Cada dia veiem imatges de guerres. Cruels i vils guerres. Llunyanes i properes. Hi estem acostumats. I potser ens sobta, se’ns remou la panxa o ens genera rebuig, tanmateix, cal preguntar-nos si hi empatitzem de veres. És per això que hem de llegir relats reals i crus, per entendre el que no desitgem viure.
Atacar la terra i el sol ens mostrarà, però, una dicotomia ben interessant: Per a qui és dolenta la guerra? Per a qui la provoca o per a qui la pateix? I qui la pateix realment?
Aquestes reflexions i altres tantes ens vindran al cap quan llegim aquest text dinàmic, senzill i fred que ens mantindrà enganxats durant el centenar de pàgines que dura. I és que Mathieu Belezi, amb una traducció força acurada d’Oriol Valls Fornells, retrata la colonització francesa a Algèria des del punt de vista dels europeus.
I així i tot, aconseguirà que hi empatitzem. Ho fa creant uns personatges humans, reals i humils, amb fam i set, amb por i preocupacions, envoltats de vida i de mort. Ens mostra les seues contradiccions i així, aconseguirà que pensem en les nostres. No es presenten pas personatges perfectes, sinó més aviat dos protagonistes que volen sobreviure en un món que els ha posat on estan, sense que hagen pogut triar cap altra opció.
Stephànie és una dona que vol una vida millor per a la seua família i creua el mediterrani amb l’objectiu de fer-la realitat. Malgrat les seues intencions, el que aconsegueix és patiment, una vida en el desert que ningú mai no voldria, i perdre la meitat dels membres de la família a causa de malalties o la mateixa guerra.
Potser és impensable, però és ben cert que llegir els testimonis en primera persona d’una dona, mare, germana i esposa que se sent culpable de tantes morts, que pateix pels fills que li queden i que tenia bona intenció fa que ens posem tendres.
I sobretot fa que no pensem pas en la seua intenció, repoblar. Ens fa que no posem nom als qui estaven abans, als qui van fer fora de casa seua, als qui van matar. Ens fa, si més no, adonar-nos de les nostres contradiccions mentre llegim les dels personatges, les de la història i les de la guerra.
L’autor, que pretén mostrar la maldat innegable dels actes comesos en nom de tots els Déus, genera una atmosfera que ens gelarà la sang, quan ens trobem amb llàgrimes als ulls per un cementiri cristià a Algèria. Entendre, per tant, el privilegi des del qual llegim i processem aquesta informació serà una tasca prou dura.
Tanmateix, potser no tindrem els mateixos sentiments quan coneguem el segon protagonista, un soldat. I és que ambdues històries s’expliquen paral·lelament perquè sense una, no hi ha l’altra.
Així doncs, ens trobem immersos en un exèrcit francés sota les ordres d’un capità tirà i cruel amb els enemics, traïdors a la fe, però que vol el millor per a la seua tropa. D’aquesta manera, els haurà de buscar un sostre per a dormir calents, bestiar per alimentar-los, alcohol per calfar-los i amor per calmar-los.
És ací quan ens endinsem en una dinàmica que preferiríem no conéixer, perquè el sostre ja tenia una família que hi dormia, el bestiar són éssers vius i l’amor, és a dir, les dones, són persones independents. L’altra cara de la lluna. Perquè famílies benestants repoblen un lloc, cal primer matar qui hi viu. I ací entren els soldats.
Llavors ens trobarem llegint les barbaritats de la guerra contades per qui les perpetra, que, a més, les normalitza i les explica com el que són per a ell, banalitats. Una vegada més, mirem des del privilegi un fet cruel, però llunyà, i això ens alleuja, i potser el que hauria de fer és horroritzar-nos, pegar-nos un cop de puny a la cara i despertar-nos.
Cada paraula d’aquest text, doncs, és aquest cop al nas que va rajant sang durant cada pàgina, mentre llegim la guerra en primera persona. Violenta i dura.
La violència no és només en allò que s’explica, sinó en com ho fa. La prosa de Belezi és seca, gairebé tallant. No hi ha espai per a l’ornament ni per a la contemplació: el llenguatge que fa servir també colonitza, ho arrasa tot i deshumanitza.
Ni majúscules ni punts, les lleis ortotipogràfiques queden a una banda quan es tracta de la guerra. L’absència de títols, capçaleres i paraments evoquen insensibilitat i fan que la lectura siga dinàmica i directa, el que importa és la història, el missatge. Perquè així la conten els personatges, amb les seues falques i repeticions que mecanitzen el patiment que senten, aclamant-se a déu i demanant esperança i força.
Potser la força d’Atacar la terra i el sol rau precisament en el fet que no ofereix cap resposta clara ni cap consol. No hi ha una moral que ens permeta tancar el llibre amb tranquil·litat, sinó, més aviat, una incomoditat que hi roman.
Llegir-lo implica assumir una posició incòmoda, perquè ens fa empatitzar amb qui exerceix la violència i ens obliga a qüestionar els nostres límits ètics. I és ací quan el text connecta amb el present i amb la facilitat amb què continuem observant conflictes des de la distància, sense implicar-nos-hi del tot.
Certament, el llibre no resol res, però sí que desplaça la mirada del lector, i això ja és, en si mateix, una forma de confrontació. La nostra manera d’atacar.
