Raquel Gámez-Serrano signa a Alguns callen, altres maten una novel·la negra madura, simbòlica i incòmoda. Un llibre on la violència masclista, els abusos institucionals i els silencis col·lectius pesen més que qualsevol cadàver. El crim hi és, naturalment —i ben servit—, però el que realment inquieta és tot allò que l’ha fet possible abans que esclati.
Gámez-Serrano no escriu només sobre qui mata, sinó sobre qui mira, qui sap, qui sospita i qui prefereix continuar vivint com si la foscor fos una nosa aliena. Aquesta és una de les seves grans virtuts: convertir la novel·la negra en una cambra d’ecos morals.
Gámez-Serrano arriba a aquesta novel·la després d’una trajectòria que ja havia deixat clar que la seva negror no és decorativa. A la seva pell apuntava una mirada social que després es faria explícita també fora de la ficció amb Els CIE o la il·legalitat institucional, un assaig d’investigació sobre els Centres d’Internament d’Estrangers i les vulneracions de drets que s’hi han denunciat.
En acabat, vindrien No diguis res, Premi València Negra, Malabèstia, Premi Ferran Canyameres, i el recull La balada del gos. Ara, amb Alguns callen, altres maten, l’autora fa una passa més: no només domina millor el mecanisme criminal, sinó que sembla escriure amb una seguretat nova, com qui ja no necessita demostrar res, i per això pot arriscar més.
Cada llibre seu ha anat eixamplant el territori: de la denúncia més explícita a una arquitectura narrativa cada cop més afinada, més precisa, més capaç de deixar que la incomoditat treballi sota la pell del lector.
La novel·la se situa a La Fosca, una urbanització vinculada a Can Rectoret, un llogarret travessat per llegendes marianes, processons, superstició i una Setmana Santa que ho impregna tot d’una teatralitat sinistra. Aquest és un dels grans encerts del llibre: Gámez-Serrano converteix l’escenari en una criatura viva.
La religiositat popular, els mites fundacionals, el turisme devot i la xafarderia veïnal no són simple decorat; són la maquinària moral que permet que alguns secrets continuïn enterrats. La Fosca fa honor al nom, però no perquè sigui un indret de tenebra fàcil, sinó perquè és un espai on la llum arriba sempre filtrada per interessos, pors i litúrgies.
No és casual, tampoc, que cada capítol s’obri amb una referència al Via Crucis. Aquesta estructura no és només un recurs formal: funciona com una lectura en paral·lel del patiment, de la culpa i de la càrrega —personal i col·lectiva— que arrosseguen els personatges. Cada “estació” és un pas més en un descens moral que no busca redempció, sinó exposar fins a quin punt el dolor es pot normalitzar quan es viu en comunitat.
Al centre hi ha la Joana Badell, una protagonista d’aquelles que es queden. Precària, tossuda, vulnerable i més forta del que ella mateixa sap, vol reconvertir casa seva en un hostal abans que se li acabi l’atur. Ho vol fer sola, i aquesta voluntat tan senzilla —no dependre de cap home, no demanar permís per viure— ja és una declaració de guerra. “No coneixia cap llei que digués que una dona no n’era capaç”. La frase podria semblar una proclama, però no ho és: és una veritat dita gairebé de passada que explica una vida sencera. La Joana no és una heroïna de manual ni una víctima dissenyada per commoure: és una dona que prova de sostenir-se amb les mans plenes d’esquerdes.
I sí, hi ha maltractaments. Però l’autora no els converteix en espectacle. La violència masclista hi és d’una manera indirecta, el·líptica, però no menys punyent: no cal veure el cop perquè el lector senti l’amenaça. Gámez-Serrano escriu la por domèstica sense pornografia del dolor. No necessita recrear-se en l’acte violent, perquè sap que el terror, sovint, és anterior: és el motor que s’acosta, la porta que sona, el càlcul mental de cada paraula. Aquesta contenció, lluny de suavitzar la violència, la fa més fonda. La converteix en clima.
La novel·la, però, no s’esgota en aquest fil. Hi ha crim, investigació i una galeria de personatges que respiren veritat. També hi ha el pare Francesc, un capellà que arriba d’un entorn de tasca social i topa amb una Església més reaccionària. Aquí Gámez-Serrano toca un altre nervi: els abusos institucionals, el celibat, la culpa, la migració, els silencis imposats. El personatge evita la caricatura i es mou en un terreny molt més interessant: el dels dubtes.
El gran perill d’un llibre tan carregat de qüestions socials és que acabi fent olor de tesi. Gámez-Serrano ho evita amb ofici. Sap que la novel·la negra no pot ser un sermó, ni tan sols quan parla de capellans. Per això combina la denúncia amb l’enigma, la duresa amb una ironia seca, i la ferida amb un ritme que no deixa que el lector s’instal·li còmodament en la indignació. Hi ha, a més, una confiança creixent en els silencis: l’autora no ho subratlla tot, no necessita empènyer el lector fins a la conclusió.
Alguns callen, altres maten és, en el fons, una novel·la sobre la diferència entre callar per sobreviure i callar per encobrir. Perquè hi ha silencis que protegeixen víctimes, però n’hi ha d’altres que fabriquen monstres.
Raquel Gámez-Serrano ha escrit una obra amb ossos de novel·la d’enigma i carn de denúncia social. Una novel·la fosca, sí, però no desesperada. Perquè entre tanta ombra hi ha també una obstinació humana: la de continuar endavant. I perquè, quan la literatura negra és bona, no ens pregunta només qui ha matat. Ens pregunta què hem tolerat perquè algú pogués fer-ho.
