Tobies Grimaltos
Una fotografia congela per sempre un pur instant. Una exhalació esdevé una eternitat. El vell o la jove ho seran per sempre en aquella imatge aïllada de la resta del temps i la realitat. Un gest, una mirada romandran sense un gest previ ni un de posterior, un rostre condemnat a mantenir la mateixa expressió indefinidament.
També el que hi ha fora del marc és un misteri. Només podem imaginar l’espai que envolta la imatge, com podem només imaginar que ha passat abans i després d’aquell instant. La fotografia selecciona, posa i lleva i no és debades què inclou i què exclou. No és el reflex exacte de la realitat que diuen que és. És mentidera perquè fixa el que és mòbil, i conta només una part.
L’art del fotògraf està justament a saber mirar, en veure i plasmar el que és rellevant, allò que, tot i quiet, conta una història.
Salvador Vendrell
Quan pense en fotografia, inevitablement, pense en els meus amics Manolo Linares, Lluís Valcàrcer i Francesc Vera. Potser perquè m’agraden molt les seues fotografies i perquè, d’alguna manera, també m’han ensenyat a mirar. Amb les seues fotos tinc fetes algunes portades de llibres meus i alguna cosa més. Per raons de proximitat i de la poca vertebració del nostre país, dels nostres països, tinc més contacte amb Francesc, perquè el tinc pràcticament al costat de casa. Lluís viu a Arenys, a l’altra banda del país i només vam poder compartir un blog una temporada. Manolo, encara que no el tinc tan a prop, forma part també d’aquesta particular manera que tinc d’entendre el fet de mirar i hem fet alguna cosa en forma de llibre, de textos i de fotos: El seu llibre, L’ull compromés; i el meu, A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca. Amb Francesc he pogut compartir viatges i, fins i tot, un llibre Sense Illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida: ell hi va posar les imatges i jo el text. No està gens malament això de repartir-se el món: un el mira i l’altre intenta contar-lo. Quan mire les imatges de Francesc d’aquell viatge, veig que han detingut un instant que mai no es va detindre. Aquell moment ja no existeix, però la imatge sí. Tenen trampa: ens fan creure que conserven el temps, quan només en retenen un moment.
I ho veig clar: Manolo, Lluís i Francesc trien. No capten tot el que tenen davant. Trien un moment, una cosa, un enquadrament, una llum… i hi posen la seua mirada. És una cosa que tinc comprovada perquè jo també tinc fotos dels viatges que he fet amb ells, però les seues són diferents de les meues. Davant del mateix, dues mirades diferents. I, quan les veig, ho tinc clar: més val que ells facen les fotos i jo escriga. A Grècia ho vaig comprovar una vegada més. Francesc feia fotos mentre jo anava escrivint. Ell intentava retenir amb la càmera allò que veia i jo, amb les paraules. No sé qui dels dos ho aconseguia millor. Potser una fotografia és això: una manera de dir “mirar qualsevol cosa” abans que el temps s’ho enduga.
