Autora de novel·les i poemaris, Teresa Colom és una escriptora andorrana que va estudiar Ciències Econòmiques i Empresarials, que treballava en un banc i que ho va deixar per dedicar-se de ple a la literatura.
Nascuda a la Seu d’Urgell l’any 1973, és actualment la directora de la Fundació Ramon Llull a Andorra –constituïda el 2008 entre el Govern d’Andorra i l’Institut Ramon Llull– per promoure la llengua i la cultura catalanes. L’any 2000 guanyà el Premi Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra, guardó del concurs de poesia que representa un impuls clau, que detonava així la seva carrera literària.
Les seves tres darreres obres de narrativa, Consciència (Empúries 2019), Neu a la porta / Ull de gat, ull de bou i Tot va passar alhora (Comanegra 2025) donen protagonisme a la dona. L’autora sembla explorar-ne la condició, de manera delicada però no callada. Els seus personatges ens ofereixen reflexions més enllà dels mots i de les idees, atrapant-nos amb complicitat i fermesa.
Teresa Faidella de vint-i-nou anys, protagonista de Neu a la porta / Ull de gat, ull de bou, que formen el volum Temps Obert (XVIII-XIX), ens procura tant expectativa com prostració. Personatge principal i autora, comparteixen nom, en aquesta obra.
En un primer temps, a Neu a la porta ens apropiem vida i incerteses de la Teresa Faidella, infeliçment casada amb el Daniel Bastida, un empresari corrupte. En un segon temps, amb Ull de gat, ull de bou la retrobem en la teranyina delmada de la seva ment, atrapada per uns afanys de llibertat que han quedat totalment asfixiats.
Tal és la pressió, pressió sobre la dona, remoguda per un sentiment de revolta i d’injustícia incapaç de deixar-nos indiferents.
La primera frase del llibre debuta amb l’aparent despreocupació: “La Teresa se sentia afortunada de no saber de qui dels dos estava embarassada.”
En les primeres pàgines del llibre, se’ns presenta tres dones d’un mateix nucli familiar, però diferents per l’abisme generacional, les mentalitats i la condició socioeconòmica: la Teresa, la Maria, cunyada de la primera i la mare de la Teresa. Mes un fil es contorsiona per argollar-les en una sola interrogació: quines dones som, com ho hem de fer.
Apuntem un dels primers dards col·lectats durant la lectura inicial:
“Sigues agraïda, no et mostris orgullosa, no cridis l’atenció, no et vulguis fer de més, que se sentin contents de tu. Has tingut sort d’ensopegar amb una dona com cal […] sense donar mai peu a enraonies, una dona que ha sabut quin era el seu lloc.”
La Teresa ens endinsa en la seva història, anònima però universal, plagada de preguntes inquietants –”…qualsevol que hagués pogut intervenir en defensa d’una noia violada. Però quina violació, si ja estaven promesos ?”– o d’afirmacions desafiadores –”Els homes s’envolten de dones per a les feines de ‘facilitació’. Perquè elles mai intentarien prendre’ls el lloc.”
Incompresa per la seva mare, mancada de confiança per la seva cunyada, acaba cercant un pretext en forma de refugi, en un convent. Deleguem als lectors, el com i el per què d’aquest intent, poc relacionat amb la fe cristiana.
El pes dels secrets va sepultant progressivament la Teresa: la infidelitat amb el Marià, els negocis corruptes del seu home, Daniel, i els seus propis desitjos, com a dona i persona. Asfíxia. L’eco de la seva ment silenciada, queda esfilagarsada en el text. Així, els lectors esdevenim únics confidents quan la Teresa, “desdoblada en el seu jo lliure i el seu jo sotmès” intenta agafar aire per retrobar un xic de llibertat.
Com ho fa? Evacuant un viscut tacat de mentides i menyspreu. Panteix. Certament no és una escriptura a la primera persona, mes és ben bé la Teresa que desxifrem i sentim. És inevitable recordar la Laura Verns, protagonista de Consciència de Teresa Colom, novel·la de ciència ficció i psicològica tan condicionada pels records, la ment, la vida. Ofec.
Tornant a Temps Obert, i més concretament a la segona part, Ull de gat, ull de bou, quedem segrestats pel blanc absolut dels llits, de les habitacions encoixinades, de les infermeres i de la fredor que acaben limitant i encongint la Teresa. Un nou hàbitat per un nou estat en unes noves condicions de vida. Sense oxigen. Just l’obrir i tancar de l’ull de bou. I és que “el passat havia desaparegut de la coordenada temporal” i la noció de temps deixa de ser una prioritat perquè la bogeria no entén de calendaris. I de la culpabilitat? En sap de remordiments i penediments, la bogeria?
El bucle psicològic s’accelera creant confusió en la batalla interna que lliura la Teresa. Malgrat les escletxes de lucidesa, quan confessa a sa mare que amb el Daniel, mai s’han entès, aquesta normalitza la condemna d’un sacrifici en el si de la intimitat conjugal:
“Ets una dona. A aquestes altures, prou deus saber com fer-lo content. […] Potser soc d’una altra generació, però soc la teva mare…”.
La violència és desproporcionada, aconsegueix camuflar-se rere situacions banals o a través de discursos normalitzats que empetiteixen l’espai vital de la Teresa.
“Els homes volen més homes. Enforteixen les parets de la torre. Qui s’havia d’imaginar una torre feta de dones? Una dona serveix per omplir escletxes a la base de la torre, això sí: són prou fortes per fer de base, però a una certa altura la cosa canvia.”
