Primer van ser les pantalles dels ordinadors portàtils amb connexió a Internet. Fou el primer tret a les cames dels ensenyants que de sobte van veure com els estudiants es capbussaven en els seus aparells al cap de cinc minuts d’haver començat les classes. Era només el principi perquè al cap de no res les aules es van omplir de telèfons mòbils amb una capacitat de distraure -i de distorsionar- espaordidora. Si fent una guglejada ja tenies a l’abast tot el que el professor intentava explicar, quina necessitat hi havia d’escoltar-lo al llarg de la sessió? En els mòbils o els ordinadors portàtils, a més, es podia xatejar amb la núvia o el nuvi, assabentar-se dels resultats de la Lliga, tafanejar en les botigues on line dedicades a la moda o buscar bitllets d’avió low cost per a passar el cap de setmana en una qualsevol ciutat d’Europa.
Com siga, els més optimistes van lloar l’arribada de la revolució tecnològica, van carregar contra els més escèptics acusant-los d’inadaptats i van profetitzar que les maquinetes i la xarxa impulsarien el coneixement en les escoles, instituts i universitats, que el que calia simplement era canviar les estratègies pedagògiques.
Davant del tsunami tothom es va armar amb poals i rasclets de platja. Uns optaven per capar el Wifi a les aules, prohibir els aparells, d’altres perquè els estudiants ocuparen el temps de les sessions en «fer coses». Calia soterrar la classe magistral. Ser divertit. Ocurrent. Capaç de transmetre experiències.
Impossible la primera de les solucions. Impossible la segona. Pel que fa a la tercera, complicat. Van començar «a fer coses» en drive, concretament treballs en grup en què la majoria dels seus membres es dedicaven -i es dediquen- a fer exclusivament la seua part amb retalls de continguts trobats a la xarxa, sense cap cooperació, posada en comú, discussió. El resultat solia ser -sol ser- uns treballs fets a pedaços com un Frankenstein, sense solta ni volta, incoherents des de tots els punts de vista.
D’altra banda, moltes aplicacions han invalidat la creativitat atès que t’ho donen tot fet. Proporcionen gratuïtament milers de plantilles, de solucions a un click. El disseny ha mort i sembla del tot increïble que encara hi haja gent que s’hi dedica i que fins i tot es guanya bé la vida. Ha mort el disseny però també ha mort la lectura, la redacció, la documentació pacient, el treball elaborat.
Quan pensàvem que no podíem anar a pitjor va arribar la pandèmia que va incorporar al desgavell, sexe virtual a banda, les classes no presencials, les reunions no presencials, les tutories no presencials, la normalització de l’espiritisme.
Molts aspirants a llicenciar-se en el que siga després d’haver-se bufat consultant els milers d’opcions per a formar-se -o deformar-se- que el mercat ofereix, s’han quedat penjats en l’espai sideral on suren plàcidament com fetus en un mar de líquid amniòtic. Les aules s’han convertit per molts d’aquests embrions en desenvolupament en una mena de cel·les de càstig on han d’aguantar la pallissa del docent. I sort encara dels mòbils i dels ordinadors que ningú no s’atreveix a prohibir i que permeten desconnectar de la realitat i reconnectar amb el núvol.
Em sembla que els optimistes no han encertat gaire. Pocs són els que s’atreveixen a dir de manera clara que el nivell amb què arriben els estudiants a la universitat és més pobre que mai. I tinc la impressió que els que han aprofitat talentosament els avantatges de la tecnologia són una minoria.
Per si encara no en teníem prou, acaba d’irrompre el ChatGPT un model de llenguatge computacional que permet generar un text de forma automàtica a partir d’un context donat. Li dius a la maquineta escriu-me un relat on el protagonista siga de dretes que visca en Benimuslem i no siga un xoriço ni un classista, que es dedique al conreu de cebes i que li agrade fumar caliquenyos i la maquineta t’ho escriu. Qui diu un relat, diu una crònica o un assaig sobre aromateràpia o sobre geometria amb la contrapartida que és molt difícil saber si ho ha escrit ChatGPT o el veí del tercer. El plagi ha mort, visca el plagi.
Ben mirat, la intel·ligència artificial és com una Thermomix capaç de cuinar d’una sola vegada i en un segon tots els plats de la carta del restaurant Moments de Barcelona, els de Casa Salvador de Cullera i els de tots els Ginos de la ciutat de València alhora.
Les universitats australianes ja han decidit tornar als exàmens escrits amb paper i llapis però no crec que la mesura li faça ni cosquerelles al monstre.
Els optimistes ja han dit que calma, que el que cal és adaptar-se i mirar-se la cosa pel costat positiu. Soc escèptic i tossut. Potser massa vell per a tants canvis i no per incapacitat d’adaptació sinó per pur cansament i angúnia de veure en què s’està mutant la nostra societat.
(PD: Aquesta columna l’he escrit jo. M’ha costat prou de fer entre documentar-me, escriure-la, repassar-la alhora que estava fent una rentadora, pendent dels missatges de telèfon i contestant mails.)
