Esperar algú a la cafeteria del Foyer del Palau de la Música de Barcelona és per a un periodista una oportunitat de cacera. Al Foyer contínuament entren i ixen turistes amb urgències vergonyants, turistes idiotes, turistes boniquets, refinadíssims melòmans nipons, potser una excursió de cosmonautes soviètics centenaris, de tant en tant, parelles clandestines que encara no saben que ho són…
Ben sovint, fins i tot, els fantasmes de Tristany i Isolda vestits amb samarretes estampades de souvenir. Tot plegat, aquell immens bosc ceràmic amb les seues voltes arbòries revestides amb rajoles de València, és també una teranyina atrapapersonatges.
Justament, dos minuts abans que arribe Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), han agafat taula al meu darrere dues joves boniques, vagament pèrsiques, que han jugat durant una bona estona a entabanar el seu acompanyant, un xicot encantat que molt possiblement ha acabat de caure desprevingudament del nord d’Europa com un pollet del niu. A tots tres podria haver-los escrit Ibarz.
L’escriptora arriba a l’hora convinguda. “Què entens tu per entrada del Palau?”, em marmola després d’haver passat uns minuts buscant-me amb la mirada des de l’altra banda del Foyer.
Ibarz ha publicat recentment Una noia a la ciutat (Anagrama, 2025), un text evocador, escrit amb aquella prosa quirúrgica i bella amb què ha aixecat tota la seua obra.
Després d’aquest darrer títol el crític Manolo Gil l’ha definit com “la nostra Patti Smith”. Tant l’una com l’altra, assevera Gil, fan una literatura “híbrida, transversal i íntima”. Un altre crític, Ponç Puigdevall, l’ha descrit com “una pionera solitària” connectada amb autors com ara Emmanuele Carrère, Joan Didion, Olivier Rolin, Charles Reznikoff o Svetlana Aleksiévitx.
Els seus més de trenta anys d’ofici li han condit i molt: Tríptic de la terra, el qual aplega La terra retirada (1993), La palmera de blat (1995) i Labor inacabada (2020); Contes urbans, on reuneix els reculls A la ciutat en obres (2002) i Febre de carrer (2005). Les novel·les No parlis de mi quan me’n vagi (2020) i Vine com estàs (2023).
Com a assagista és una autoritat en Mercè Rodoreda. La seua biografia Rodoreda. Exili i desig és imprescindible per una comprensió total d’una escriptora europea, com li agrada definir-la a Ibarz. El 2017 va reunir els seus assaigs culturals en el volum El meu amic de la Finca Roja, un títol homenatge al crític valencià Carlos Pérez, de qui va ser amiga.
La llista de títols no és ni de bon tros exhaustiva.
Doctorada amb una tesi sobre el cineasta Luis Buñuel, va dedicar-se també durant anys a la docència universitària, com a professora d’art als Estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra.
Periodista, assagista, curadora d’exposicions, investigadora, crítica cultural des dels 90. A hores d’ara, és una de les columnistes imprescindibles de Vilaweb.
El teu darrer llibre evoca la ciutat de Barcelona, on vas arribar des de Saidí un 1971. I t’hi vas trobar un paradís en el Xino… Escrius:
“No, el Xino no em feia por, no et senties diferent pels teus orígens i el teu accent, que en això veuria després que la ciutat no oblida. Em sento bé entre gent que no ha tingut la vida fàcil i d’ulls que naveguen entre la buidor i la bondat. I, d’alguna manera, sé bregar amb les cares d’ulls arrogants. Torno la frase de Proust a un amic per carta. La bondat és la intel·ligència del cor. Encara vull rumiar-ho si la indiferència i la malícia surten d’un cor ruc o d’algun altre allò estúpid del cos”.
