Cada cosa no és la seva cosa, i en el cas que existís, tanmateix, també no existeix.
El primer poema del llibre ja sembra la dinàmica unitat-contradicció. Davant de la pregunta de si Alexandre el Gran va arrasar Persèpolis, l’anti-resposta és sí i no. Segueixen els versos: “sortós qui sap que viure / és aprendre a ofegar-se” per, més endavant “acariciar l’espatlla que ja no hi és”, i tancar amb un contundent “alçar-se cap endins”.
És la tendència de tot el conjunt de poemes…, que s’aferren al vent des de la delicada brisa sobre el rostre, fins a la ratxa més devastadora; però és el vent, un acte natural vívid, palpable. Tot això pot desbaratar, en poesia, la forma d’escatir realment allò que està passant; quan, per exemple, l’Anna, en el poema “Memento”, avisa “Abans que te’n vagis, recorda: / el que fa bella la Venus de Milo / és la llarga absència de braços”.
El mateix sentit té el poema “L’endins” quan exclama “Meitat que em completa / com la set completa l’aigua”. Aquesta mancança, el que resta incomplet i el que ja no existeix és una debilitat de la poesia, la seva maledicció; però en la poesia d’Anna Bou Jorba hi ha Déu, hi ha un “endemà” que ho dignifica tot. Alguna cosa que existirà, un moment posterior a les coses, que les allibera: la tassa, un vestit, “la vora de la nit”, l’estació de trens, la finestra, cap a on anem i d’on venim. Una mà dolça que tot ho il·lumina amb el somriure que ens roba: les busques del rellotge, un plor de violí, l’univers…, un no-res creador.
“Tanta vida passa quan res no passa”, mentrestant, badalla; és el camí de la font a la boca del riu; ni aquest ni l’altre, tot el que s’esdevé amb l’esdevingut. Anna Bou ens demana recordar i oblidar alhora; poemes que van de l’hospital a la biblioteca, del saló a la cambra, amunt i avall, memòria i cor; distracció de les efemèrides, immensitat o petitesa, el que està no estant, llum tangible que adora les coses i els cossos vius en el camí al seu apogeu.
La poesia és imatge: les verges de Caravaggio, les filadores de Velázquez, fruites dels bodegons, nens que s’apropen, delícies pures que els ulls observen, i no observen; absència, belleses decapitades, torsos fragmentats com una roca pura que quasi no existeix. És el museu de la batalla entre el que és recte i el que va de tort, diamant i pedreries, regla i esquadra, Nagasaki i la reina d’Anglaterra.
Aleshores la desolació és, al mateix temps, consol, pèrdua i retrobament. Poesia que duplica el que és palpable encara que digui “jo”, “u”, “únic”, hi ha una paritat amb el tot, allò igual i variat. Vist així, la paradoxa de les negatives no s’acompleix i es transforma en una paràbola, una veu que va dibuixant cada cosa, cada ser, amb la consciència del que no és complet que, tanmateix, és una esperança per a l’enteniment.
La poeta ens indica el que hi ha i el que manca, rabeig a favor del nàufrag. Els seus poemes ens fan veure les veus mortes, la consciència poètica com un sagrament que doblega el temps fins a ignorar-lo, perquè tot està “lligat”: sang, baves, teguments. Poesia del vent, només visible en una altra cosa que no és ell mateix, allí, la poesia és la deessa de l’irrecuperable, dispersió màxima sense desfer-se; res no es queda aquí, petrificat, més endavant serem una altra cosa i no això, és la mateixa mort ressuscitant.
Tota poesia ja estava, està, escrita, però no l’havíem llegida. Existia i no existia, acte de gratitud, fruita del temps. “Té”, escriu Anna Bou, diu “té”, i t’ho entrega tot, ve d’antany tocant la pedra, bevent de la seva mà goigs del mateix somni; en la nit més trista en fa un regal amb els dits bruts. Com una princesa fenícia que ens perdona la vida matant la seva; soledat primera, soledat segona; tot l’or de la corona com una ofrena: “Té”.
Som metàfora d’alguna cosa que ignorem, i l’Anna Bou intenta desxifrar els signes del misteri: “la mà que acaricia també ofega”. D’això en sap, la poesia, l’art de la contradicció com una joia; carbó diamant, terres rares, la poesia es troba arreu. Aquí es diferencia la percepció amb el mer gust, amb l’afinitat; en aquest sentit, i seguint el camí dels contraris, no hi pot haver poesia revolucionària sense contrarevolució, no pot haver-hi un poeta democràtic, de l’estat o de tal confessió, perquè la poesia destrueix la diferència com demostren els oposats d’Anna Bou Jorba.
Entre el pintor del Quattrocento i el naufragi del Titanic el temps s’ha desorientat. En aquests poemes és present la fi del món, però també els inicis. No es deixa res sense tocar! Aquest acte ens deté i transforma el present en un punt que toca la tangent d’una altra cosa que desconeixem, però intuïm, albirem el seu desplaçament i el nostre centre, també anant-hi, en una gran jugada.
Tanco amb un poema que considero cabdal, “Kutno”, el cim de l’endevinalla, Kutno és el centre, el punt que toca la tangent; poble ubicat a l’est de Varsòvia, en el centre de Polònia, en la meitat d’aquell país en la meitat d’Europa i rotund marge entre l’aquí i l’allà. En aquest poema es forja la divergència entre el que existeix i no existeix –“recorda el vent…”–, i si hi ha una estació de trens a Kutno, o no!
Tants miratges! Diu un des versos: “cada via és la cremallera que uneix el terreny a un nombre, i tot queda vestit”. El nom torna unes les coses diferents; el cos i el vestit, invenció i natura… déu de la poesia. “Una estació de tren no és una estació de tren, / és un favor”, la poesia sempre ens fa el favor…, d’entregar-nos-ho tot perquè puguem veure.
