Muriel Villanueva (València, 1976) ha publicat al voltant de quaranta novel·les infantils, juvenils, d’adults i també poesia. Entre les més recents, cal destacar Senyal que plourà (2024) i Un pianista en un celler (2023). A l’àmbit de la narrativa juvenil destaquen llibres seus com ara Amb fil de seda (2022), Digueu-me Ju (2020) i Rut sense Hac (2017). Gràcies a aquesta obra, ha rebut premis com ara el de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2024), el Llibreter (2020) i el de la Crítica dels Escriptors Valencians (2013). A més, l’autora ha estat traduïda al castellà, l’anglés, el portugués, el polonés, el coreà i el xinés.
El 2025 va publicar El cel de l’aigua. Es tracta d’una novel·la juvenil, d’un cant a la vida, en què la memòria, l’amistat, la descoberta de l’amor, la diversitat familiar, la condició LGTBIQ+ i el compromís social i veïnal són els temes principals que tracta Muriel Villanueva a través d’uns personatges de generacions diferents que es coneixen per primera vegada i és descobreixen sense embuts. Però, especialment, al centre de tot plegat hi és una obra clau de la literatura catalana: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, de què l’autora fa una reivindicació manifesta.
L’estiu ha arribat a la Vila de Gràcia i tothom es prepara per a gaudir de les festes del barri, un comboi que requereix preparatius, hores de dedicació i d’implicació veïnal per part de la comissió de festes. Viure al barri és conviure. És això mateix: compartir temps amb la gent que t’envolta amb un objectiu comú, bé siga guarnir els carrers o parar taula per dinar junts.
En aquest ambient, Quer arriba allí per passar les vacances a casa de l’avi, Jordi, amb qui mai ha tingut relació. Ve del món rural, no coneix la ciutat, té 15 anys i sa mare acaba de morir mentre feia muntanyisme –“La mare no era vella, o no tant per a morir”. L’altra mare, Catalina, està a Mallorca, passant uns dies amb els amics per alliberar-se del pes que li oprimeix el pit.
L’arribada a la Vila de Gràcia suposarà tota una sèrie de descobertes per a la jove. D’entrada, l’amor inesperat, imprevist –haurà d’elegir entre Garona i Neo. Però, sobretot, haurà d’enfrontar-se a la seua pròpia història per saber d’on ve i qui és i bastir a partir d’aquestes bases la seua personalitat creixent.
En la comesa, té del seu costat a Àlex, l’amic etern amb qui intercanvia missatges amb el mòbil contínuament. Al barri tothom sap qui és i quina ha estat la seua sort, la seua història, així com el motiu del trencament de la mare amb l’avi, fet pel qual el lloc en què es troba, i les persones que l’envolten, són absolutament desconegudes per a ella.
Aquest és el principal desafiament a què ha de fer front. El relat de la seua família ha estat trencat en milers de trossos que haurà d’unir per comprendre qui és l’avi que l’acull, un home tancat en si mateix que fa la seua vida:
“Quan vaig tancar el llibre encara no sabia que aquell tercer dia a Gràcia seria el primer dia de moltes coses: de començar a entendre aquell vell engarjolat dins de si mateix, de començar a sortir de la meva pròpia presó.”
Mentre un volcà de sentiments oposats li recorre el cos sencer, a poc a poc, descobrirà també qui va ser l’àvia: una dona meravellosa que estimava per damunt de totes les coses una novel·la ben singular i que feia d’ella el seu dia a dia, La plaça del Diamant, de què conservava edicions distintes i nombroses traduccions a altres llengües: “Una primera edició, ni més ni menys. Caram amb l’àvia. Marró, blanca i negra, la coberta gairebé em tremolava entre els genolls.”
El llibre de Rodoreda es converteix en l’aixopluc necessari per a Quer i en un element indestriable de la novel·la. No hi ha cap dubte: esdevé un personatge més de la narració. A través de les planes del llibre, i seguint les passes de la Colometa, ensopegarà, ajudada també per sa mare Catalina i per l’avi Jordi, amb el seu passat familiar més recent, i amb això resoldrà i superarà els conflictes interns que la condicionen i endreçarà el seu camí en recerca de la seua identitat.
El llibre de Muriel Villanueva és també una reivindicació de la vida comunitària. El barri –la Vila de Gràcia– és un element capital en la narració. És un protagonista més, un d’indispensable en aquesta història. És el lloc on tot esdevé realitat. Allí, al voltant dels carrers, del forn, de la galeria d’art, del pis de l’avi i de l’antiga tenda familiar, Quer, acompanyada de Mandi, Cris, Llúcia i Nasari, pensarà el demà amb una mirada molt diferent de la que tenia quan va arribar.
El cel de l’aigua és una novel·la emocionant i colpidora –també amb un toc d’intriga– que va de la mort i del dol a la vida i la llum, una narració que ens parla així mateix de l’estima als llibres –“I el llibre em deia surt, surt al carrer, Quer, que al carrer passen coses i a les cases hi ha silencis”. Escrit amb una prosa àgil i senzilla –és una lloança–, les lectores i els lectors faran aquest viatge de la mà de Quer, però també de Mercè Rodoreda.
El trajecte serveix per a aproximar-nos una altra vegada a la novel·la de la barcelonina, o bé per a descobrir-la per primera vegada aquelles persones que no l’han llegida encara. Estem davant d’un text –d’aquells que se’n diuen “per a tots els públics”– que no deixarà indiferent ningú i que compta amb una portada fabulosa realitzada per Tres Voltes Rebel.
