Salvador Vendrell
Els aranzels són fronteres invisibles, però de veritat. Si no pagues no entres. No necessiten filferros ni duaners. En Tenen prou amb un percentatge que la mercaderia ha de pagar, per això diuen que són els passaports que ensenyen les mercaderies.
Els governs els imposen en nom de la pàtria, de la indústria o de la justícia, però només beneficien uns quants, als mateixos de sempre, a qui tenen els productes que volen protegir. Després, clar, arriba el rebut i descobrim que les guerres comercials, com totes les guerres, les acaben pagant aquells que no les han declarades, els qui no tenien gens d’interès ni ganes que es pagara cap aranzel.
Tobies Grimaltos
Hi ha moltes maneres de barrar el pas o dificultar-lo. Els aranzels en són una. Defensar els interessos de la pàtria sembla que n’és l’excusa. Protegir els de casa davant dels forasters. El mal és que aquella pàtria és justament la dels més grossos. Es tracta de permetre que continuen menjant bé els grossos, encara que els flacs mengen menys o pitjor. Posar murs a qui no té escala per pujar-los. Murs que protegeixen als de la part de dins, mentre paguen la festa els que queden fora; que no són tots ni sempre aquells que envien els productes, sinó els del país que els rep, precisament els de la pàtria que es vol protegir amb els aranzels i de la qual i en realitat han estat exclosos a causa d’ells: la pàtria dels que se’n beneficien.
