Ei, tu! Sí, tu, lector. La comunitat és una novel·la que reconcilia amb la humanitat. No és corprenedora pel fet que Annika Norlin (Suècia, 1977) siga una autora polivalent, periodista, escriptora i cantant –Patti Smith també canta i el que he llegit d’ella m’ha deixat fred–, sinó perquè és una història farcida de tendresa, ironia, frases punyents…, i diàlegs en aparença simples, però poderosos.
No em cansaré d’elogiar el reeiximent de les traduccions al català. Gràcies a la feina de traductors i a moltes editorials podem llegir propostes diferents, en aquest cas del suec, que enriqueixen la perspectiva de lectors i escriptors.
La comunitat presenta el conflicte urbà-rural i, sobretot, narra sobre perdedors que s’ajuden, que fan per viure un món menys cruel. No és cap tema nou, però la manera d’abordar-lo de Norlin és actual i evocadora.
La modernitat és urbana, sobretot. Ho sabem bé. Hospitals, universitats, auditoris, botigues especialitzades… Però també sobreexposició, soroll i aïllament. I dubtes. I “un dolor tan immens que no es podia assumir, tan immens que t’engolia si t’hi acostaves massa.” No és fàcil sobreviure a l’asfalt. “Saps que hi ha un altre món, allà fora? Sí, i les persones només hi viuen per a fer diners i fer-se mal.”
A més, tenim notícia, quasi instantàniament, del patiment dels altres, l’abast de l’angoixa humana. “Totes les ferides del món són mostrades en temps real.” Totes no, però “el món de fora semblava terrible: assassinats, guerres, incendis.” I, de vegades, ens ensorrem…
“ja no tens cap control sobre el sistema nerviós ni sobre les llàgrimes, i només plores, plores, plores. Al mig de l’autobús, t’hi quedes, plorant. Primer abaixes el cap, esperant que ningú no et vegi, perquè fa tanta vergonya, però després te n’adones que tothom només mira la pantalla del seu mòbil, així que no tens res de què preocupar-te.”
Tirem mà de la química. Quanta gent en pren? És molt més fàcil medicalitzar treballadors que no modificar el capitalisme. Disposem d’altres eixides?
El món rural, ara, pren un nou significat. “Al poble què hi ha? Hi ha tranquil·litat”. I en una casa allunyada d’un vilatge encara més. L’Emelie, periodista que vol escapar de l’urbs, descobreix una petita comunitat. En són set. Fan coses estranyes. S’encurioseix.
Sara, la formiga reina, “tenia la sensació que se la menjaven. A les nits somiava grans boques obertes que se li apropaven i parlaven, parlaven, parlaven.” A Józsep, sos pares, jueus hongaresos supervivents de l’Holocaust, “li ho havien donat tot. Hauria d’estar content. Per què no podia ser feliç?” Aagny i Zakaria guillen d’un passat violent: “a vegades t’has de desfer d’algú. No és més que això.” A Ersmo la mare el maltractava. Sagne sap que, després d’allò, “ja no em fiaré mai més de les persones. Des d’aquest moment ja res anirà bé.” De fet, del fill, Låke, pràcticament se’n desentén.
Tots set han patit. Detesten la metròpoli. En la comunitat “et pots relaxar. Ja no ets a fora, en la societat. Aquí estàs segur.” D’alguna manera, “eren un sol organisme comú, no individus separats.” O això creuen:
“Hi ha una certa exoneració quan un s’uneix a una massa de gent. Sempre hi ha algú que és més estrany que una mateixa, sempre hi ha algú que està pitjor. Centenars de persones diferents a tu, centenars amb qui pots sentir una complicitat. Una sent que pot succeir qualsevol cosa. A qualsevol banda, un milió de petites oportunitats en el dia a dia. Només havia de ser allà fora i intentar ser a prop quan apareguessin.”
Som animals socials. “Fem el que fan els altres. La nostra mesura és el que fan els altres.” Ells “es van anar transformant, sense verbalitzar-ho, en un ramat. Tothom que ha passat molt temps dins d’un grup sap que el llenguatge es simplifica.”
Però també som individus. Realment, “la gent vol ser guiada?” Res no serà igual arran de la topada de l’Emelie amb els set. Els fa pensar. I trontollar. “És estrany quant de temps triga una persona a decidir-se per un costat o l’altre. Mentre està en un costat, ho racionalitza tot perquè encaixi.” De fet, “abans que algunes coses passin sempre sembla del tot impossible que puguin arribar a passar.”
Els vuit personatges provoquen tendresa. Norlin els despulla. Són febles. Segons com, bones persones. Tracten de fugir del dolor. Per exemple, Józsep “amb el temps entendria que mai no hauria pogut aconseguir el millor sense que fos també el pitjor. Així és la vida, i si algú creu que pot córrer per dreceres s’equivoca”. Certament, viure és complicat. Perquè “tenir èxit amb altres persones és com una feina, una tasca constant, diària, com rentar els plats després de menjar.”
El desig d’escapolir-se’n, de retrobar-se amb la natura, potser és fútil, però real. Canviar d’espai físic és la solució? “Potser no es tractava del lloc sinó de l’actitud. Que ens necessitàvem els uns als altres.” I l’Emelie enyora la ciutat:
“He comprès que potser m’havia equivocat en pensar que necessitava la soledat per estar tranquil·la. En realitat, eren els altres éssers humans la condició necessària perquè el cos pogués abaixar del tot la guàrdia. Però no podia ser qualsevol tipus de persones, havien de ser gent com aquesta, persones que no tenia cap necessitat que m’aprovessin. Semblaven estranys, fracassats. No havia de fingir ser normal davant d’ells.”
Rodegeu-vos, si podeu, de bona gent. Allunyeu-vos dels roïns. I llegiu La comunitat.
