Salvador Vendrell
Qui paga mana? Fuster ho gira amb aquella precisió seua: «Qui mana cobra. Manar és cobrar —entre altres coses.» I potser ací està bona part de la qüestió. Manar no és només donar ordres, sinó tenir la força, els diners o el poder perquè els altres les hagen d’obeir. Durant segles, el jornaler parava la mà i l’amo decidia si l’obria o no. Ara les formes són unes altres, però la relació de poder no ha desaparegut. Manar, al capdavall, és aconseguir que els altres facen allò que tu vols. I, sovint, cobrar per això.
Tobies Grimaltos
No m’agrada manar, ni sé. I admire a qui sap manar, no a qui mana, sinó a qui en sap. Manar comporta una relació de poder i, per tant, de desigualtat. Un és el que està en lloc de donar ordres i altri en el de complir-les. Però manar bé requereix que la relació de poder es base en alguna cosa més que la posició que (per diners, per propietats, per lloc de treball o càrrec) s’ocupa. Cal tenir seny, coneixements i altura moral. Per manar cal saber què es mana i què comporta fer el que s’ha manat. Posar-se de tant en tant en la posició d’aquells que han de fer la faena, apreciar-ne la molèstia i l’esforç. Per manar, sí, cal tenir algun tipus de poder, n’és consubstancial, però tenir poder no és prou per a saber manar. Per desgràcia, n’hi ha molts que tenen aquest poder, que manen, que els agrada manar, però no saben fer-ho, i són difícils de suportar.
