Recentment, a Diari La Veu han aparegut tres peces que aporten dades, opinió, i elements per reflexionar i debatre sobre el desenvolupament tecnològic, un tema que interessa a aquesta sèrie sobre el diner. La de Genís Roca, «Sobre la intel·ligència artificial: abans d’opinar, prova-ho», traspua entusiasme per aquestes innovacions, recomanant-nos que estem oberts a elles i no les negligim o rebutgem sense experimentar-les. «La revolució», de Jesús Moncho, transmet l’excitació que provoca la celeritat a què tenen lloc els canvis, i ens llista força exemples que mostren com el lideratge tecnològic condueix el destí d’una humanitat conduïda. Francesc Viadel, a «Només ens faltava el ChatGTP» desvela el seu escepticisme amb l’acceleració dels canvis tecnològics «… i no per incapacitat d’adaptació sinó per pur cansament i angúnia de veure en què s’està mutant la nostra societat».
Des dels inicis de la història fins al present, s’ha conformat un esquema que, allotjat en el magatzem del sentit comú (eixe dipòsit de pensaments automàtics, irreflexius), és socialment acceptat sense qüestionament: la innovació tecnològica cavalca amb vida pròpia; la humanitat segueix al darrere i té escasses possibilitats d’invertir l’ordre de prelació. Hui en dia, la torrentera, arrossega la humanitat; immergida en el corrent, atabalada, amb la visió limitada i fragmentada, té exigües oportunitats de decidir com i en quins termes seguir la riera innovadora. No hi ha alternativa; si no ho fem nosaltres, ho faran altres, i ens prendran avantatge; cal tirar-se de cap a l’aigua!, recollint la metàfora de Jesús Moncho.
Sovint, els aspectes dolents de la tecnologia no estan en ella mateixa, sinó en l’ús que se’n fa, en això hi ha consens. La crítica de Francesc Viadel, però transcendeix l’esfera tècnica. Respecte del ChatGTP, és el projecte, l’objectiu, la intenció de generar tecnològicament els textos, substituint l’ésser humà, el que, crec, contribueix al seu cansament i angúnia. També hi concorre la colossal acceleració d’un procés que escassament permet viure assossegadament les innovacions. Mentre certes empreses tecnològiques estan comercialitzant un producte, entren a fàbrica el que el substituirà, i desenvolupen en laboratori el que substituirà a aquest darrer.
La tecnologia incrementa l’eficiència dels processos productius amb formidables resultats que requereixen menys intervenció del factor humà. Qualitativament, el desenvolupament tecnològic crea nous llocs de treball mentre en fa desaparéixer altres. La clau de volta és, però quantitativa, i tot indica que crea menys llocs de treball humans que els que desapareixen. Els eficients substituts, maquinària i equipament tecnològic, no pertanyen al conjunt d’humans que demanden productes i, per tant, el sistema industrial no els remunera amb salaris o dividends. El poder de compra dels consumidors, quantificat com la suma total dels seus ingressos, disminueix per la part que remunera el sistema productiu industrial. El poder de compra disminuït potser no arribe a consumir la totalitat de béns produïts amb el concurs dels eficients substituts. I aquí apareix el sistema bancari.
El sistema bancari-financer té un paper central en el capitalisme industrial avançant diners a les empreses, els estats, i els particulars, a canvi dels interessos. El dèficit de poder de compra del conjunt de consumidors, derivat de la substitució tecnològica, li proporciona una altra ocasió d’intervindre amb la seua eina monopolística: el crèdit amb interés. Els estats s’endeuten més per tal d’incrementar el poder de compra (la demanda), repartint subsidis i subvencions, i projectant intervencions que creen llocs de treball.
Tot el crèdit llistat en el darrer paràgraf exigeix el retorn d’interessos, diners que el sistema monetari de diner-deute crearà en els futurs crèdits. El resultat de tot plegat és un increment continu de deute que flueix cap al futur, mentre els interessos flueixen de l’economia real cap al sistema bancari-financer.
La intensitat de l’esquema esbossat a dalt és major ara que fa un segle, però ja era debatut al voltant de la dècada de 1920 quan aparegueren, des de fora de l’economia oficial, figures com Frederick Soddy o Silvio Gesell (als quals ja hem dedicat atenció) proposant sistemes monetaris diferents del diner-deute amb interés. Un altre outsider d’entreguerres fou l’enginyer britànic Clifford Hugh Douglas, el primer en parlar del Dividend Universal.
Havent estudiat i comprovat empíricament el dèficit de poder de compra (descrit abans) que genera el sistema productiu industrial, recomanà que l’estat hauria de cobrir-lo calculant-ne la quantitat i repartint-la equitativament entre tota la població. Es tractaria d’un dividend monetari que no hauria de tornar-se ni exigiria interessos als receptors o l’estat. Si el dividend es pagués en forma de bitllets, per exemple, un organisme estatal els imprimiria i repartiria. I no intervindria el sistema bancari-financer.
L’objectiu seria contrabalançar el poder de compra, que el capitalisme industrial desajusta respecte de la producció, per tal de poder liquidar aquesta última i eliminar les tensions socials que generen els excedents no venuts. Aquest càlcul del dèficit del poder de compra respecte de la producció es faria cada any, i s’ajustaria repartint el dividend monetari, que també rebé el nom de Crèdit Social, el títol del llibre de Douglas de 1924.
Cal afegir que a més de (a) repartir el dividend monetari o (b) endeutar-se amb el sistema bancari-financer, altres vies per a liquidar els excedents són, per exemple, (c) vendre sota costos amb el risc de fallida empresarial, o (d) cercar mercats estrangers. Aquesta darrera via pot traslladar les tensions al terreny internacional donant lloc a guerres comercials que de vegades influeixen en l’esclat de la pitjor manera d’alliberar les tensions, les guerres armamentístiques.
Continuarem estudiant el Dividend Universal tal com el concebí l’enginyer C.H. Douglas, i transitarem a la versió moderna que proposa actualment l’enginyer Stéphane Laborde, autor de «La Teoria Relativa del Diner» que ja he presentat en les dues darreres peces.
