Vaig començar a tindre tracte amb Fina Girbés quan treballava com a tècnica lingüística a l’Ajuntament d’Algemesí, arran del Voluntariat pel Valencià, si no em falla la memòria. En aquell moment, ignorava que havia sigut mestra durant molts anys i que ja havia encetat la seua trajectòria en la poesia infantil. Tampoc no sabia, és clar, que era la dona d’un escriptor tan rellevant com Enric Lluch.
Si em centre, per tant, en la seua dedicació a l’Oficina de Promoció del Valencià, no puc deixar de remarcar la tenacitat amb què treballava per fer arribar al poble cada iniciativa en favor de la llengua. És cert que no sempre coincidíem en la manera d’afrontar la normalització lingüística: jo m’inclinava per una actitud més combativa, mentre que ella m’aconsellava “no anar en pla guàrdia civil”.
Amb el pas dels anys, allò que semblava una diferència s’ha transformat en una admiració profunda, i el fet que m’haja concedit aquesta entrevista no és només un privilegi, sinó també un veritable tresor que guardaré amb estima.
Dis-nos, Fina, com va ser la teua infantesa a Algemesí en la dècada dels seixanta. Contes, en un dels teus llibres, que formes part de la generació de Con diez cañones por banda…
Va ser una etapa feliç, tot i que l’economia familiar era modesta i no ens permetia massa luxes. Els meus pares em criaren amb amor i em transmeteren l’estima per la llengua i per la cultura. Mon pare era un gran lector i no li dolia per a llibres ni per a l’ensenyament.
D’altra banda, el carrer era la segona casa, on els jocs i les cançons parlaven en valencià: la corretgeta, el mocador, la tarara… La immersió al castellà a l’escola de vegades em produïa malestar, però, com m’agradava aprendre i tenia molt bones companyes, també hi vaig ser feliç.
Això sí, em pregunte sovint si el meu despertar poètic m’haguera arribat molt abans si a l’escola haguera aprés la llengua amb què pensava i m’emocionava. De fet, recorde amb claredat quan havia de fer una redacció, per exemple Las nubes, que no trobava les paraules, i ara tinc poemes de núvols pertot arreu.
De quina manera vas aprendre a escriure la nostra llengua i per quina raó et va encisar prou per dedicar-t’hi en cos i ànima?
Encara que només tenia accés a llibres en castellà, en l’adolescència formava part d’un grup juvenil de la parròquia de Maria Auxiliadora. Allí tant la litúrgia com els cants eren en valencià. També publicàvem una revista interna, Parlem, de manera que, llevat de l’àmbit de l’ensenyament, sempre he viscut en valencià.
Així mateix, tenia més facilitat i m’agradaven més les assignatures de lletres i he sigut una lectora compulsiva. La inquietud per aprendre a escriure valencià ha estat subjacent i, molt abans dels cursos de l’ICE oferits per la Universitat de València en els anys setanta, recorde aprendre amb ànsia gramàtica i ortografia en l’annex final del diccionari de valencià-castellà de Ferrer Pastor.
Sentia una necessitat urgent d’escriure correctament una llengua que m’havien negat a l’escola.
Professionalment, vas canviar les aules per l’administració local com a tècnica lingüística. Això vol dir que la teua vocació ha sigut sempre treballar amb les paraules?
Treballar en l’ensenyament durant vint-i-set anys i impartir classes des de primària a secundària en l’àrea de Valencià m’ha permés assolir un bagatge pedagògic i didàctic que han sigut la base del meu naixement tardà com a poeta. Realment la paraula i els llibres han sigut els meus companys de viatge.
La veritat és que, tot i que la meua principal vocació ha sigut i és la de mestra, he gaudit del treball de tècnica lingüística durant catorze anys, perquè el valencià forma part de la meua essència, és el que més estime després de la meua família.
Arribats en aquest punt, per què vas començar a escriure poesia per a infants?
Per casualitat. Sí, sembla anecdòtic i ho és! Durant molts anys he elaborat propostes didàctiques de llibres de lectura i he participat amb diverses editorials encarregant-me sovint de la selecció de lectures per a llibres de text. M’havia de cenyir al tema de la unitat didàctica i trobar lectures que s’hi relacionaren. En una unitat sobre la família no trobava cap poema i em vaig llançar a crear-lo. El iaio va ser el primer poema infantil que isqué de la meua ploma.
