No llegiu aquest llibre a un BlaBlaCar. La carrosseria se us menjarà els ulls i buscareu en la memòria, a les palpentes, la carn de la persona que estimeu. Real o imaginària, llegiu-lo al seu costat. Llegiu-lo en veu alta i sense cerimònies, a un traç de llengua de la seua orella. És un recull per assaborir-lo sense pantalles que puguen interrompre, en sofàs i en llits, en racons íntims de parcs públics, en tendes de campanya o sobre el marbre de la cuina.
No el llegiu en un Ford Transit negre mentre sentiu, de fons, la música que ve de tres parells diferents d’auriculars. I, així i tot, la lectura em va servir per a evadir-me de l’asfalt rere l’asfalt i endinsar-me en la peça coral que dotze poetes ens ofereixen.
Era un 23 d’abril, anant cap a Barcelona, mentre l’AP-7 feia el seu rosari de peatges abolits, flors de baladre i àrees de servei. A cada pàgina, la sensació d’estar llegint un poemari que exigia exactament el contrari del trajecte.
Un llumí a la llengua és una proposta que t’obliga a recordar i mimetitzar-te. És un text que et farà pensar “exactament així és com vaig sentir-me aquella nit, en aquell carreró de la meua ciutat”. Durant el dia de Sant Jordi vaig veure Jaume C. Pons Alorda i Cecília Navarro presentar-lo a l’Espai Mallorca, i llegir poemes propis i aliens, com qui passa una flama d’una mà a una altra. Com el Correllengua. I en l’oralitat d’un escenari va funcionar molt bé el llibre. És estrany com la intimitat, quan es diu, fa comunitat.
Publicat per Edicions de la Ela Geminada dins la col·lecció Idil·lis, el volum reuneix vora trenta textos que “diuen el desig”. La fórmula fa curt si la llegim només com una antologia de poesia eròtica. No hi ha una simple successió de poemes sobre sexe, sinó una defensa del dret a desitjar en català. El títol ja ho anuncia amb precisió. No és només el llumí, és el llumí “a la llengua”. Un manifest contra les afirmacions agosarades de conversa de bar, que diuen coses com ara que “es fa estrany follar en català”. Ací, dir el desig és compartir-lo, erotitzar l’aire entre cos i cos, convertir la llengua —l’idioma— en múscul.
Les editores, Nina Busquets Figueras i Anna Noguer Gumbau, ho expliquen des de les notes inicials, amb una frase que podria funcionar com a manifest: “Desitjar és un verb de llibertat”. El desig no com a provocació d’artifici ni com a ornament, sinó com a exercici de sobirania íntima. No es deixa apamar ni delimitar. No és dòcil i deixa cendres quan se’n va.
Aquesta voluntat és compartida per tota la tria de poetes, fa de fil conductor, i és per això que el llibre no fa en cap moment la sensació d’acumulació de veus que et deixen a la boca segons quines antologies.
Les seccions dibuixen una narrativa. El desig naix, celebra, cau i recorda. Hi ha orgasme i hi ha ressaca, hi ha litúrgia i hi ha devastació. Hi ha molta carn, sí, però també hi ha una consciència molt clara de la seua contradicció. Evita la fantasia naïf del desig permanent; és ascens i ruïna. Aquest llumí evita una cadència constant. Hi conviuen la tendresa i la brutalitat, el joc i la solemnitat, l’humor i la ferida.
Adriana Bàrcia, Raquel Casas, Rosa Font Massot, Lídia Gàzquez, Toni R. Juncosa, Cecília Navarro, Laura G. Ortensi, Jaume C. Pons Alorda, Laura Ramos Cartanyà, Oriol Rissech, Maria Sevilla Paris i Adrià Targa. Aquesta diversitat de veus és necessària perquè el desig és irreductible.
No tots els poemes, per tant, encenen igual, ni haurien de fer-ho. Algunes peces funcionen com una carícia, d’altres com una porta que es tanca amb força. Això justifica el llibre, ja que una antologia així no havia de buscar uniformitat, sinó precisament demostrar que el desig no té una sola sintaxi.
El volum se situa dins la tradició de la poesia eròtica catalana. Ausiàs March, Francesc Vicent Garcia, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Reclama una herència. El llibre vol ser normal, com la nostra llengua. Vol recordar-nos que també desitgem en català, i que això, que hauria de ser una obvietat, encara cal defensar-ho.
Llegir Un llumí a la llengua és acceptar que hi ha paraules que serveixen tant per a explicar-nos com per a encendre’ns. I que potser tota bona poesia comença exactament en aquest lloc perillós en què la llengua es converteix en un mètode de transmissió de la temperatura.
