Sylvia Plath (1932-1963) fou una poeta nord-americana nascuda a Boston, de família amb orígens europeus. El seu pare, Otto Plath, hi fou professor de biologia a la Universitat i un prestigiós entomòleg. Li inspirà el poema “Daddy”, que, “segons George Steiner, és el Guernica de la poesia lírica del segle XX”, com comenta Marta Pessarrodona a l’epíleg de la novel·la en qüestió: La campana de vidre (1963).
I és que la influència del seu pare al llarg de la breu vida de l’escriptora fou potenciada pel detonant de la seva mort quan ella tenia només vuit anys, de la qual cosa, Plath hagué d’entomar un gir radical, del qual es ressentiria sempre. Aquest desfici ressonarà al llarg de la novel·la, i una escena en el cementiri a la tomba del pare en serà la cita narrativa.
L’obra s’estructura en vint capítols i s’hi insinuen dues parts diferenciades. No deu ser casualitat que la protagonista del llibre, Esther Greenwood, tingui vint anys, tot i que al final del llibre l’autora ens fa dubtar del seu destí.
Les dues parts marquen les dues Esthers, en la primera, veiem una jove brillant treballant com a redactora en una revista de moda a la Nova York de 1953, fent ús d’una beca que li podria obrir portes de molt bones expectatives, si més no, això sembla esperar el lector. Malgrat tot, a partir de les sortides amb Doreen –una companya extravagant, de tarannà despreocupat i irresponsable–, la línia exitosa d’Esther començarà a decaure a partir d’algunes experiències desagradables.
La segona part, és a dir, la segona Esther, començaria a partir de la rebuda d’una carta negant-li l’admissió a un curs d’escriptura d’un prestigiós escriptor. Llavors el seu futur prometedor s’emboira i comença a fer-se bocins quan inicia una forta depressió que la portarà de metge en metge, sense trobar consol, fins a conèixer la doctora Nolan, que la rehabilitarà, o això ens vol fer creure l’autora amb el xic d’esperança final.
A la novel·la apareixen tres tipus de dones: Doreen, la companya indomable que fa el que li dona la gana sense cap remordiment. Betsy, la companya senzilla i alegre a qui tot li sembla bé. I Joan, una mena de doble masculinitzat d’Esther, en la qual, Esther, tot i repudiar-la, de vegades s’hi emmiralla; per la qual cosa, tampoc és casualitat el seu final tràgic.
Després hi ha el tipus de dona segura d’ella mateixa amb una carrera professional exitosa, com ara la cap d’Esther, Jota Ce, i la doctora Nolan. I la dona que sempre hi és, la mare d’Esther, una dona corrent, amb una feina i vida corrents, que pateix per la seva filla, però que no l’entén, i de la qual no en rep cap mena d’admiració, però sí estima i resignació. Paral·lelament als fets narratius s’insinuen altres tipus de dones, com ara la mare de la família catòlica del barri d’Esther, que passeja amunt i avall la seva multitud de criatures, que posen de punta els nervis d’Esther.
Els personatges d’homes estan menys definits; aquí, les protagonistes són les dones. Nogensmenys, en trobem tres tipus: Buddy, el desengany d’Esther, un metge jove molt ben plantat i optimista, que pateix de miopia en el sentit figuratiu. Irwin, amb qui Esther perd la virginitat, un matemàtic bohemi i un galtes. I Gordon, el primer psiquiatre d’Esther, cregut i inútil com a metge, com molts dels que es va trobant Esther, en la seva cerca de consol; perquè ella espera un diagnòstic, que li diguin què és el que li passa i que no hi ha raons per estar com està.
La campana de vidre que arrossega Esther, que la va asfixiant a poc a poc, en l’estat del “soc, soc, soc”, es pot vincular amb l’existencialisme francès i amb les obres de Jean Paul Sartre (1905-1980) La Nausée (1938) i Les Mots (1964). A l’última pàgina de Les Mots l’autor afirma la importància de la fe i el treball per salvar-lo del neguit de l’existència.
Esther, impotent davant la impossibilitat d’escriure, sembla no poder alliberar-se de la seva pròpia pesantor a la vida. A La Nausée el protagonista també reivindica poder escriure un llibre que el faci acceptar-se ell mateix per mitjà de l’escriptura del seu propi passat.
L’existencialisme qüestiona el sentit de la vida i el desassossec que porta la desesperança, no obstant això, no hem d’oblidar que hi ha uns detonants, aquest “mal universal” o fatalitat o simplement la ignorància, que cal encarar-s’hi per tirar endavant. I aquests detonants, Esther els troba en: la incompetència dels metges, la incomprensió de la seva mare, la idiotesa i incompatibilitat dels seus amants, els estigmes de la convenció, i, en general, en aquesta bogeria que és la vida en societat.
De tota manera, tot ho llegim des del seu punt de vista particular –en primera persona–, un punt de vista filtrat per la campana de vidre.
