Salvador Vendrell
Una carassa és una màscara o una cara grotesca, exagerada, feta per a espantar o provocar rialla. Però la paraula diu més coses de les que sembla. Una carassa és un rostre que ha perdut la vida, un gest petrificat que ja no canviarà mai. Per això inquieta: perquè s’assembla a la mort, que també té una única expressió, immòbil i definitiva.
Potser per això deia mon pare que “la vida és una mentida i la mort una carassa”. Mentre vivim, el rostre muda amb les emocions, els anys i les hores; la mort, en canvi, arriba amb una sola cara i ja no se la lleva mai més.
Tobies Grimaltos
Hi ha cares que són híbrids de carassa i màscara. Són carasses les cares, totes iguals, amb els pòmuls i els llavis inflamats de bòtox, àcid hialurònic i altres potingues de la clínica moderna; amb la pell tan estirada que un intent de somrís es torna ganyota i una llambregada que vol ser penetrant esdevé una cara d’espant. Són, així, carasses, en la mesura que resulten d’un aspecte una mica (o molt, segons els casos) grotesc. Però tenen també la seua part de màscara. Són un artifici al qual li costa canviar el gest, moure un múscul. Resulten sovint inexpressives, gestos fixos, sense expressió ni vida. Per voler aparentar el que ja no són s’assemblen al que encara no són: el rostre hieràtic de la paràlisi de la mort.
