Tobies Grimaltos
Era tan fàcil i tan barat! El que costava temps i diners es podia fer de pressa i amb molt poc de cost. I així es va anar substituint el que era d’argila cuita, de metall, de fusta, de vidre o fins i tot de tela per les seues còpies de plàstic.
El plàstic va democratitzar el que era privatiu, va fer accessibles a la majoria infinitat de coses que només havien estat a l’abast d’uns pocs o que la resta només podia adquirir en petites quantitats o molt poques vegades. I el seu ús es va expandir i va abraçar una enorme quantitat de coses.
Amb el plàstic i els seus derivats començaren també a envasar i empaquetar tota mena de producte fins i tot molts dels que mai havien necessitat ser empaquetats. I ja no es concebia comprar res si no anava amb el seu embolcall de plàstic. La bogeria va arribar tan lluny com la de llevar la corfa a la taronja o al plàtan per posar-los després en una safata de plàstic embolicada de plàstic.
I a les cases la part de fem orgànic és molt inferior a la del plàstic i el plàstic ho ompli tot i, com les paneroles a l’estiu, apareix per tot arreu i no sabem com desfer-nos d’ell. Fins al nostre cervell diuen que ha arribat.
Salvador Vendrell
El plàstic és un material que, avui, gastem pràcticament per a tot, però no ha sigut sempre així, és de fa quatre dies. Quan m’imagine una vida sense plàstic, recorde aquelles mesuretes de paper tan ben fetes que feien servir els botiguers per a presentar les coses que venien. A banda que les podien fer de qualsevol grandària, segons el que necessitaven, et podien posar qualsevol cosa: cacaus, cigrons, tramussos i, fins i tot, llepolies per als xiquets. Quan estudiava a la universitat, tenia un amic, fill de botiguers, que feia unes mesuretes de paper perfectes i no us podeu imaginar el bon ús que en feia i les coses que hi posava.
El paper tenia un avantatge molt evident: després de servir per al que calia, acabava en qualsevol lloc i ningú no pensava que deixàvem el planeta fet un desastre. Ara, tots aquells productes que abans cabien en una mesureta els posem en recipients de plàstic. I no passa només amb el paper. Són també els recipients de vidre, de fang o de qualsevol altre material que hem anat substituint. El problema és que, encara que el seu ús és per a molt poc de temps, el plàstic es queda amb nosaltres durant dècades, com un convidat que no se’n vol anar de casa.
Ara fem servir molt poc de paper, molt poc de fang i molt poc de vidre, per a presentar els productes. I el plàstic ha ocupat tot el seu espai. No negaré que és molt més resistent, però tal vegada és aquesta qualitat la que després ens molesta més: el necessitem una estona, però després no desapareix com ho feia el paper, sinó que es queda amb nosaltres molt més del que voldríem. I, a més, exagerem. No us heu adonat de la quantitat de plàstic que gastem per a qualsevol cosa que abans cabia en una mesureta?
