Llegia fa poc Capitals culturals. Entre pedres i literatura, d’Antoni Martí Monterde, el número 1 de la col·lecció Ciutats per Pensar Europa (Universitat de Barcelona, 2024), que ell mateix dirigeix.
Martí Monterde és especialista en literatura comparada i s’ha interessat particularment per la relació entre espai i literatura. És ben coneguda la seva predilecció per Buenos Aires: en deixa constància en L’erosió¸ un llibre publicat el 2001 —Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2002— i reeditat recentment (Minúscula, 2019); no descarto parlar-vos amb més profunditat d’aquest darrer llibre, que em va semblar magnífic quan el vaig llegir fa més de vint anys.
El cas és que Martí Monterde cita en Capitals culturals fragments d’una obra de Santiago Rusiñol que confesso que desconeixia: Del Born al Plata. Impressions de viatge, uns textos en què trobem un Rusiñol diferent del que, de ben segur, coneixeu a partir de la imprescindible L’auca del senyor Esteve (1907).
El 1910 es commemorava el primer centenari de la independència de l’Argentina. El govern argentí va organitzar tot un seguit d’actuacions, entre les quals hi havia una exposició internacional d’art i la invitació a autoritats europees i americanes a participar en els actes.
És en aquest context que Santiago Rusiñol, considerat un dels principals referents de la cultura catalana del moment, viatja a l’Argentina, carregat de quadres, que té la intenció de vendre —recordeu que Rusiñol era un pintor ben reconegut a banda d’escriptor—, i acompanyat de l’actor Enric Borràs, que ha de representar alguna de les seves peces teatrals.
Rusiñol va anar enviant articles a L’Esquella de la Torratxa, un setmanari satíric fundat el 1872 pel llibreter i editor Innocenci López i Bernagossi, del qual van aparèixer més de tres mil números fins que va desaparèixer al gener de 1939.
Del Born al Plata. Impressions de viatge és el nom de la secció en què es van publicar els cinquanta articles que Santiago Rusiñol va trametre i que posteriorment Antoni López, amic de Rusiñol i editor en aquell moment del setmanari, a més d’impressor, va aplegar en un llibre que va veure la llum el 1911 amb el mateix títol que la secció.
Rusiñol i Borràs parteixen de Barcelona el 13 de març de 1910 a bord de l’Argentina, un transatlàntic de bandera italiana. La nit anterior, se’ls havia ofert un sopar de comiat al Mundial Palace —un “digne comiat, tan solemnial com se mereixen per l’afecte que’ls professem, per llurs mèrits excepcionals i per agraïment”, d’acord amb el que podem llegir en la convocatòria de l’acte—, a què van assistir un centenar de persones, entre les quals hi havia personatges de la talla d’Àngel Guimerà, Adrià Gual, Gabriel Alomar o Joan Miró.
Les cròniques d’aquest viatge formen un conjunt absolutament deliciós, en què domina el to irònic i, ja des de les primeres línies, destaca la mirada atentíssima de Rusiñol. Tot i que acabo de dir mirada, al que em refereixo és a la capacitat de percebre els detalls que ens transmet, emprant pràcticament tots els sentits: els sorolls, les olors i, ben especialment, els colors.
La sensibilitat del pintor emergeix gairebé en cada pàgina, amb unes descripcions extremadament brillants, en què fa servir comparacions sorprenents i sempre lúcides. Entre les moltes opcions que podria citar, em decanto per la descripció de dues ciutats. En primer lloc, Santa Cruz de Tenerife:
“Santa Creu és un munt de cases que sembla que baixin de la muntanya i s’aturin al peu del mar; és una vila completament rossa: les cases, amb tons de pergamí; les teulades, d’enquadernació; els murs, d’àncora rovellada. Per entre les cases ixen platanars, i entre’ls platanars, les finestres, totes pintades de tons de sol: verd, blau clar, blau de mar, rosa de pell de magrana, però com si tots aquests colors els haguessin ruiximat amb or: un poble d’aquelles tintes que només les tenen les illes.”
I ja cap al final del llibre, Córdoba —la Córdoba argentina, òbviament:
“Aquestes cúpules són blaves i brillen al sol com plats de majòlica tombats d’esquena a la llum; en les torres s’hi senten campanes tocant amb to compassat, com si el sol les hagués emmandrit, i aquest so, i el color de la pols, que ho daura tot d’or i cendra, i un recolliment de pau que surt d’una atmosfera tèbia, i un xic de pàtina en els murs, que ja comencen a madurar, donen an aquesta ciutat un aire de Vic o de Salamanca, però un Vic decimal i una Salamanca mètrica; un aire conventual de creències numerades; un lloc de recolliment per a les ànimes mig adormides.”
Ara bé, tot i que la descripció del paisatge —el natural i, sobretot, l’humanitzat— és ben intensa, Rusiñol no deixa de banda molts altres aspectes: l’anàlisi psicològica de les persones que s’hi troba —de manera individual però també de manera col·lectiva, com a models d’un gremi, d’una professió o d’un grup més ampli, com ara el dels immigrants—; dades econòmiques i polítiques —ens presenta l’Argentina com el país de la llibertat, com han canviat les coses!, i Buenos Aires com una ciutat cosmopolita, moderna, on coneix per primera vegada la pressa—; l’art i l’arquitectura; l’erotisme del tango…
Afortunadament, no us caldrà recórrer a les llibreries de vell per a gaudir amb la lectura d’aquest llibre. En teniu a l’abast dues edicions diferents. D’una banda, la que va publicar el 2010, amb motiu del bicentenari de la independència de l’Argentina, la Fundació Casa Amèrica Catalunya, sota el segell editorial KM13.774, amb el títol Viatge a l’Argentina del centenari. Santiago Rusiñol, Del Born al Plata.
Es tracta d’una edició preciosa, acuradíssima, amb un bon conjunt d’il·lustracions, entre les quals hi ha fotografies de l’autor i dels seus quadres —paisatges de Mallorca, del Mercat de València, del calvari de Sagunt…—, vistes argentines i dibuixos de tota mena, que es completa amb un interessant estudi introductori d’Ariadna Lluís i Vidal-Folch. Aquesta edició manté el pòrtic amb què Gabriel Alomar prologava el llibre.
D’altra banda, també podeu trobar-ne una edició de butxaca, de 2024, més assequible, d’Edicions del Cràter, sense el pòrtic d’Alomar ni cap il·lustració, a cura d’Edgar Cotes i Angelich, que ha intervingut bastant més en el text per oferir-nos-en una versió més modernitzada, respecte als usos ortogràfics, que la que de Lluís i Vidal-Folch.
Les citacions que heu pogut llegir adés provenen d’aquesta edició de Cràter, que us resultarà més còmoda de llegir, tot i que, a mi, com a filòleg, m’agrada més la primera. En tot cas, trieu la que trieu, us asseguro que no podreu alçar els ulls del paper.