Estimo el Raval, em fa fer estimar Barcelona de seguida. Com explico al llibre, el meu primer pis on vaig viure és bifront. O sigui, s’entra per la Ronda de Sant Pau, que és una part encara gairebé d’aquell Eixample que és molt de vida comuna, on la gent no està estigmatitzada com ho està la del Xino. Però es podia entrar també, per la banda del Xino.
I era el que sovint fèiem perquè anàvem a la Rambla, i per tant, la millor manera era agafar el carrer Hospital o el del Carme. I a més, les primeres classes de Periodisme les van fer a les Drassanes. I la biblioteca on anàvem a estudiar –o a fer-ho veure, o el que sigui–, era la Biblioteca de Catalunya, que aleshores s’anomenava, crec, la Biblioteca Central. Tot confluïa per allà, pel Xino.
Un barri si més no, complex.
Hi camino molt tranquil·lament. M’hi passava les hores. Per mi és un barri normal i corrent. Sí que està molt estigmatitzat, però potser és perquè som cada vegada més ganduls a l’hora de mirar i de saber de les coses, no?
Quan vaig arribar a Barcelona, quasi vint anys després que tu, per mi la ciutat també era aquell món, bàsicament, vull dir. Eixia a la Rambla, m’abandonava al trànsit de la Rambla.
Al Xino, ara Raval, hi ha una quantitat de vida associativa impressionant! I la vida, la vida tal com és.
A veure, és allò que dius la gent crua. Hi ha vegades que hem de veure el món pel forat de la merda, s’ha de fer des del periodisme, en el món polític… A mi no és el que em motiva com a escriptora. O sigui, intento, intento, intento treballar des de la llum.
Tu has estat i ets periodista, has picat molta pedra en l’ofici.
El periodisme ha estat i és una bona professió per a mi, perquè em permet estar, mirar, observar, analitzar, tenir contacte amb les persones. Amb els anys ha vingut a través del periodisme també la implicació, per exemple, amb el feminisme, que forma part de mi, entre altres coses, perquè el considero un mitjà de coneixement.
Aquest barri del Raval és l’escenari doncs diríem, de la teua joventut…
No, la meva joventut són tots aquests barris de què parlo, eh? Sí, sí, tots. Si el pis aquest el vam llogar a finals del 71, doncs, quan començo a sortir amb Lluís, el març del 73, al cap de poc vaig passar al carrer Nàpols.
He canviat moltes vegades de pis. Aleshores, era bastant comú, sobretot amb la gent com jo, que estava un poc o molt en la militància antifranquista. Podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Aleshores, te tocava canviar de pis.
La persona és també la casa que habita.
Tenim una casa interior, com tenim un paisatge, com som un paisatge per dins. Tenim una casa interior que és individual i, també, en tenim una altra de col·lectiva.
Això ho saben molt bé els exiliats, o sigui, la llengua, quins són els teus carrers, la roba que tenies i que no te’n pots emportar… I si parlem de Barcelona, només arribar l’abraço i ella m’abraça immediatament.
Eres una xiqueta que arribava d’un poble molt menut en una terra dura.
Relativament dura. Tenim aigua. L’aigua és la gran diferència.
Ho pensava tota l’estona mentre llegia Tríptic de la terra, aquella presència de l’aigua. Hi ha el riu i hi ha també el canal.
Sí, l’aigua, l’aigua. I també és aquell món rural amb poques perspectives i ho dic amb tot el respecte. La vida rural no és per a mi. Valoro molt, encara, l’anonimat que procura la ciutat. Crec que és un valor.
Per mi tot això va ser un món important, i després, clar, de seguida conec el que serà el meu home durant 50 anys. I aleshores és allò que crec que deia Durrell: t’enamores d’una persona i t’enamores de la ciutat.
El llibre també va d’això, de l’amor. Lluís, la teva parella, és tothora present. Ell i el seu món.
Venia del poble relativament poc preparada en el sentit que no he estat mai una bona estudiant. Vaig ser una xiqueta llesta que se’n sortia en els exàmens. Estudiava poc. De cinema en sabia, sí, el que volguessis.