Davant els comentaris afalagadors de l’editora i la demanda d’altres poemes per a llibres de text, em vaig animar a escriure el que seria el meu primer poemari. Em trobava, i encara em trobe, tan a gust en aquest gènere literari que hi continue perseverant.
Doncs, ja que n’ets autora, explica’ns què és per a tu la poesia infantil.
Hi ha una millor manera de submergir-te en l’ànima infantil i reviure la innocència dels infants? Buscar els temes que els ocupen, bastir versos i dotar-los de ritme i rima és el que defineix per a mi la poesia infantil. Uns versos que podrien perfectament convertir-se en cançons. És una literatura necessària que ajuda a crear lectors, que els dota de vocabulari i d’estructures sintàctiques, que els obri portes al món.
Joana Raspall, la gran referent catalana, parlava de fer “un servei” als infants. L’important és posar-los “l’escaleta” amb poemes adients perquè més endavant puguen entendre la poesia dels “poetes críptics”. Penses el mateix?
Igual com en la narrativa, on els textos per a infants tenen unes característiques quant al vocabulari, la sintaxi, la temàtica i els referents que els permeten entendre i identificar-se amb la història contada, també passa en la poesia per a infants.
Hi ha figures retòriques que, en abundància, fan incomprensible el poema per als més menuts i sovint posen l’etiqueta de “difícil” a la poesia. Per tant, és millor utilitzar un llenguatge senzill, que no es contradiu amb el literari i també captivar-los amb la musicalitat que la rima aporta al poema.
Com a poeta, crec que encomanant-los el plaer de llegir poesia és la millor manera perquè de majors s’acosten a una poesia més complexa.
Entenc que la poesia infantil s’ha de tractar amb la mateixa exigència que la poesia per a adults. Imagine que no deu ser gens fàcil adequar la paraula poètica a l’experiència dels xiquets.
En realitat, qualsevol creació literària, de qualsevol gènere, ha de ser exigent a l’hora de posar negre sobre blanc i comunicar-ho al lector. Quant a la poesia infantil, el fet de conéixer ben bé els seus interessos, per haver llegit molta narrativa i poesia infantil i també pel contacte a l’aula durant molts anys, m’ha permés encertar aquest camí poètic que he triat. Conec les seues emocions, entenc els seus sentiments i d’una manera senzilla i amb temes casolans crec que he aconseguit arribar als seus cors.
Recordem que la poesia infantil se centra en lectors de fins a dotze anys. A partir d’aquesta edat, es considera que no cal una poesia específica, tan sols antologies i seleccions. Tu què n’opines?
És evident que els interessos lectors canvien amb l’entrada a l’adolescència, perquè les emocions i els sentiments s’experimenten de manera diferent. Amb tot, hi ha emocions i sentiments universals que el poema pot transmetre sense importar a quin tram d’edat s’adrece el poemari.
Quan encara no hi havia poemaris infantils com a tals, diverses editorials publicaven antologies amb una selecció acurada, perquè la poesia arribara als més menuts. Ara, per sort, hi ha una bona nòmina de poetes que s’adrecen als infants i als jóvens.
Amb tot, les antologies fan un gran paper per pujar gradualment la dificultat en la comprensió dels poemes. Existeix el perill d’abocar l’adolescent a una poesia massa intimista o massa metafòrica, que li resulte críptica i que el faça fugir d’aquest gènere literari.
I quin impacte positiu té la poesia en el procés d’aprenentatge?
Quant als beneficis de llegir poesia, pot ser que la meua resposta semble interessada, però es basa en l’experiència personal. Qui llig molt i té bona comprensió lectora se submergeix sense cap problema en un text narratiu, poètic o teatral. Però, per a qui té dificultats, la poesia li ofereix una taula de salvació, perquè en un poema curt pot trobar la satisfacció que l’esperone a llegir més poemes i, més endavant, a embarcar-se en la lectura de textos més llargs d’altres gèneres.
Tant a casa com a l’escola haurien d’aprofitar els avantatges de la poesia per a infants. El ritme, la rima, els versos curts, són aliats per descobrir.
Tant de bo tothom tinguera eixa passió que tu tens!
(Riu) Si a casa es viu l’estima per la lectura i els llibres, les possibilitats d’èxit no només escolar sinó de creixement personal són molt grans. L’escola també té un paper importantíssim en el foment lector. La comprensió lectora és la base de l’aprenentatge i, per tant, ha de ser la prioritat en l’àmbit escolar.
