Acostar-se al món no és més important que acostar-nos a nosaltres mateixos. Això sembla que no és una decisió individual sinó col·lectiva, perquè “la vida d’una persona també és una mica dels altres, no?”.
És fàcil lliurar-nos a l’efervescència del món, per la temptació de poder sentir tota l’estona. Sentir que estem vius, que som alguna cosa. Però això fa que ignorem qui realment som, i així ens tornem animals inexpressius.
Animals inexpressius, precisament, és el títol del primer recull de contes de Xavier Mas Craviotto, una de les veus més intrigants de la narrativa catalana actual. Després d’haver explorat el món de la novel·la i de la poesia, aplega deu contes amb aquest nom que reprodueix una de les històries de David Foster Wallace: “Little Expressionless Animals”.
Els relats revelen comportaments que posen en evidència fins a quin punt la societat contemporània ens deshumanitza quan ens empeny cap a una vida cada vegada més superficial i desdibuixada.
Hi ha nens, adults i vells, i tots viuen en aquest univers de la inèrcia i l’absurd, completament distòpic i alhora molt realista. La superficialitat els ha alienat d’ells mateixos i, per tant, també dels altres, i això els impossibilita sentir.
L’autor palesa aquesta alienació mostrant-nos situacions punyents o emocionalment dures de superar provocades per la mort, l’alteritat o la vellesa, i així genera un punt d’inflexió en la vida monòtona dels personatges. Aquests moments en què la passivitat és interrompuda ens ajuden a entendre com pensen i manifesten que són profundament infeliços. D’aquesta manera ens mostra el conflicte que s’esdevé entre la interioritat i el ritme extern.
Tanmateix, en aquest entorn trasbalsat els ulls apareixen com l’últim espai d’autenticitat possible, com un mirall de l’ànima i, alhora, una possible sortida d’emergència davant del buit. Són els símbols més evidents de connexió entre interior i exterior que ens ofereix l’autor, i són l’espai en què es manifesta el buit i la vulnerabilitat. Craviotto humanitza els personatges a través dels ulls, perquè si no tinguessin mirada serien completament inexpressius i ens semblarien monstres per com es comporten.
La qualitat literària del recull no rau només en aquesta mirada filosòfica sobre la identitat, la decadència i el sentit de l’existència, sinó que hi ha també un gran treball lingüístic i formal. A través de la parla i del discurs directe lliure podem entrar en la dinàmica dels personatges, i és així que l’obra aconsegueix conduir el lector a la catarsi.
El narrador evidencia el conflicte amb motius i símbols que apareixen contínuament –com ara els ulls o el vòmit–, i teixeix una realitat colpidora que ens arriba gràcies al llenguatge. També col·loca diferents fragments d’autors diversos al principi dels relats que nodreixen la interpretació, i combina vocabulari esgarrifador amb expressions de vulnerabilitat i incomprensió. Aquesta tensió entre desvaliment i bestialitat contribueix a reforçar el to inquietant de l’obra.
En última instància, el llibre articula una reflexió sobre la impossibilitat d’accedir a nosaltres mateixos en un món que ens convida constantment a fugir-ne. Amb l’arribada de les xarxes i del món accelerat en què vivim, és fàcil renunciar a descobrir el nostre jo a favor d’una vida artificial més temptadora. I aquestes projeccions no deixen de ser les màscares que ens condueixen irremissiblement al buit més absolut.
Animals inexpressius és una lectura molt dura, però també una proposta narrativa excepcional que ens obliga a mirar de nou allò que, potser massa sovint, preferim no veure. En aquest sentit, no és només un recull de contes, sinó una lectura incòmoda que ens confronta amb la manera com vivim i posa en dubte fins a quin punt nosaltres també som incapaços de sentir.
