Quim Curbet (1959), de Girona, publica un nou recull de textos, de reflexions, de curiositats culturals i referències literàries, d’alta volada, Apunts de saviesa prescindible, que el situen com un escriptor erudit, comprensible i transmissor d’idees. En el seu anterior llibre, Un cor verd (Afers, 2025), s’hi plasmen records de la infantesa i de la seva trajectòria professional.
Ha estat impressor, fotògraf i editor de referència. A més, ha destacat com a escriptor en narrativa i en poesia. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, escrivint articles, per exemple, en el Diari de Girona des de l’any 2004, hi ha rebut el premi de periodisme Manuel Bonmatí 2006. En poesia, ha publicat alguns títols: Amb ulls de vidre (Proa, 2012), que va obtenir el premi Rosa Leveroni 2011, o Còpia de seguretat (CCG Edicions, 2014).
El seu fons fotogràfic està dipositat al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona.
Ens dius que la memòria arriba de la manera més inoportuna i que acumulem massa dades i coneixements. Sabem massa?
Crec que el problema no és que sabem massa, sinó que la memòria ens juga males passades. Acumulem tantes dades que sovint ens sentim saturats; tenim el cap ple de soroll i de records que apareixen quan menys els necessitem.
Aquesta “sobrecàrrega” de coneixements fragmentats no ens fa més savis, sinó que a vegades ens atabala i ens impedeix gaudir del present amb calma. Al final, sembla que portem una motxilla massa plena de coses inútils: saber-ho tot no serveix de res si no ens ajuda a viure millor o a entendre el que ens passa ara mateix.
Què vol dir “oscula, suavia i basia”?
En llatí no tot era un simple “petó”, tenien matisos per a tot. Els oscula eren els de tota la vida, per a la família o de respecte, fets amb els llavis tancats. Després hi havia els suavia, que eren els realment apassionats i plens de desig entre amants. I, finalment, els basia, que eren més aviat d’afecte o d’amistat, aquells que el poeta Catul va fer tan famosos.
Al final, ens ensenyen que no és el mateix un petó de cortesia que un de passió; cadascun té el seu moment i el seu significat especial.
Els homes primitius i després els antics, estimaven d’una altra manera. Han canviat les maneres d’estimar? Les emocions també han canviat?
Crec que les emocions bàsiques –la por, el desig o l’afecte– són les mateixes des de fa mil·lennis; el que ha canviat radicalment és com les expressem i les entenem.
Els antics vivien l’amor vinculat al deure, la supervivència o el ritual, mentre que avui ens centrem més en la realització personal i la llibertat.
No és que estimem “millor”, sinó que les nostres normes socials han evolucionat. Tot i que els codis han passat de la tribu a les aplicacions de cites, el sentiment profund que ens mou continua sent el mateix motor de sempre.
Actualment, tot s’ha anat erosionant, desencaixant. S’ha perdut la confiança en el poder o potser en la utopia?
Crec que el que realment s’ha trencat és el relat de futur –o els relats– que ens mantenia units. Avui dia, la confiança en les institucions i el poder s’ha erosionat perquè sentim que ja no responen a les nostres necessitats reals, sinó a interessos llunyans.
Més que perdre la utopia, potser l’hem substituïda per una immediatesa que ens impedeix somiar col·lectivament. Vivim en un món desencaixat on la incertesa ha ocupat el lloc de les velles certeses, i ens ha deixat orfes de referents sòlids i de projectes comuns que ens facin creure en un demà millor.
Els teus coneixements són fabulosos. Parteixes de fets i detalls que potser ni els mateixos experts en tenen constància.
Gràcies pel compliment, però crec que la clau no és saber coses que ningú més sap, sinó saber connectar els punts. A vegades, els experts es perden en la hiperespecialització i obliden que els detalls més petits són els que sovint expliquen millor el món. M’agrada fixar-me en aquestes curiositats i fets que semblen secundaris, perquè és on sol quedar gravada l’essència de la nostra història.