Afirmava Carme Miquel, referint-se als xiquets, que “de vegades se’ls ofereix menjar-fem, tant per al seu estómac com per al seu cervell”. L’ús excessiu del mòbil està ara en el punt de mira.
Crec que és urgent en la família determinar espais i moments “lliures de pantalles”. Com a mare i com a mestra, no he viscut aquest problema de dependència al mòbil, perquè no n’hi havia. Com a àvia, comprove la lluita dels meus fills per controlar-ne l’ús dels meus dos nets.
Però és una lluita que paga la pena. És més incòmode i més problemàtic per als pares, però l’educació consisteix a marcar normes, a establir el millor camí perquè hi transiten els qui més vols i això comporta buscar estratègies i cavil·lar contínuament.
Quin consell donaries a les mares i pares quan els seus fills menuts es posen llandosos?
Si els menuts es posen llandosos, cal usar l’enginy i buscar opcions menys còmodes que abocar-los a una pantalla.
Podem dir que la literatura infantil ompli el buit en aquelles llars on s’ha estroncat la transmissió oral del folklore popular? Ja saps: poemes, contalles, cançonetes, endevinalles, embarbussaments…
La llar és el millor lloc per transmetre l’estima pels llibres i per la lectura. Però les diferents circumstàncies familiars de vegades comporten la falta de temps perquè eixa oralitat tan enriquidora s’hi practique.
Res a veure amb la teua època.
Si compare el meu temps d’infantesa amb l’actual, el canvi és abismal. A casa i al carrer els jocs sempre s’acompanyaven de cançons. Recorde també que els meus pares utilitzaven molt els refranys i el meu iaio ens feia riure amb contalles i acudits. I al veïnat, el senyor Pepe ens narrava històries a la vora de la llar i la senyora Amparo, la Coloma, ens feia tremolar amb les seues històries de por.
Hui en dia és completament diferent. Les pantalles, les extraescolars, l’absència de jocs al carrer, la vida a toc de rellotge… Aquella oralitat resulta impossible.
Aleshores què s’hi pot fer ara com ara?
Amb tot i això, hi ha educadors, pares, mestres, bibliotecaris, que saben de la importància de recuperar-la i aprofiten l’oferta editorial de publicacions de refranyers, acudits, embarbussaments, poemes fets cançó, textos teatrals i un llarg etcètera. Uns recursos que abans no existien i que ara estan a l’abast de tothom. Cal esmentar la gran quantitat de contacontes i tallers d’animació que omplin les programacions culturals pertot arreu.
En l’era d’internet i la intel·ligència artificial, trobar informació sobre els recursos disponibles està a tocar d’un clic.
T’abelleix citar alguns referents valencians?
A tall d’exemple, Llorenç Giménez va ser un dels millors contacontes, que ens ha deixat publicacions d’endevinalles, acudits i embarbussaments en distintes editorials valencianes.
De la mateixa generació, Carles Cano també compta amb una extensa bibliografia. A hores d’ara, hi ha una nòmina considerable de contacontes que captiven els més menuts amb la màgia de les seues històries.
Quant a cançons que coregen grans i menuts, Dani Miquel és el referent per excel·lència de la música per a infants.
Així mateix, la poesia infantil en valencià viu un període àlgid. Esmente només Marc Granell i Maria Dolors Pellicer, ja que n’hi ha tantes autores i autors que em fa por deixar algú fora.
En definitiva, un fum d’autors i recursos per practicar l’oralitat abans que els menuts s’endinsen en la lectura.
El teu primer poemari, publicat l’any 2008, ja va tindre una bona acollida. Has adoptat des d’aleshores algun ritual o rutina d’escriptura?
Des d’un principi, en encetar un nou projecte, m’interessa trobar l’eix que vertebre el poemari i que li conferisca una unitat. Des del primer poemari, vaig descobrir un camí que han seguit tota la resta. El títol és una de les columnes que els sosté i l’altra, el primer poema introductori que n’explica la temàtica i convida el lector a capbussar-se en els versos.
Primer que res faig una pluja d’idees tan llarga com puc pensant en el món que envolta els menuts, en els seus referents. D’aquesta llista, en naixeran alguns poemes, d’altres idees no arribaran a quallar i, a poc a poc, el poemari va prenent forma.
Quins recursos literaris utilitzes més sovint?
Els poemes tenen una llargària variable i la mètrica que més utilitze són els heptasíl·labs i el pentasíl·labs. La rima assonant o consonant en versos parells o imparells proporciona al poema un ritme àgil que encanta a la xicalla.