I trobo en Lluís, un noi de ciutat que a mi em causava admiració. Escrivia poesia, sabia de música. Com a periodista també va començar a treballar aviat. Ell llegia revistes que no eren les que se llegien al poble: Triunfo, Quadernos para el diálogo… En qualsevol cas és ell qui m’eixampla la visió del món.
Tot això em fa pensar que, últimament, l’amor té com una relativa mala fama. L’amor, sí. Fins i tot el fet que una dona valori molt un home. Quan dic en clubs de lectura i presentacions: “l’amor és real” més d’una vegada m’han dit: “cal dir-ho, això”.
Però què és al final l’amor?
Només et puc dir que si vols que duri t’has de preparar pel pitjor. El pitjor vol dir tot: vol dir la mort, vol dir que aparegui una altra persona, vol dir que es trenqui, vol dir que igual creixeu diferent i us podeu trencar. Si vols que duri, que va ser el nostre cas, d’una manera irracional, has de ser tossut i tenir fe.
Les relacions tenen daltabaixos i duren si ho accepteu. Per recompondre-les els japonesos t’ensenyen que el millor és mostrar la ferida a la vista. És a dir, mostrar-la treballada amb bellesa. Però això potser parlo tant de la bellesa i de l’art de les cicatrius.
A tu t’ha servit aquest darrer llibre per tancar ferides?
No. Les meues ferides són molt antigues, molt arrelades i ja han deixat de preocupar-me. Sempre ha estat així d’una manera inconscient, però amb l’edat el que penso és que pots despertar-te dels fantasmes i de les ferides de la infància. Encara que continuïn obertes.
N’havies tingut d’aquestes?
Sí, i hi són, sé que hi són però que fer perquè no t’afectin és una qüestió de la voluntat i de la decisió, que són petites virtuts humanes que avui tenen gaire bona reputació. Però no vull escriure de ferides.
Darrerament hi ha molts llibres sobre explosions melodramàtiques sobre la pròpia vida dels autors. No m’interessa. Allò que realment em mou, com et deia, és la llum.
Aquest llibre el començo quan en Lluís ja fa dos anys que és mort i penso, mira, tenir una ferida més grossa que la mort d’en Lluís serà difícil. Això val també per al passat.
Podríem dir que el lloc d’origen és una ferida?
Sí que ho ha sigut, sí.
Una noia a la ciutat explica un desarrelament en un sentit molt ampli.
Si li vols dir desarrelament… Vaig, hi torne i estic bé a Saidí. En qualsevol cas, va venir de manera natural. No va ser motivat per una relació conflictiva amb l’entorn o amb la família. No, no, no, va anar rodat. Primer entre els 14 i el 16 vaig estar dos anys a Lleida. Vaig estar a un col·legi de monges, tot i que el meu pare era anticlerical. I dius, bé, com ha estat això? I després entens que hi havia raons d’ordre econòmic i, també, que només tenia 14 anys. Va ser un entorn protector. M’ho vaig passar estupendament.
Allí vaig deixar d’anar a missa. I quan tornava a Saidí, i li deia a la mare… Va parlar amb el capellà, que era d’aquests capellans que, en realitat, allò que hauria volgut és ser historiador i es passava el dia a l’arxiu de Lleida. Era un home de seny que em va cridar un dia per dir-me que tot es podia comprendre, però que si algun dia volia anar a missa, ell estaria encantat de veure’m. Tenia un sentit de la tolerància.
Escrius:
“Pel terra de la Rambla es dibuixaven filaments de llum quan plovia, que revelaven formes minúscules, com quan de petita mirava estona i estona el sostre fins que apareixien les formes. Era com si un ésser imperceptible, travessés les llambordes, amb fils vitals que es feien visibles. Era la vida, ni més ni menys. La ciutat s’obria”.
Et puc imaginar passejant-la sola.
