“Ha passat el temps i ara soc un “vulnerable” ancià –no venerable– que tracta de superar els paranys que l’edat i la salut, amb el seu insistent repertori de contrarietats, em van posant al davant.”
Directament, cruament, així comença el pròleg de la seua biografia més íntima el poeta i cantant Raimon, Ramón Pelegero Sanchis en la partida de baptisme. Amb vuitanta-cinc anys, Raimon dissecciona la seua realitat personal i anímica sense eufemismes: “Jo no tinc temps. Ja el temps ara em té a mi”.
Aquesta biografia escrita amb ploma àgil i elegant pel periodista i escriptor Miquel Alberola fa un repàs des dels temps dels pares i el carrer Blanc fins als últims concerts amb els que l’artista s’acomiada del seu públic estimat. Per a l’autor, un dels mèrits més remarcables de Raimon ha estat ensenyar i mostrar als parlants, d’ací i d’allà, que el nom de Joan Timoneda o Ausiàs Marc són molt més que un carrer de ciutat.
Reviu els clàssics i crea poesia que, de vegades, sense la seua pretensió, es torna brutalment reivindicativa. No hi ha hagut artista a l’Estat espanyol més perseguit i censurat que el de Xàtiva. “Permisos per a demanar permís” davant la censura per a poder cantar en públic, policia, corregudes i porres, els recitals eren himnes contra la llarga nit de la dictadura. No obstant això, al mateix temps, cantava a l’Olympia de París o realitzava gires pels EUA, Europa o Japó. Tots entenien aquell crit desesperat: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg!”
Malgrat totes les temptacions perquè canviés de llengua –al castellà, a l’anglés o al francés–, sempre s’ha mantingut fidel a la seua llengua:
“Estic molt orgullós d’haver-ho fet en la llengua de Xàtiva, tant a Tòquio com a Nova York o París. Sense cap dubte ho tornaria a fer!”
El Pele, com el coneixien de jove a Xàtiva i a València, on cantava per 40 duros en la taverna Casa Pedro, es mostra eternament agraït a Joan Fuster perquè va ser ell qui el va dur en tren a Barcelona per primera vegada. Va ser l’escriptor de Sueca qui el va introduir en les altes volades de la capital catalana i li va presentar el poeta Salvador Espriu.
Per a Raimon, aquell xiquet humil, el pare fuster i la mare ama de casa, la seua inspiració ha estat sempre l’amor al seu país, a la seua gent i la llengua materna. Un xiquet que, només amb vuit anys, gràcies al pare que tenia sensibilitat artística, tocava ja la flauta en la banda del poble.
Més tard, mentre feia el batxillerat, treballaria de punxadiscos a Radio Játiva. Allí és on es va capficar en el món del disc i va conèixer interpretacions tan diverses com Juliette Gréco, The Platers, Juanito Valderrama i molts altres, una llum que de colp el desperta. Escolta i s’interessa per la discografia del clàssics com ara Bach, Vivaldi, Stravinski o Beethoven.
Assegura el de Xàtiva que Annalisa, la seua dona, ha estat sempre el seu suport propici, l’amor de tota una vida, la seua mànager, la musa que posa ordre en el seu caos. El seu amor ha estat tan fructífer que arriba a fer una confessió dramàtica sobre la malaltia que va patir ella i va veure com el món s’ensorrava com una gran solsida. Raimon no sap que hauria estat la vida sense ella. Foren dies terribles, després de l’extirpació d’un tumor arribà l’agressivitat de la quimioteràpia. Superada la malaltia tornà la calma:
“És un procés atroç. Pensen que cada dia que superen és un pas que els allunya d’una mort que els acaça. Ell arriba a pensar en el suïcidi dels dos si el dolor que pateix ella s’exacerba. N’han parlat. Ho tenen clar. Han viscut junts des del 1966 i si les coses es compliquen encara més moriran junts”.
Alberola anatomitza aquell temps dels començaments de l’artista “El fenomen Raimon multiplica la volumetria en cada actuació”. És un cantant diferent i en cada actuació marca les diferències amb Els Setze Jutges. Començant per la indumentària: Els Setze Jutges cantaven enfundats en una jaqueta penjats d’una corbata com els Beatles, mentre que Raimon era una “persistència social de la naturalesa en mànegues de camisa.”
Els fundadors de la Nova Cançó s’ajustaven de manera bastant col·lectiva al cànon musical de la Chanson française, suau i melòdic que contrasta amb l’electritzant “cant cridat” de Raimon, com el conceptuaria el filòsof Manuel Sacristán.
“No ha estat fàcil anar a contracorrent…. però no deixar de ser un mateix té satisfaccions molt estimulants”.
Impossible fer un repàs complet de seixanta anys de fructífera carrera, però aquesta anàlisi de Miquel Alberola sobre l’artista i amic és poesia pura. Paraules d’estima mútua, reminiscències d’un passat que ens ha fet apassionar més encara la cultura pròpia. Que ens ha desvelat que en valencià, el català de València, també es poden alçar torres i fer volar campanes.