Hi ha recursos literaris que m’agraden molt com ara l’anàfora, la hipèrbole, la personificació, les comparacions i les metàfores senzilles. M’adone que en tots els meus poemaris hi ha endevinalles i al·lusions a dites populars. També solc interpel·lar el lector amb interrogants o reflexions sobre temes que li resulten propers. Ah! I les onomatopeies m’encanten!
La imaginació i la fantasia són ingredients que ameren molts dels meus poemes i els adobe amb algun raig d’humor.
I si parlem dels temes… Déu n’hi do!
Quant a la temàtica, la llista seria llarga, però hi ha elements que es repeteixen: la família, l’amistat, les estacions, els astres, els besos, l’escola, els menjars preferits, la música i, sense ànim moralista, temes cívics com ara el reciclatge o treballar per la pau.
El qualificatiu que més trobem repetit per a descriure la teua poesia és el de “versos juganers”. Hi estàs d’acord?
Dins de cada poemari sempre hi ha un bon nombre de poemes que conviden el lector a jugar d’una manera o d’una altra: versos escrits del revés, endevinalles, repetició d’onomatopeies que animen a reproduir sons, interrogants que interpel·len el lector… De manera que l’etiqueta de “juganers” s’hi adiu a la perfecció.
T’agradaria fer algun afegit o matisació?
També crec que hi ha uns quants adjectius més que els defineixen, com ara musicals, perquè desprenen melodies que poden esdevindre cançons; optimistes, perquè intenten transmetre la part positiva del món que ens envolta, i casolans, que és un terme amb què els descriuen escriptors amics que m’han ressenyat, perquè tracten d’allò més proper als infants expressat d’una manera senzilla.
Com que ve al cas, vull esmentar Josep Antoni Fluixà i Vicent Nàcher, ambdós poetes, perquè gràcies a les seues ressenyes han difós els meus poemaris i han definit els trets més característics de la meua poesia.
En els teus poemes reflecteixes tot allò que és proper i quotidià, òbviament en la infantesa. Quina resposta has rebut per part de la xicalla?
Certament, comprove que he encertat el camí quan visite els centres escolars i les xiquetes i els xiquets han fet seus els meus poemes. La seua sinceritat és espontània i no dubten a expressar-te el que opinen.
El que més els agrada és recitar-me’ls a soles o a cor, dramatitzar-los, dibuixar-los… El contacte amb la xicalla m’evoca els meus anys de mestra i em confirma que la poesia infantil segueix sent una eina molt important per a animar a llegir.
Els adults també ens hi sentim prou identificats. Jo en done fe.
Com també he fet sessions en Centres de Formació de Persones Adultes, sé que la meua poesia arriba a totes les edats. Crec que això passa per dos motius. D’una banda, els temes de què escric són universals –l’estima, l’amistat, la família, la natura, l’escola, personatges fantàstics…– i d’altra, els adults han sigut xiquets i xiquetes, i retornar a aquella etapa feliç els resulta una experiència plaent. A més, segurament els evoque les cançons de bressol o les que acompanyaven els jocs al carrer.
Parlaves adés de la possibilitat de convertir els versos en cançons. Tu pots presumir de tindre catorze poemes musicats.
És per a mi un privilegi comptar en la meua bibliografia amb un llibre-CD, Versos que canten i ballen. Una aventura que es va prolongar durant quasi un any i que mai me l’haguera esperat.
Com es va gestar aquest llibre-CD?
Un diumenge de vesprada acudiren a ma casa Vicent Ros i Victòria Ros, l’un, guitarra en mà i l’altra, amb la seua veu d’àngel. Tots dos dirigien el cor Els Menuts de Bonrepòs i Mirambell. I, per una feliç casualitat, tenia tota la família a casa i vam poder gaudir junts de la primícia. Havien musicat catorze poemes del poemari Versos que van i venen, de l’editorial Bromera. Els interpretaren sencers. Quantes emocions inesperades!
Tot seguit, li vam presentar el projecte a l’editor de Bromera, Josep Gregori, qui no va tardar a donar-nos el sí. Va començar un viatge on visquérem les diferents etapes de creació de l’àlbum fins a la presentació al Teatre Municipal d’Algemesí. El cor dels xiquets junt amb un grapat de músics van captivar el públic. Fins i tot, gràcies al periodista d’Algemesí, Joan López, van tindre uns minuts de presència en la televisió autonòmica.
