Una cosa que té la lectura sistemàtica i continuada dels clàssics és que fa veure, de vegades brutalment, la inconsistència i la lleugeresa de molta de la literatura recent. És un fenomen dolorós i punyent, però just i necessari. Moltes vegades prenem per grans troballes o art descomunal el que no són sinó pàl·lids transsumptes de coses que es van escriure fa molts anys, i que a força de no rellegir-les sovint ens aboquen a creure que els burros volen.
Agafem Germinal, per exemple (publicat en 1885). Un relat magnífic, de lectura absorbent, servit amb un llenguatge vigorós i magistral. I més actual que mai. La peripècia d’uns miners francesos que lluiten i fracassen per eixir de l’esclavitud i la fam.
Una història del segle XIX, sí, però perfectament localitzable ara en mig món –Àfrica, Àsia– de manera literal. I, de manera metafòrica, entre tots aquells habitants del primer món condemnats a salaris mileuristes en societats riques i desenvolupades. Suficient per a no morir-se d’inanició, insuficient per a emprendre un projecte de vida digna.
Émile Zola no necessita presentació. Com Balzac, com Flaubert, com Stendhal, forma part de la selecta colla que va portar la novel·la en llengua francesa a cims insuperats. És, a més, el principal impulsor del naturalisme, és a dir, l’escola que prova d’explicar les individualitats a partir de factors com ara l’herència i el medi social.
El bisturí de Zola retrata un conjunt de minaires decidits a sublevar-se com a protesta pels salaris de misèria. El motor de la revolta és Étienne Lantier, un treballador vingut de fora. L’autor insisteix així en el tòpic de l’intrús benefactor/malfactor: Lantier, acollit primer com un heroi, veurà degradada la seua figura fins a abocar-se a un final tràgic.
Pel seu camí es creua Catherine, una xica de quinze anys que li roba el cor. Però ella s’ha amigat amb Chaval, i ja tenim el triangle amorós format: Étienne, el cap dels vaguistes; Chaval, el líder dels esquirols; i, enmig, una joveneta esglaiada i indecisa.
Durant tot el relat, d’una tensió lingüística i un domini de les estratègies narratives impressionants, Zola ens posarà l’esquer de Catherine paral·lelament a les ànsies revolucionàries d’Étienne. Tot hi discorre amb fatalitat i emoció desbordants, fins a la tragèdia final. I és que la misèria dels miners es conjumina amb ferotgia amb un sexe trist, brut, precoç, bestial i grotesc. La degradació del món de la mina ho impregna tot, mentre la classe dirigent s’ho mira des de les altures amb la barbeta molt alçada.
Les descripcions exactes, prolixes i coloristes del narrador, la seua precisió científica, han sigut sens dubte un tour de force impressionant per a la traductora, Anna Casassas. El resultat és senzillament brillant.
Germinal forma part del cicle zolià conegut com Les Rougon-Macquart, en què l’escriptor explora com l’herència i el medi influeixen en les persones. Catherine, condemnada des d’adolescent al treball a la mina, “desflorada abans d’hora”, lligada a la fúria marital com totes les seues amigues, no podia esperar res més: havia nascut en la família i el medi equivocats. Tampoc els somnis d’Étienne no el porten enlloc: vol fer la revolució i guiar-hi el poble pacíficament, però la seua herència genètica el lliga a un passat de violència i crim.
Sembla no haver-hi esperança, però la novel·la acaba amb una estampa primaveral amb llavors esclatants i borrons inflats. De la derrota pot germinar una futura victòria, sembla voler dir-nos Zola. La història, tanmateix, li ha donat la raó a mitges.
Diu per cert la prologuista de l’obra, Maria Sevilla París, que ella només llegiria un llibre de més de cinc-centes pàgines per diners. Jo, que d’alguna manera també l’he llegit atent a un morigerat reclam pecuniari, li tinc compassió, no sé si confessar que hauria devorat un volum com aquest fins i tot pagant. Però no donem idees davant les oïdes equivocades…