No es tracta de tenir una memòria prodigiosa, sinó de mirar la realitat amb una mica més de pausa i curiositat, buscant el sentit que s’amaga darrere de cada dada. I, a més, d’alguna cosa ha de servir fer-se vell…
El saber és un desig, un impuls del mateix cos humà cap a la supervivència?
Com deia Aristòtil, “tots els homes desitgen per naturalesa saber”. Crec que aquest desig és, de fet, un instint de supervivència que ens ve de sèrie. Entendre el que ens envolta ens ha permès preveure perills i adaptar-nos al medi; és el nostre mecanisme de defensa més potent.
Però més enllà de la biologia, és un impuls vital que ens empeny a buscar sentit a tot el que fem. No només volem sobreviure, sinó que necessitem comprendre el món per transformar la por a la incertesa en seguretat i coneixement.
I sempre comences el matí amb una bona tassa de cafè a l’espera del que et proporcioni el dia.
Sempre m’ha agradat llevar-me d’hora; és el meu moment “Martí i Pol” on tot està per fer i tot és possible. Aquesta tassa de cafè no és només cafeïna, és el silenci abans que el món es desperti i arribin les presses.
M’agrada seure i esperar amb la curiositat de qui sap que cada dia porta alguna cosa inesperada, un detall que m’havia passat per alt. Aquest cafè és la treva necessària per afrontar el que vingui amb més lucidesa. Per molta memòria que tinguem, res no supera la sensació de possibilitat d’un matí que tot just comença.
Ens parles dels hàbits de consum que ens han arribat dels Estats Units. L’amenaça cultural que va ser vaticinada per diversos intel·lectuals europeus ja és tota una realitat imparable.
Crec que el que abans era una amenaça vaticinada avui és, senzillament, el nostre paisatge quotidià. Hem adoptat la immediatesa i el consum compulsiu com a propis, s’han desdibuixat les arrels de la cultura europea que prioritzaven la pausa i el pensament crític.
Aquesta homogeneïtzació ens ha fet més uniformes; mengem, mirem i desitgem el mateix a tot arreu. Però més que una invasió externa, sembla una claudicació interna: ens hem venut a la comoditat d’un model que ens simplifica com a ciutadans.
Al final, potser la vertadera pèrdua és la singularitat que ens feia únics.
La societat cada vegada va generant més estralls i sorpreses de tota mena que ens poden arrossegar cap al pànic o la indiferència. Cap a on anem, davant una societat que ho preveu tot o que ja ho sap tot?
Crec que el perill real no és que la societat “ho sàpiga tot”, sinó que ha perdut la capacitat de sorprendre’s positivament. Vivim en una mena de control algorítmic que intenta preveure cada moviment, i això ens empeny cap a una indiferència protectora o un pànic constant davant la incertesa que se’ns escapa.
Anem cap a un món on la dada ha substituït l’experiència; volem seguretat absoluta i hem oblidat que la vida és, per definició, imprevista. Per no acabar arrossegats, hauríem de recuperar la mirada crítica i deixar un espai al misteri, allà on el control no arriba.
Vivim en una societat malalta?
Crec que més que una societat malalta, som una societat esgotada i fragmentada. Estem immersos en una cursa frenètica per la productivitat i la immediatesa que ens ha fet perdre el nord de la salut emocional i col·lectiva.
El diagnòstic podria ser una mena d’angoixa estructural: volem controlar-ho tot, saber-ho tot i consumir-ho tot, oblidant els ritmes naturals de la vida i el valor del silenci. La malaltia potser és aquesta desconnexió amb nosaltres mateixos i amb els altres, on el soroll digital ha substituït la conversa real.
Si no ens aturem, el perill és que la indiferència acabi sent la nostra única medicina.
En dels teus textos impressiona com relaciones els fets, les escenes i els paisatges literaris en què no passa res de transcendent, amb un escrit d’Italo Calvino i l’estada de George Orwell a Catalunya durant la Guerra Civil.
