Tobies Grimaltos
La paraula lliga, compromet. Mon pare era rossiner. Nota per als més joves: un rossiner era qui tenia una haca, un cavall o un rossí i es llogava ell i l’animal per a fer tasques del camp com llaurar; era el seu ofici. Com deia, mon pare era rossiner, i els tractes amb les haques, comprar-les o vendre-les, es feien amb una encaixada de mans (això sí, davant de testimonis). No calien documents. “La paraula és l’home” es deia en aquella societat una mica més masclista que l’actual. Podies ser un borratxo o coses pitjors, però no podies faltar a la paraula donada ni ser un malfaener. L’home valia el que valia la seua paraula. Si la seua paraula no tenia valor, si no assegurava el seu compliment, ell tampoc era tingut en massa consideració. Així que molts preferien perdre diners o patir un perjudici que deixar de complir amb el que havien dit.
Potser eren altres temps, però molts polítics de l’actualitat en podrien prendre nota quan fan el programa electoral.
Salvador Vendrell
La paraula abans pesava més que un paper. Ara tenim contractes, notaris, signatures digitals, còpies compulsades i, així i tot, de vegades no sabem si allò que ens han dit arribarà viu l’endemà.
Mon pare també em deia que un home havia de ser amo de la seua paraula. I potser ací està la diferència: abans la paraula comprometia qui la deia; ara sembla que comprometa sobretot qui se la creu.
Pel que fa als polítics, jo ja no els demanaria que perderen diners per complir-la. Amb què recordaren el que van prometre abans de les eleccions, ja em donaria per satisfet.
