Salvador Vendrell
Badar és l’esport que practique més habitualment. Perdre’t pels camins sense pressa i deixar que l’atzar et porte per uns indrets o altres és un plaer que no m’agrada perdre’m. Alguns pensareu que és una activitat inútil, que és perdre el temps, però diuen que badant s’han fet molts descobriments i molts versos. A mi m’hi ha eixit més d’una columna. Els qui practiquen aquest esport diuen que hi ha fruits que només maduren en el temps que sembla perdut. I el meu amic Manuel Baixauli diu que la millor literatura es fa mentre es camina.
Qui bada potser —només potser— no avança tan de pressa, però veu coses que els altres passen de llarg.
Tobies Grimaltos
Qui bada s’ho perd, diuen. I certament, es perd allò que passa. Però, de vegades, justament per badar, es troba el que l’atenció ocultava. Perquè qui està distret no deixa d’estar prestant atenció a alguna cosa. Badar no és no prestar atenció, sinó deixar de prestar-la al que és present per prestar-la al que altres no veuen. L’atenció és com un focus, que il·lumina certes coses i en deixa en l’ombra altres; està guiada per determinats estereotips i aspectes. Quan badem, es desvia i pot trobar el que no estava previst, el que l’atenció ordenada descuidava. Qui bada s’ho perd, però justament per perdre-s’ho, pot ser que guanye. No està malament badar de tant en tant, per molt que, en la societat del profit, diguen el contrari.