Això és, sí… Sempre he sabut estar sola. Hi ha una xiqueta solitària que llegia, anava al cine i tenia una colleta de companyes allà perquè s’havia de tenir, però que anava a la seua.
Barcelona tenia molt bona fama i reputació en la família. Un germà de la mare havia vingut aquí a buscar-se la vida, però no s’hi va trobar a gust i va tornar. La frase que jo sentia dir a la família era: “Barcelona és un pou”. Volien dir és que era una mina on hi ha de tot.
En un moment determinat van estar pensant a casa si m’enviaven a Saragossa, a estudiar alguna carrera tècnica. Vaig dir que volia fer periodisme pensant que així posava les coses en el seu lloc.
Hi havia la possibilitat també d’enviar-me a Navarra perquè algú de la família tenia un cert càrrec a l’Opus, però aprofitant-me que el pare era anticlerical vaig dir que ni pensar-ho. La mare, encantada que vingués a Barcelona.
Barcelona l’any 71 devia ser una ciutat enorme vista des dels ulls del poble.
Era en aquell moment el París de la península. I de la gent amb recursos, en fi, mitjanets. Hi havia de tot, hi havia manera de guanyar-se la vida. Amb tot, sempre hi ha moltes cares en les coses i en els records. Un dels records que se m’ha quedat és que era una ciutat fosca. Era molt fosc tot. És veritat que també ho era el poble, però en un poble tu saps tots els carrers.
Barcelona va ser de seguida el Lluís i la seva família, que era encantadora, culta, de classe mitjana. En aquella casa hi havia llibres en català, s’escrivia en català. Ja ho havia vist a Lleida, però aquí ho vaig veure encara més clar: allò que jo parlava es podia llegir i escriure! Hi estava molt escrit, hi havia molts llibres!
Provinc d’un entorn català sense etiqueta nacional. No hi havia res escrit i la gent li deia al català xapurriau. M’he passat la vida dient que xapurrejar només vol dir no parlar gaire bé una llengua. Ara ja s’han anat fent a la idea, però això també és llarg, també ha canviat molt. L’Estat ha jugat a la contra. Els meus pares tenien més consciència de la relació amb Catalunya i que això era bo.
També era el moment de Joan Fuster, que escrivia a La Vanguardia, i de Raimon, de Llorenç Vilallonga i de l’Alcover-Moll, sense el qual no hauria pogut escriure La terra retirada.
Per tant, i tornant al desarrelament, era un desarrelament en la part emocional i un arrelament en la part cultural. Tampoc no va ser una fugida. Va ser una compartició entre mons. No volia que Barcelona em separés dels meus, però sabia que me n’anava per no tornar.
Hi tens casa.
Sí, sí. No hi ha res més íntim que una casa. La casa ets tu. La de Saidí va ser, per a Lluís i per a mi, molt important en aquests darrers anys nostres. Vam arreglar-la al nostre gust i, a més, teníem molt d’espai. El pis del Guinardó, a Barcelona, és petit i, per això, en un moment determinat em vaig agafar un estudi per a poder treballar.
Passàveu temporades allà?
Passàvem tot l’estiu, totes les vacances de Nadal i anàvem un cop al mes. En Lluís volia retirar-se a Saidí. I al mateix temps era un hipòcrita [bromeja]. Perquè quan jo li deia, doncs passem-nos-hi dos mesos, anem-ho provant… Em deia que no, que tenia coses a fer. Mira, li deia, això de voler anar a viure a un poble només ho dieu els nascuts a ciutat. Els que ja hi hem viscut, no volem. Una estona, potser sí.
Ni parlar-ne, doncs, de deixar el pis de Barcelona. És casa meva, i tant, i tant. És molt casa meva perquè és on vaig viure amb Lluís. Ell està pertot.
Igual que està en el llibre, que l’entenc també una mica com un homenatge. Com un voler deixar, d’alguna manera, el testimoni del pas d’ell per tu, no?
