Tobies Grimaltos
El temps, el del déu Cronos, el dels rellotges i els calendaris, és com la temperatura: té una mida objectiva, la mateixa per a tots, i una altra de subjectiva. Amb la mateixa temperatura, hi ha qui té fred i qui té calor. Hi ha persones fredolines i persones caloroses. El fred o la calor, com a sensacions, varien molt d’uns subjectes a altres. Amb el temps passa el mateix o pitjor. Un any és un any per a tots: 12 mesos, 365 dies. Però per al xiquet i els més joves l’any és un període considerable, i un lustre és una eternitat. El temps cap amunt, des de la infantesa o la primera joventut, és llarg.
El temps vist de dalt cap avall, cap arrere, des d’una edat avançada, en canvi, va escurçant-se com més va més, i com més anys tens, més s’acurta. Si de xiquet un any mesurava un quilòmetre, de vell no arriba a mig. I cada any que passa va perdent metres.
Salvador Vendrell
El temps és la mateixa mesura per als rellotges i una de diferent per a cadascun de nosaltres. Els calendaris compten dies; la memòria compta intensitats. Per això un estiu d’infantesa podia semblar infinit, mentre que ara els anys passen amb la rapidesa d’una estació. El temps no accelera. Som nosaltres els qui canviem de perspectiva. A mesura que vivim, el passat s’ompli de records, els anys deixen de ser territoris immensos i es converteixen en simples fites d’un mateix camí. Allò que abans semblava una eternitat acaba cabent dins d’una conversa.
Cronos no corre més de pressa. Som nosaltres els qui, en envellir, aprenem que la vida es mesura menys pels anys que pel que hi hem sabut posar dins.
