A Arrels rebels, Agnès Batlle posa rostre, veu i biografia a una realitat que massa sovint s’explica amb tòpics o amb una nostàlgia buida: la dels joves que decideixen quedar-se —o tornar— al camp quan tot els empeny a marxar-ne. No com a gest estètic ni com a idealització bucòlica del passat, sinó com a decisió vital conscient, dura i plena de renúncies.
El llibre retrata deu adolescents catalans que volen ser pagesos. Alguns provenen de famílies amb una llarga tradició agrària; d’altres s’hi acosten des d’una convicció gairebé contracultural, sovint incomprensible per al seu entorn.
Tots comparteixen una certesa poc habitual en la seva generació: saben què volen fer i saben, també, que no serà fàcil. “Ser pagès avui no és una sortida fàcil, és una cursa d’obstacles”, diu un dels protagonistes en un moment del llibre. Aquesta frase podria funcionar com a resum de tot el volum.
Batlle construeix el relat a partir de perfils humans molt treballats. Cada capítol segueix un jove concret i el seu entorn immediat: la família, la terra, el mas, el poble, la història heretada i, sobretot, les dificultats materials. Hi apareixen la precarietat econòmica, la burocràcia asfixiant, la manca de reconeixement social i el sentiment de lluitar constantment contra un sistema que sembla pensat perquè abandonin. Un dels nois ho formula amb una lucidesa desarmant: “Ens diuen que el camp és important, però quan demanes ajudes o suport, no hi ha ningú”.
Arrels rebels no és un assaig ni un estudi acadèmic, sinó periodisme narratiu de territori, d’aquell que necessita temps i escolta. Batlle no corre, no acumula dades sense rostre i no parla per sobre dels seus protagonistes. Els deixa explicar, dubtar, cansar-se.
En alguns relats apareix fins i tot la soledat emocional d’aquests joves, que sovint es troben envoltats d’un discurs urbà que romantitza el camp, però no n’assumeix les conseqüències. “A Instagram tot sembla molt bonic, però després el fred, el fang i les hores no les veu ningú”, diu una de les noies.
Un dels encerts del llibre és que evita l’èpica fàcil. Aquí no hi ha herois ni discursos edulcorats. La vida al camp apareix com el que és: exigent, física, incerta i poc compatible amb la idea d’èxit que domina el relat contemporani. En aquest sentit, el llibre és profundament polític, encara que no faci consignes. Interpel·la el lector amb una pregunta incòmoda: què diu d’un país que siguin adolescents els qui hagin d’assumir la responsabilitat de no deixar morir la terra?
Batlle escriu des d’un lloc explícit: el d’una mare que observa, el d’una periodista que escolta i el d’una ciutadana que no vol mirar cap a una altra banda. Aquesta posició, lluny de restar rigor, aporta honestedat. El llibre no busca una falsa neutralitat, sinó comprensió. Ho deixa clar ja a l’inici, quan apunta que el projecte neix de la necessitat d’entendre per què “en un món que expulsa del camp, encara hi ha qui decideix quedar-s’hi”.
El volum també posa sobre la taula una reflexió de fons que va més enllà de la pagesia: la desconnexió entre el món urbà i el rural, i el menyspreu històric cap a tot allò que no és immediatament productiu. El camp hi apareix no com un espai residual, sinó com un lloc clau per pensar el futur, la sobirania alimentària i la sostenibilitat real, no només discursiva.
Qui escriu aquestes línies ho fa des d’un coneixement que, més que intel·lectual, és vital. Nascuda i criada a Ponent, en un territori on el sector primari ha estat durant dècades una presència quotidiana —a les converses, als calendaris, a les preocupacions familiars—, la lectura d’Arrels rebels no apel·la només a la curiositat periodística, sinó també a una memòria compartida. El llibre d’Agnès Batlle connecta amb una realitat coneguda des de la infantesa: la duresa del camp, la seva invisibilitat social i la paradoxa d’un món imprescindible que massa sovint ha estat tractat com a residual.
Potser es podria demanar al llibre una mirada més crítica sobre algunes contradiccions internes del sector o sobre els límits reals d’aquesta resistència juvenil. Però no és aquest el seu propòsit. Arrels rebels no vol tancar debats, sinó obrir-ne. I ho fa amb una eina poderosa: les històries concretes. Noms, veus i vides que desmunten el tòpic del pagès com a figura del passat.
És, en definitiva, un llibre necessari i oportuníssim. Perquè posa cara a un problema estructural, perquè dignifica una feina sovint amagada i perquè recorda que el futur no sempre es construeix des de les grans ciutats ni des dels discursos grandiloqüents, sinó des de decisions petites, tossudes i valentes. Tornar a la terra, ens diu Arrels rebels, no és un gest romàntic.
Avui, és un acte de resistència.