El pas d’ell per mi. Ben vist, sí. De cop, la malaltia…
No ho esperaves?
No. Va anar molt ràpid. Ell era molt estoic. En cap moment, amb la malaltia declarada, va parlar com a malalt quan venien son germà i els amics.
En parlava amb mi, per animar-me. Era molt propi, és molt propi d’en Lluís això.
La teua narrativa de vegades sembla encavalcar-se entre l’assaig i el periodisme.
A La terra retirada, vaig començar a escriure en primera persona. No ho feia mai llavors com a periodista. Em va influir el cinema documental de creació que veia i l’art contemporani. Era una manera d’evitar l’escriptura periodística, perquè el llibre també havia de ser íntim. Amb tot, també volia mantenir un estil clar i precís, que em ve del periodisme.
I després una altra cosa que crec que val per a tots els meus llibres: soc una més. Escriure en primera persona vol dir això: soc una més. És la meua veu, explicant el que sento, i el lector també ho llegeix en primera persona, s’ho pot fer seu, perquè soc una més. A propòsit d’això, li he donat moltíssimes voltes al cas de la Rodoreda. Sempre li deien que feia un monòleg interior. Però això només era una definició acadèmica. Eren persones que parlen soles, vaig pensar després. Fins que he vist que és una veu col·lectiva: qui la llegeix, se la fa seva. Parlava per ells.
En el meu cas crec que practico una prosa conversacional. Per mi escriure és de primer una conversa amb mi mateixa, i de seguit una conversa amb el lector. Una noia a la ciutat és una conversa amb el Lluís, amb la ciutat, amb la ciutat i amb mi mateixa, amb la noia que vaig ser…
I què en queda d’aquell noia?
Força coses. Continuo veient el món amb el mateix prisma en les coses essencials.
Parles d’una altra ciutat, Londres i escrius:
“Una marrada anglesa, una distraction londinenca, una desviació per l’espiral del record. Londres, London. Extensió de Barcelona per a mi, per a la noia de la ciutat, per a la vellarda a la ciutat que soc ara. Com si hi hagués tingut un fill que hi visqués (…) Dues ciutats poden ser una, dos amors poden ser un, dos somnis poden ser un, les ciutats són somnis, els somniadors no volem perdre’n el fil”.
Quan és la primera vegada que hi vas anar?
Hi vaig anar, devia ser el 74, potser el 75, quan explico al llibre allò de l’avortament d’una amiga. Després amb el Lluís ja hi vam anar el 76. Hi vam tornar moltes vegades, no tant com hauria volgut. Jo tinc més facilitat per les llengües que no la que tenia ell, i això de no poder llegir el diari [riu]… Lluís preferia anar a Itàlia o a França.
I ara, quan havíem de fer els 50 anys que vam començar junts, també vaig dir: anem a Londres. I, ell: anem a Itàlia. I de seguida: vinga, si vols anar a Londres, anem a Londres. Però es va morir. Aquell estiu de després igualment hi vaig anar.
Supose que Londres et devia ajudar a tancar la ferida.
La ferida no es tanca, tens sort si t’acompanya. Pensava si no em sentiria desolada perquè ell no hi era, però el portava dintre. Podria dir-te que ara mateix és aquí [somriu]. Vaig fer el que hauria fet amb ell.
Hi vas anar sola?
Sí.
La soledat és dura.
Has de procurar que et faci companyia. Perquè dius, per exemple, viatjar sola ara no en tinc ganes. L’agost passat no el vaig poder passar tot a Saidí quan amb ell el passàvem tot. Me’n vaig venir cap aquí. Necessitava els carrers, els bars, badar…
Tu parles molt del periodisme, de l’adrenalina del periodisme.
M’ha agradat més el reporterisme que no la notícia diària. Procuro mirar cap on no mira ningú més, segueixo el consell de Cartier-Bresson. La mirada periodística m’ajuda a comprendre el món, com m’ajuda l’art, tota mena d’art de les coses ben fetes.
