Reconec que quan va començar el confinament decretat arran de la pandèmia per la covid-19 el primer que vaig pensar va ser que se m’oferia la possibilitat perfecta per a dedicar hores i hores a escriure. Tanmateix, com passa sovint, tenir temps no és garantia que les muses literàries et visitin i, en el meu cas, vist amb distància, puc concloure que les expectatives no es van complir: crec que no vaig escriure ni una ratlla. Això sí, vaig llegir molt.
De ben segur, però, el mateix que vaig pensar jo, ho van pensar un gran nombre d’escriptors —jo no m’hi considero pas, que quedi clar— que, més metòdics i aplicats, sí que van dur a bon port els seus projectes. M’atreviria a dir que, per les pistes que ens dona en el text, és el cas d’Agustí Clua amb Els subtítols del desig, que va obtenir el Premi Teodor Llorente de Novel·la 2023, convocat per l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona.
El punt de partida d’aquesta novel·la és una trobada sexual entre dues dones i un home a l’Hotel Arts de Barcelona. Són Libida, Dèlia i Adil. A partir d’aquesta trobada inicial s’inicia una història d’obsessions.
Libida, trenta-set anys, viu de la literatura: “Modestament, però en visc, i això poca gent ho pot dir, en ple 2019”. És escriptora i traductora. Signa els seus llibres amb pseudònim, La Dona Atenta, i el seu editor manté la confidencialitat, amb la qual cosa ningú no sap qui és. Fa anys va decidir abandonar la ciutat i buscar la tranquil·litat del món rural a Fogars de Montclús, en concret a Mosqueroles, on té cura de la rectoria de Santa Magdalena.
Dèlia és mestra en una escola religiosa i té trenta-sis anys. Es va divorciar després de suportar maltractament per part del marit i té una filla de sis anys, Frida. També escriu “crítica de llibres a preu fet en un diari digital del Penedès”. “La literatura m’ha salvat la vida”, afirma. Viu inicialment a Castelldefels, tot i que s’acaba mudant a Torroja del Priorat, el seu poble natal: “El retorn al poble és el retorn a la infantesa, amb tot el que suposa”.
Adil té trenta-vuit anys o supera els quaranta —segons quina part de la novel·la estiguem llegint— i és “allò que se’n diu ‘un solter d’or’”.
El cos central de la narració transcorre en el context d’un programa de telerealitat emès per un canal de televisió privat en què cinc homes i cinc dones entre els vint-i-vuit i els trenta-set anys competeixen per un premi de 200.000 euros, que aconseguirà el qui quedi després dels processos periòdics d’eliminació. Com en els programes que podem trobar realment en la televisió, els concursants conviuen en una casa aïllada i sense connexió amb el món exterior. Els teleespectadors poden veure tot el que fan a través de nombroses càmeres. La peculiaritat del programa, que es diu Lletreja’m, és que els participants són escriptors de diferents gèneres i les proves que els proposen tenen a veure amb la literatura.
Estructuralment, la novel·la té quatre parts. En la primera hi ha vint capítols escrits per Libida, alguns sense datar i altres amb dates que van del 24 de febrer al 23 de maig de 2019. La segona part, a càrrec de Dèlia, abasta el mateix període temporal però té dos capítols menys. En la tercera part, amb tots els capítols datats, les veus narratives s’alternen entre les dues dones i sovint conten els mateixos fets, òbviament filtrats per la seva percepció particular.
En una sorprenent quarta part, en què Adil pren la paraula, se’ns donen les claus —que no desvelaré— per a interpretar tota la trama de la novel·la. He de dir que el desenllaç no m’acaba de convèncer, però és una opinió estrictament personal que no lleva gens de valor a una novel·la que té una qualitat més que respectable, molt ben treballada i escrita amb un estil ple d’elements poètics —també hi ha alguns poemes, digníssims— que la fan, per al meu gust, molt atractiva. Com a mostra, n’escullo, quasi a l’atzar, un fragment extret de la primera part:
“Llavors t’he imaginat, ens he imaginat, assegudes a l’arena, albirant l’horitzó. Desitjant l’etern retard de l’eixida, que el crepuscle s’aturés, que els fanals es retiressin i ens deixessin a mercè de la claror justa dels amants. Que un breu defalliment teu, de poc més de deu minuts, convertís un gest, el del teu cap adormit sobre el meu muscle dret, en el més íntim de la nit.”
Pura prosa poètica. Hi ha, així mateix, elements presos de la realitat que fan que la novel·la resulti molt creïble. Per exemple, en l’entrada del 5 de maig de 2019, es comenta una entrevista al pilot Marc Márquez amb motiu de la seva victòria en el Gran Premi d’Espanya de motociclisme; més endavant es parla de la mort del poeta Màrius Sempere, a qui dediquen un poema col·lectiu, o es fa referència al traspàs del pianista Efrem Garcia —la darrera notícia que té Dèlia abans d’entrar a formar part del programa. Tot plegat, ens fa llegir la novel·la com una possible crònica, la qual cosa afegeix, sens dubte, un al·licient més als que ja de per si té en el context d’obsessions que he apuntat al principi.
