L’historiador francès Johann Chapoutot no pot ser més il·lustratiu quan adverteix que Weimar és una història tan viva que ressuscita els morts i mai no acaba d’interrogar Alemanya. Però interrogar els alemanys sobre aquest període del seu passat, sens dubte, suposa també interrogar França –un dels objectius d’aquest assaig– i, encara, interrogar tots els europeus entre els quals podíem incloure, si exploràvem tots els límits, els nord-americans.
La intenció no seria cap altra que la d’obtenir respostes sobre el present per tal d’evitar-nos de caure en un nou abisme com sembla que estem a punt de fer-ho.
D’entrada, per a arrencar un assaig històric complex i alhora esclaridor, escrit gairebé com un trhiller, Chapoutot ressuscita l’excap de govern Franz von Papen i l’envia un dissabte 7 de desembre de 2019 junt amb un grup de joves militants de l’esquerra a la seu del partit cristianodemòcrata alemany, al CDU, a Berlín.
L’home que, a força d’intrigues maldestres, va convèncer el vell Hindenburg que nomenés Hitler canceller vol ara prevenir la dreta alemanya de la temptació d’aliar-se amb l’extrema dreta. Si de cas es coneixen els fets la seua és una intenció sensata que evitarà en aquesta ucronia un desenllaç fatal per a Alemanya i per al món. Els fets, però quins són els fets?
Chapoutot es revolta amargament contra com s’han explicat aquests fets, en concret a França, i no tan sols per la baixada general del nivell acadèmic:
“en aquest cas tot plegat obeeix a un canvi historiogràfic i editorial de dimensions tectòniques que ha relegat l’estudi de la República de Weimar i l’etiologia de la seva desaparició als llimbs de la pedagogia i de la cultura general i del debat públic”.
A causa d’aquest canvi, l’historiador denuncia que a debats i taules redones s’han normalitzat creences com ara que:
“’els nazis encara van arribar al poder democràticament’ (fals), que ‘Hitler va ser elegit pels alemanys (mai), que ‘la crisi va portar els nazis al poder (fals), que ‘els extrems/els populismes/els extremismes van matar la democràcia de Weimar’ (fals) i fins i tot, per als més murris que ‘l’esquerra és la responsable de l’arribada dels nazis al poder’ una sentència que et deixa estupefacte, comparable a les que l’estiu de 2022 atribuïen els grans focs que devastaven la Gironda… als ecologistes”.
Per a l’autor als alumnes francesos –i podríem fer una extrapolació local:
“senzillament, ja no se’ls convida a reflexionar sobre què és el que va poder destruir una democràcia al cor d’Europa, en ple segle XX, en un país on la taxa d’alfabetització, el prestigi de les seves universitats i el seu patrimoni literari, filosòfic, artístic i científic forçaven l’admiració dels seus veïns”.
Sens dubte, les dades usades en els manuals per a explicar l’arribada dels nazis al poder han estat interpretades al dictat d’unes presumpcions que l’historiador tomba una per una a base d’un relat minuciós dels fets que es recolza en una bibliografia exhaustiva, en documents, en un coneixement i vivisecció dels fets lluminós.
Va ser, afirma, l’autor d’Els irresponsables:
“una petita oligarquia descarada, egoista i curta qui va fer la tria, el càlcul, l’aposta d’assassinar una democràcia: els liberals autoritaris que, convençuts de la seva legitimitat supraelectoral, persuadits de la legitimitat de la seva política de ‘reformes’ (la paraula ja era omnipresent el 1932), infatuats del seu geni, del seu naixement i de les seves xarxes, van decidir fredament que l’única via raonable, per mantenir el poder i evitar qualsevol possibilitat de victòria de l’esquerra, era l’aliança amb els nazis”.
I conclou:
“Hitler com a via de la raó, o com l’extrem centre va posar l’extrema dreta al poder. Aquest és l’objecte de la present investigació, que vol ser instrucció, en tots els sentits del terme, i que també es podrà llegir com una acusació”.
Recorda l’historiador que van ser els liberals autoritaris ansiosos de mantenir-se en el poder els que el 30 de gener de 1933, amb la complicitat del vell i corrupte aristòcrata prussià que era Hindenburg, que van cridar als nazis a ocupar el poder convençuts que els podrien domesticar. Uns nazis, explica, que
“estaven en desacceleració política i en clar declivi electoral, en grans dificultats, per tant. La hipòtesi més probable era que en el termini d’unes setmanes l’NSDAP es fracturés en una gran escissió i desaparegués purament i simplement”.
Diu l’historiador també, preocupat per l’evolució política del seu país i per les estratègies de Macron, que la història no es repeteix però quequeja molt. Les analogies en aquest cas sempre són útils per intentar entendre què està passant en el nostre temps.
Un altre autor, en aquest cas italià, de manera molt menys exhaustiva i mirant cap a l’altra banda de l’Atlàntic, Siegmund Ginzberg, també s’ha servit de l’exemple de la descomposició de Weimar per explicar l’ascens de Trump, de l’extrema dreta arreu d’Europa. Tant l’un com l’altre, Ginzberg i Chapoutot, coincideixen en apuntar unes mateixes causes en la desfeta de la democràcia alemanya.
Tant a l’un com l’altre els incumbeixen els factors actuals que podrien tornar a portar a la destrucció de les nostres democràcies: unes elits preocupades pel seu benestar, incapaces de gestionar la situació de crisis que ells mateix han generat, espantats per la pèrdua del propi estatus. Unes elits convençudes que una extrema dreta atemorida pels mateixos mals i convenientment domesticada, podrà salvar la situació, la seua situació.
La lectura d’aquest apassionant assaig històric no podria ser més oportuna per als nostres lectors en plena descomposició interna d’una extrema dreta espanyola que malgrat això cada dia ocupa més espais de poder territorial gràcies a la complicitat del gran partit conservador delerós de conservar el poder i entregat amb cos i ànima a l’imaginari de l’extremisme dretà.
Afirma Chapoutot:
“L’arribada dels règims com el feixisme i el nazisme, per exemple, és una reacció contra les promeses de la modernitat, singularment les de la llibertat, igualtat i fraternitat, però ‘aquesta reacció antimoderna té lloc en les condicions de la modernitat’ i els historiadors del període saben des de fa molt de temps, amb Jeffrey Herf, que el segle XX va parir una ‘modernitat reaccionària’ que va sembrar horror i mort en la guerra i el genocidi, però que la violència i la devastació constitutives, essencials, d’aquesta modernitat poden agafar en préstec vies aparentment més suaus o, per dir-ho amb les noves paraules de la neollengua contemporània, benignes”.
Doncs, això.
