Salvador Vendrell
Tothom parla molt bé dels escacs i, si no hi jugues, penses que deu ser un joc plàcid, tranquil, quiet… Diuen que estimula el pensament, l’atenció i l’autocrítica i que recondueix les conductes agressives. Tot molt bonic i positiu, però mentida.
Les poques vegades que hi he jugat amb un germà meu que m’estime molt, hem acabat tirant-nos al cap els peons, els cavalls, els alfils i, fins i tot, les torres. No ens hem tirat el tauler perquè era massa gruixut.
Aquest joc és com la guerra: agressiu, ardit, calculador, suïcida, numantí, posicional, inventiu… segons la personalitat dels contrincants. O com la vida, que de vegades és una selva i, per funcionar, has d’anar amb el cor a la mà, però amb una navalla a la butxaca. L’objectiu és fer escac i mat, destruir el rei adversari. I encara em diuen que és un joc tranquil.
Tobies Grimaltos
Cada dia, de nou a deu, prenc café al mateix bar, si fa no fa, amb el mateix grup de persones, i rar és el dia que els escacs no ocupen una bona part de la conversa. A la taula hi ha el president del club d’escacs local i un mestre candidat, a banda d’altres aficionats. Parlen de tornejos, d’obertures, de partides.
Va arribar un moment que em va semblar que, davant d’un joc tan prestigiós i la camaraderia dels companys de taula, tenia l’obligació de practicar. Com ara pots jugar en línia contra gent d’arreu del món, per als quals ets anònim, vaig començar a fer-ho i fins i tot em vaig enganxar. Però no volia estudiar teoria ni anar al club a què m’ensenyaren a jugar, tampoc m’agradava dedicar temps a pensar les jugades. Només volia jugar. Passava el temps i no tenia la sensació de progressar. Al final, per salut, ho vaig deixar.
Vaig arribar a la conclusió que amb els escacs em passa com amb la música, que tinc por de ser un absolut negat i, per no corroborar-ho, preferisc deixar-ho estar.