Potser siga el teu treball més especial.
És un llibre que m’ha donat moltes alegries. Més que les presentacions de llibres de costum, el cor Els Menuts va interpretar les cançons del llibre-CD en un auditori de Bonrepòs i en el vestíbul de l’Escola de Magisteri. Per a mi va ser com una gira artística on era una espectadora privilegiada.
L’àlbum conté junt amb els poemes, la partitura de cada cançó, que permet ser interpretada. El pròleg de Marc Granell és com la cirereta del pastís. Un altre regal inesperat quan la publicació va arribar a mi per primera vegada.
Què et va suposar guanyar el III Premi de Poesia Infantil Fundació Caixa Cooperativa d’Algemesí amb El món al revés?
En tot l’àmbit lingüístic només hi ha dos premis de poesia infantil. Comparat amb els que es convoquen en poesia d’adults o en altres gèneres literaris és realment irrisori.
Els premis són un estímul per a qui escriu i, a banda que suposa la publicació del poemari guanyador, el difon i li imprimeix un prestigi davant dels mediadors que el fan arribar al públic infantil.
Per tant, la producció poètica destinada als infants necessita més guardons.
Més que els guardons, la poesia infantil necessita crítica i difusió de les seues bondats, per convéncer els adults, que són qui la fan arribar, que no es tracta d’una literatura menor. Si no fora pels mestres i els editors que se la creuen, el fet de publicar poesia infantil esdevindria impossible. Perquè la poesia infantil mai no esdevé un best-seller.
El fet que no menciones les institucions evidencia la falta de suport al món del llibre.
En realitat hi ha projectes com ara el d’Autors a les Aules de l’AVL i gestionat per la Fundació Full, que fa possible la trobada entre autors i autores valencians i l’alumnat dels centres educatius, i que es manté a pesar de la falta de suport de la Generalitat Valenciana. Hi he participat i ajuda a fer-nos visibles.
També la Plaça del Llibre és un aparador per a la literatura en valencià. Abans s’ubicava a la plaça de l’Ajuntament de València, però el fet que li hagen negat aquest espai i haja hagut de canviar d’ubicació confirma com les polítiques poden perjudicar i molt una llengua minoritzada com la nostra.
Si tens alguna idea o petició, ara tens l’ocasió de compartir-la.
Llance dos propostes a mode de preguntes: Per què els premis Sambori d’Escola Valenciana no es plantegen incloure la poesia en un certament en què participen més de cent mil alumnes? Per què ho hi ha més ajuntaments que impulsen premis de poesia infantil quan hi ha editorials disposades a sumar-s’hi?
Parlem ja del teu darrer poemari publicat, Versos foradats. Com se’t va acudir deixar incomplets vint-i-set poemes?
A l’hora d’elaborar un nou poemari, pel fet d’haver-ne publicat ja uns quants, intente buscar formes diferents de plantejar-los. També, gràcies al contacte directe amb les lectores i lectors a les aules, pense com els puc captivar i que s’ho passen d’allò més bé jugant amb els poemes. És per això que se’m va acudir buidar paraules en alguns versos per desafiar-los a descobrir-les i omplir els buits.
En aquest poemari, a diferència dels altres, l’eix que el vertebra és precisament eixe joc. Primer vaig crear els poemes amb temes propers al món dels infants i després vaig extraure’n algunes paraules substituint-les per forats.
En cada buit hi ha tres opcions que trobem en les il·lustracions, és a dir, tres paraules que encaixen a la perfecció. A mi em resulta fascinant!
En un principi vaig enviar a Ricard Peris, l’editor d’Andana, el poemari tal qual, amb una sola paraula per buit. Aleshores, l’editor em retornà el repte i em va suggerir que proposara un total de tres paraules per buit. Com a bon professional, sembla que imaginà un poemari amb il·lustracions incloses que superava la meua idea inicial.
D’entrada semblava fàcil, però va ser costós perquè les paraules no bastava que foren sinònimes, sinó que requerien mantindre sempre el ritme, i la rima quan el canvi era al final del vers. És a dir, les paraules havien de tindre el mateix nombre de síl·labes, l’accent en la mateixa síl·laba i, de vegades, buscar altres opcions diferents dels sinònims.
Fet i fet, el resultat final ens ha sorprés gratament i ha quedat un poemari preciós.
Ja ho pots ben dir! Supose que per a la il·lustradora també deu haver sigut un repte.
