Hi ha llibres que no es lligen com una simple ficció, sinó com una crònica d’urgència que ens esclata a la cara. Mathias Énard, un d’aquells savis nòmades que ha fet de Barcelona la seua talaia, ens va oferir amb Carrer Robadors una d’aquestes obres que fan d’espill i de ferida.
Escrita amb el pols de qui coneix bé les dues ribes de la nostra mar, la novel·la ens transporta a un temps que ja sembla llunyà però que ens explica millor que ningú: aquell trànsit convuls entre el 2011 i el 2012, quan l’esperança de les Primaveres Àrabs s’entrellaçava amb el crit dels nostres “indignats”.
El protagonista, Lakhdar, ens trenca tots els esquemes publicitaris sobre la immigració. No és una xifra en una pastera ni un rostre anònim en un telenotícies; és un devorador de novel·les negres, un esperit inquiet que busca en la llengua francesa i en la llibertat europea una eixida a l’asfíxia d’un entorn familiar que el rebutja.
El seu periple és una odissea moderna que ens porta des del Tànger del control religiós fins a la Barcelona de la precarietat, en un camí que és, per damunt de tot, una pèrdua sistemàtica de la innocència. És en l’arribada a la capital catalana quan l’obra assoleix la seua dimensió més punyent. Lakhdar no arriba a la Barcelona de les postals, sinó al cor d’un barri que el recull i el despulla alhora. Énard descriu amb una precisió quasi quirúrgica aquell ecosistema on el protagonista intenta trobar el seu lloc:
“El meu carrer era un dels pitjors del barri, un dels més pintorescos, si es vol, responia a l’historiat nom de carrer de Robadors, carrer dels Lladres, donava molts maldecaps a l’alcaldia del barri: era un carrer de putes, de drogats, de borratxos, de penjats de tota mena, que es passaven el dia en aquesta ciutadella estreta amb olor de pixats, cervesa rància, tahina i samoses. Era el nostre palau, la nostra fortalesa…”
El “palau” de la misèria és el refugi d’un Lakhdar que també persegueix un miratge: la Judit. Aquest personatge femení és clau; una estudiant d’àrab de família benestant que representa el pont cap a una realitat política que al jove marroquí li resulta aliena. A través d’ella, ens introduïm en les assemblees del 15M a la Plaça de Catalunya. Però mentre els nostres joves es rebel·len contra el sistema des de la seguretat de la ciutadania, Lakhdar mira l’escena amb la perplexitat del qui sap que, per a ell, la policia no és una metàfora, sinó una por física i burocràtica.
L’autor no s’atura en la superfície del conflicte social, sinó que ens mostra com la ciutat intenta canviar de pell a base de ciment i “cultura” imposada. El carrer dels Robadors no és només un cau de desheretats, és també el camp de batalla d’una transformació urbana que vol expulsar els qui el fan bategar:
“…s’hi entrava per la petita bocana del carrer Hospital, i se’n sortia a l’esplanada d’edificis moderns que fa cantonada amb el carrer Sant Rafael, que s’obria a la Rambla del Raval; enfront, a l’altra banda del carrer Sant Pau, començava el carrer Sant Ramon, una altra fortalesa —entre tots dos, la nova Filmoteca, que se suposava que havia de transformar el barri gràcies a les llums de la cultura i atreure els burgesos de la part alta, els pijos…”
Aquest contrast entre la “tahina” i la Filmoteca és la imatge de la Barcelona actual. Énard llança una càrrega de profunditat contra aquesta “netedat” capitalista i el turisme de masses, que descriu com una maledicció que aporta una riquesa falsa i corromp l’ànima dels barris. La descripció de la Torre Glòries com un “gegantí sexe irisat” s’erigeix com el símbol final d’aquesta provocació: un edifici de luxe que mira per damunt del muscle aquells que, com Lakhdar, malviuen entre l’olor de cervesa rància i l’esperança d’un demà millor.
Llegir Carrer Robadors avui ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, d’aquella Barcelona que somiava en la insurrecció. La literatura d’Énard és l’única brúixola que ens queda per a no perdre’ns en aquest mar de mercaderies on les persones valen menys que els algoritmes. Una novel·la imprescindible per a qui vulga entendre que la dignitat no es construeix amb llums de cultura per a burgesos, sinó reconeixent la humanitat dels qui habiten les nostres fortaleses més fosques.