També a vegades parles del periodisme de l’escriptor.
No em sembla que el periodisme sigui literatura, ni que ho hagi de ser.
Però en canvi hi ha els Norman Mailer, Wolf…
Fan llibres! És que l’escriptura depèn d’on la publiques. Fan reportatges llargs previs a l’edició en llibre, pensats com a llibre. La Didion i la Gornick es consideren periodistes, això vull dir. Ja m’agradaria que tinguéssim un New Yorker. T’agradaria a tu també, no? I tant. Però no és el cas.
Vas escriure fins i tot un llibre sobre ETA.
Un encàrrec. Així vaig comprovar que m’agradava escriure llarg. Escriure fins que acabis, sense la limitació aquella odiosa del paper de diari, que ara també existeix en el digital; d’una altra manera, però també existeix.
“Escriure llarg” em sembla una manera molt bonica i adient de dir.
Sí, oi?
Tornem a lo del periodisme. Quan els columnistes i els reporters, avui en dia, volen ser tots considerats literats, en realitat qui hi surt perdent és el periodisme. No parlo de la voluntat d’estil, que, per cert, molts només fan estil. El periodisme té estil i ha d’estar ben escrit. Però té unes normes, que la literatura no té perquè seguir. El periodisme ha de ser útil i ha de respectar el lector.
A l’exposició del CCCB sobre Rodoreda el que he vist és molt de dolor. Una dona que sent una criatura pràcticament la casen sent amb el seu tiet…
Prou! No la casen amb el tiet, s’hi casa. Ella ho decideix, diríem. Però hi ha dues qüestions. Una, jo ja m’havia adonat que ella és una dona sensual, és una noia sensual i ho serà tota la vida. En una ocasió li vaig preguntar al seu editor Joan Sales, escolti, vostè per què creu que es va casar tan jove i amb el seu tiet? I em diu: “Ah!, perquè va voler”.
No m’imagino la Rodoreda fent una cosa que no volia fer. Una persona t’ho pot dir perquè vol tapar, però això una ho nota. I Sales m’ho va dir d’una manera tan espontània. Jo m’ho crec.
Clar, és possible.
És que n’estic molt farta. Amb la Rodoreda es juga a unes coses que no són admissibles.
Per tu qui és Rodoreda, en realitat?
És una bèstia literària.
Una dona dedicada a ser una bèstia literària.
D’acord, i això què vol dir?
És que per ella el principal, a partir de determinat moment… És ser una escriptora, un escriptor, com en diu, en genèric. Vol escriure sigui com sigui, i això és el que ha de fer per salvar-se de les ferides. Passa dues guerres, hi ha un exili. Raó de més, doncs. Sempre recordo el que diu en una carta, cito de memòria: “Si tot el que he passat i passaré, si les coses i totes les penes i el coneixement que tindré del cor humà em porten a anar una mica més enllà del que han anat els meus predecessors, parlo com a filla d’una cultura petita, donaré per saldades tots els deutes que encara li reclamo a la vida”.
Una dona amb un caràcter també fort, no? I molt independent, també. Perquè tot l’episodi de Roissy-en-Brie, la seua història amb Armand Obiols…
Ho sento. Jo crec que hem de passar aquesta història. Perquè, a veure, quantes històries així no coneixes d’altra gent? Al principi, a les conferències tothom em preguntava exclusivament per això i, en algun moment he dit, a veure, hi ha algú a la sala que s’hagi enamorat profundament?
No t’ho comentava en un sentit moralista
Ho dono per descomptat. Com t’ho diré jo? És que quan parlem de Proust estem tot el sant dia dient si era gai? Ja som grans. L’important en aquests moments, i de fa temps ja, és entendre que és una escriptora europea. L’hem de llegir així. Si només la llegim en el context català, que és evident que també ho hem de fer, no entendrem res, estarem limitant la seva obra i a nosaltres mateixos com a lectors.