El poemari hauria pogut estar molt abans a les llibreries si la tasca d’il·lustració haguera sigut senzilla. L’editor em va comunicar el seu ajornament perquè qui l’havia d’il·lustrar en un primer moment es va tirar enrere.
Gràcies que Helga Ambak acceptà la proposta, i crec he de compartir l’èxit del poemari amb ella. Ha sigut una experiència molt enriquidora veure nàixer les il·lustracions i comprovar que en un tres i no res hi rectificava la grandària, el color o la col·locació de les paraules. Una idea seua que ha conferit als meus poemes la màgia necessària per a atrapar el lector i motivar-lo per a començar l’aventura i convertir-se en caçador de paraules.
Penses continuar en aquesta línia? Em referisc a reinventar-te en cada poemari.
(Riu) Si pretenc ser original i no repetir-me després de dotze poemaris infantils publicats, he de buscar nous camins dins de la poesia infantil, la qual cosa em resulta cada vegada més difícil. Si a aquest fet li sumem que el mercat no demana poesia, m’ha empés a encetar un projecte narratiu. Però m’està requerint un gran esforç i no sé si li posaré algun dia el punt final.
No seria la primera vegada.
És veritat, he publicat un conte infantil i un conte per a adults en la campanya Llegir en valencià de la Fundació Bromera, però vaig suar sang i la repercussió en els lectors no va ser tan satisfactòria com l’acollida dels meus versos pels infants.
Tot i això, en aquesta etapa de la meua vida no vull angoixar-me per publicar més o menys. Escriure m’agrada, però els dies se’m fan cada vegada més curts i em costa trobar el temps per a seure davant l’ordinador.
En la darrera presentació que vas fer a Algemesí comentares que Enric Lluch, el teu marit, és el teu primer lector i “qui et salva de les teues inseguretats”. Sense ell, existiria la Fina poeta?
La veritat és que tant Enric com jo hem tingut la sort de compartir l’estima pels llibres. Ambdós hem sigut i som grans lectors. Però el despertar a la paraula escrita ha esdevingut en moments distints i per camins diferents. Ell va començar fa més de quaranta anys i la narració és el gènere que conrea. En canvi, a mi, la poesia infantil em va atrapar ara fa divuit anys. És normal que qui va davant t’ajude i t’anime. Ara bé, també soc la seua primera lectora i accepta de grat els meus suggeriments.
Per tant, la pregunta podria formular-se també a l’inrevés. Altrament, parafrasejant Ortega y Gasset “Jo soc jo i la meua circumstància, que és tot allò que forma part del meu món i no he triat”, potser, si les meues circumstàncies hagueren sigut diferents, a hores d’ara no seria poeta. Però això ja són figues d’un altre paner.
Gràcies, Fina, per obrir-nos la porta del teu món poètic. I ara, per a acabar, quin poema t’agradaria compartir amb els lectors de La Veu dels Llibres?
M’adone que no he esmentat en cap moment les muses externes. És a dir, persones o entitats –associacions, falles– que em fan propostes perquè escriga un poema amb una temàtica concreta. El poema que he triat va nàixer de la petició d’una mestra, Adelina Espanya, que volia celebrar en el seu centre el Dia dels Iaios.
Aquest poema el vaig incloure en un poemari, Poemes a la carta de l’editorial Bromera, i també el vaig recitar a Sant Miquel dels Reis. En acabar l’acte moltes persones em comentaren com els havia emocionat. És per això que l’he triat i espere que emocione no només els iaios, sinó també els que tenen o han tingut una relació especial amb els seus.
SÉ QUE SOC AFORTUNAT
Sé que dormia de dia
i plorava a la nit
fins a complir els tres mesos,
perquè els iaios m’ho han dit.
Sé que escampava els joguets
i pintava caragols.
I quan estava amb els iaios
era tot un marejol.
–Iaio, conta’m una història.
–Iaia, posa’m berenar.
Sé que em volen amb deliri
i mai res m’han de negar.
Sé que el que més els alegra
és que els vaja a visitar,
que dorma en sa casa un dia
per tindre’m al seu costat.
Sé que soc com una perla,
el seu tresor més preuat.
Ells m’ho diuen a tothora:
ets el rei del veïnat.
–Aquesta és la meua neta.
–És el meu net més menut.
Sé que se’ls ompli la boca
i s’ho tenen ben cregut.
Tinc dos iaios, dues iaies.
Sé que soc afortunat
perquè, junts, sumen huit braços
on poder-me recolzar.
