Salvador Vendrell
El zero és una idea estranya. Quan érem menuts i apreníem a comptar, començàvem per l’u: un, dos, tres… El zero no era ben bé un número, era que no n’hi havia cap. I potser per això Joan Fuster té raó quan diu que cal molta fantasia per arribar a imaginar la idea de zero. Perquè una cosa és no tindre res i una altra ben diferent és convertir aquest no-res en una idea.
Ho pense i em sembla una de les grans troballes de la humanitat. Algú va haver d’imaginar que la nul·litat també podia tindre un lloc entre els nombres. No era una cosa que poguérem veure ni tocar. Era simplement el no-res convertit en una cosa que es podia pensar, escriure i operar. I ací, amb aquella ironia tan seua, Fuster diu: “Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!”. I tenia més raó que un sant: tant de discutir sobre el no-res i resulta que els matemàtics van acabar posant-li un número.
Potser el zero és això: haver aconseguit imaginar el no-res i donar-li una forma. I mira que fa falta fantasia per imaginar una cosa que no és.
Tobies Grimaltos
El zero es riu del seu valor. Diuen que no val res, però ell se sap extremadament valuós. Mai un no res ha sigut tan útil i profitós. Sense ell bona part de la matemàtica moderna no hauria estat possible. Zero, un no res amb nom. No és l’únic, però. Si bé ho mirem n’hi ha alguns més: forat o buit, per exemple. Però ell té alguna cosa especial, per més abstracte. Posar nom a la inexistència, a la buidor i que siga una proesa i un avenç monumental és un fet certament singular. Perquè… Zero és un número, però és un nombre? Amb els números designem quantitats, però zero és la no quantitat. Heus ací la cosa! Un nom, una xifra per a representar el no-res i no per a no representar res! Un embolic, veritat? Això és el que té parar-nos a pensar un moment en les coses que donem per òbvies en el dia a dia.
Zero, una gràcia de número per a dir no res.