Si no, la llegim com un bolet, com un dels bolets que de tant en tant produeix una cultura. I no és cert, una cultura no produeix bolets. La relaciono amb un munt d’escriptors de la seva època, catalans i europeus.
Joan Fuster la va copsar de seguida quan va llegir l’original de La plaça del Diamant com a jurat del premi de Sant Jordi de 1960, que no va guanyar.
Fuster era un bon lector. De vegades fa la sensació que el valor de Rodoreda en la literatura europea no s’ho creuen ni els acadèmics que hi han treballat. Ara potser quedarà una mica més aquesta idea meva d’escriptora europea amb aquesta exposició del CCCB. La conferència que hi he fet, «Rodoreda, una autora europea» es publicará aquesta tardor.
T’ha agradat l’exposició Rodoreda, un bosc?
Hi he fet un text en el catàleg i la conferència que et deia. Mentre ha durat, no n’he dit res, respecto i m’aparto dels conflictes d’interessos… Ara que ja s’ha tancat, diré que no m’agraden les exposicions blockbusters que fa el CCCB i aquesta tampoc.
A l’exposició hi ha aquell article de Ramon Barnils publicat a El Temps, “M. Rodoreda, finalment honrada”. Em va sorprendre molt la duresa, el menyspreu amb què la tractava.
Una barbaritat de Barnils. Aquest era el clima quan jo vaig començar a escriure sobre ella. Un clima molt masclista. I molt poc llegit. La reduïen a La plaça del Diamant i com a molt Mirall trencat, que com a novel·la burgesa agrada més. Que si l’estil és cursi, que si la Colometa és una bleda… La Natàlia no és cap una bleda.
Tu expliques molt bé en la biografia que li fas que Natàlia, justament, representa el patiment d’una societat, la impotència dels perdedors.
Com fan altres autors amb els seus personatges i en les seves circumstàncies en aquell moment a tot Europa. Rodoreda està al nivell de Marguerite Yourcenar i de Natalia Ginzburg, forma part d’un món d’escriptors que estan escrivint en aquell mateix temps. Això és la literatura, un cor de veus.
Malgrat els homenatges que li fan quan torna, després de l’èxit de La plaça del Diamant, sent que no se l’entén de debò… L’enerva l’entorn de mediocritat literària que l’envoltava. Tisner em va comentar que en una ocasió se la va trobar pel carrer i la va felicitar. Rodoreda li va contestar: “Sí, tinc lectors però no tinc l’estima dels intel·lectuals”. Ella necessitava, com qualsevol autor, que se la prenguessin seriosament.
I consideres que com autora se t’han pres prou seriosament?
Això és sempre extraordinàriament relatiu. Tinc el Premi Trajectòria, que és de la Setmana del llibre en català, que donen tots els sectors del llibre, m’han donat la Creu de Sant Jordi… I tinc lectors.
D’altra banda, no m’ha costat mai publicar i actualment estic molt contenta de treballar amb la Isabel Obiols i la Sílvia Sesé, a Anagrama, em publiquen, em tradueixen… Una noia a la ciutat ha tingut una excel·lent difusió. Rebo sempre l’atenció de la crítica. Tinc el que tinc.
Ibarz ha començat la conversa amb un rooibos i tot just, en el moment que irromp la seua amiga l’escriptora Imma Monsó, va acabant-la amb un vi blanc. A fora, el gris s’ha cruspit la ciutat, que ara és fosca i, això no obstant, les seues entranyes calentes bateguen amb força.
“Les ciutats -escriu- són somnis (…) En aquells anys joves somiava sovint. No dic somnis desperts, quan no pots dormir, ni tampoc somnis que fabules de dia amb la imaginació i els anhels, sinó somnis somiats quan dorms, essencials perquè són avisos, somnis que parlen per tu sense que hi pugues dir res, ells manen”.
