Tobies Grimaltos
La publicitat és l’art de fer-te veure que tenies una necessitat que desconeixies.
Et convenç que sense un determinat producte no es pot viure. Si està ben feta, aconseguirà que no dubtes. No deixarà que penses i et preguntes si realment és així com la publicitat diu, atés que tu has viscut fins ara sense la cosa en qüestió. No, en comptes d’això, farà que la urgència que et fa sentir no et done temps per qüestionar el missatge. Ans al contrari, desesperat pel fet de patir una mancança tal, aniràs corrent a proveir-te’n.
Quan ja l’hages aconseguit i, tranquil a casa, et pares un moment a pensar, t’adonaràs que en realitat no et feia cap falta, però ja has fet tard i a la publicitat això tant li fa.
Salvador Vendrell
Quan apareix una revista o un diari nou, una de les primeres coses que faig és mirar les pàgines de publicitat. M’agrada veure quina publicitat porta un mitjà de comunicació, perquè diu molt de la seua consistència econòmica, però també de les limitacions que pot tenir. Un mitjà no viu només del que escriu: també viu dels diners que rep per deixar que altres anuncien les seues coses.
Quan vaig començar a fer columnes als diaris, vaig descobrir que això de la llibertat d’expressió era una cosa bastant més limitada del que jo havia imaginat. Un amic periodista em va dir un dia que la llibertat d’expressió s’acabava a la porta d’un gran magatzem, d’una multinacional o d’una empresa important. I em va posar un exemple que no he oblidat: “Tu fes trenta articles contra el president de la Generalitat i no passa res; però fes-ne dos contra una empresa important que posa publicitat i ja t’ho diran”.
Des d’aleshores, quan mire la publicitat d’un diari, no només pense en els anuncis que hi ha, sinó també en els que potser no hi haurà mai. Perquè la publicitat no sols ajuda a pagar un mitjà: de vegades també li recorda qui paga una part de la festa.
