el paper de reserva en mans dels bancs centrals, i circularia, en cas de fer-ho, en forma de lingots per liquidar el comerç internacional. La lliura i el dòlar s’imposaren com a “divises clau”, amb New York disputant el lideratge financer mundial que Londres havia exercit durant l’època del patró-or. Fou un temps d’expansió del crèdit, i podem albirar que hi hagué un increment de la proporció de diner fiduciari en relació amb l’or en reserva, fets connectats amb el que ja vaig comentar en articles com L’interés bàsic en l’esfera financera o De bombolles i baixistes.
Indicadors de la inestabilitat del període entreguerres són: la guerra de divises(4) que es visqué, la ruptura dels acords de Gènova i l’abandonament del patró-canvi-or en 1931 i 1933, respectivament, de la Gran Bretanya i dels EUA (dos països de “divises clau”), la separació, en àrees d’influència, dels països, alineats al voltant de les principals monedes, etc. En 1936 la Gran Bretanya, els EUA i França, principals protagonistes de la guerra de divises signaren un acord (conegut com Acord Tripartit) per acabar amb les hostilitats. Ben prompte, però esclatà la IIGM. La següent cimera seria Bretton Woods, en juliol de 1944, quan tothom albirava que la guerra la guanyarien els aliats.
Allí neix el patró-dòlar-or, ja comentat en peces anteriors, amb els trets fonamentals del patró-canvi-or d’entreguerres, però amb el dòlar ja com a única «divisa-clau». En permetre a qualsevol particular la convertibilitat en or a demanda, el patró-or tenia la propietat de ser un fre a l’emissió de diner fiduciari. El patró-dòlar-or no era un vertader patró-or mediat pel dòlar, perquè solament els estats podien demanar als EUA convertir dòlars per or, no el públic en general. L’increment de la proporció de dòlars escampats pel món respecte de les reserves d’or nord-americanes arribà a ser insostenible per als EUA, quan Nixon decretà, en 1971, la fi de la convertibilitat (vegeu Or, Patró-Or, Patró Dòlar-Or).
(1) S’anomena diner-estilogràfica el creat en apunts bancaris quan la banca concedeix un crèdit. És el que hem definit com diner-confiança des del principi de la sèrie, que hui s’anota mitjançant el teclat d’ordinador.
(2) Depreciació (comentada en Desequilibris comercials) i devaluació és el mateix en termes de disminució de la valoració de la moneda mesurada en una altra moneda, o en or. Diferències: la depreciació és una conseqüència del mecanisme oferta-demanda del mercat, la devaluació és una decisió política.
(3) Patrón oro, banca y crisis (1875-1936). Jose Luís Garcia Ruiz. Cuadernos de Estudios Empresariales, nº2, 57-85. Editorial Complutense, Madrid, 1992.
(4) També dita “devaluació competitiva”. Un primer país decideix devaluar sa moneda respecte de les altres, afavorint les seues exportacions i entrebancant les importacions. Un altre país pot reaccionar fent el mateix per a combatre els efectes causats pel primer. La cadena de devaluacions pot estendre’s produint inestabilitat.