Al pròleg de l’obra completa d’Agatha Christie, Calvino utilitza el darrer paràgraf d’Homenatge a Catalunya per descriure aquesta falsa placidesa.
Orwell, en tornar de la guerra d’Espanya, contemplava la pau dels jardins anglesos des del tren, sabent que, tard o d’hora, les bombes de Barcelona caurien allà mateix. Aquesta és l’atmosfera que domina Christie: escenaris impecables on, sota la superfície, s’hi cova la tragèdia.
Com diu Calvino, en aquests paisatges on sembla que no passa res és on realment es gesta el desastre, unint-ho amb la premonició d’Orwell.
La saviesa com es treballa? Llegint de tot? Cercant-ho? Memoritzant?
Crec que la saviesa neix de la curiositat, no d’acumular dades. De petit ja em perdia en les enciclopèdies, saltant d’un tema a l’altre sense ordre, i encara avui continuo llegint de la mateixa manera.
No es tracta de memoritzar, sinó de saber connectar els punts i contrastar el que llegeixes amb la vida. La saviesa es treballa digerint la informació amb pausa i dubte; és una eina per entendre millor el món.
Al final, el secret és mantenir viva aquesta mirada d’infant que busca el sentit darrere de cada detall, transformant el saber en experiència i sentit.
La vida és com un plagi d’altres vides?
Tots som un mosaic de vides alienes. No és tant un plagi com una continuïtat: heretem paraules, gestos i idees d’aquells que ens han precedit. Com passava amb les meves enciclopèdies, anem saltant de referent en referent per construir el nostre propi relat.
La vida es repeteix en els seus temes fonamentals —l’amor, la por, el desig—, però el matís que hi posem nosaltres és el que ens fa singulars. Reinterpretem el passat per sobreviure al present; som una versió nova d’una història que ja s’ha explicat mil vegades, buscant sempre el nostre propi accent.
En el teu anterior llibre, que recomano llegir, Un cor verd, detalles fets de la teva infantesa i després descrius la teva trajectòria professional.
Un cor verd va néixer d’una reflexió per a les Lliçons de la Càtedra de la Universitat de Girona, on vaig analitzar el meu recorregut professional. Més que unes memòries, el llibre narrava el canvi de paradigma que va viure la meva generació: el pas del plomí a l’ordinador i de l’era de Gutenberg a la transformació digital. Va ser la crònica de com les Arts Gràfiques i la fotografia analògica desapareixien per donar pas a un món nou.
Vaig voler recollir aquells records sobre l’edició i l’escriptura per deixar constància d’una transició històrica que ens va canviar per sempre.
De nen, ja volies ser gran?
De nen tenia pressa per ser gran, potser perquè veia el món dels adults com l’únic lloc on realment passaven coses interessants. Em fascinava l’activitat de la impremta i volia deixar de ser un simple espectador per convertir-me en algú que dominés les eines i el llenguatge.
Volia saltar de les enciclopèdies a la realitat, participar de la vida amb majúscules i entendre els mecanismes que movien el món. Curiosament, ara que ho soc, m’adono que el millor de ser gran és, precisament, no haver perdut del tot aquella delerosa curiositat que tenia quan era petit.
Vas néixer al barri de Sant Narcís de Girona, en una illa verda. Com era la ciutat, aleshores?
Girona era una ciutat petita, grisa i tancada, però el barri de Sant Narcís era un refugi, una autèntica illa verda on la vida tenia un altre ritme.
Recordo que des de casa encara se sentien les campanes de la catedral, molt abans que l’urbanisme i el turisme ho transformés tot. El barri era un espai de llibertat, amb horts i veïns que es coneixien pel nom; un món a escala humana que avui ens semblaria gairebé rural.
Aquella Girona de “post-postguerra”, tot i les seves mancances, va ser el meu paisatge emocional.
Els records més rellevants són els que queden? Què volem de la memòria?
Els records més rellevants no són sempre els més importants, sinó els que han sabut enganxar-se a una emoció. De la memòria no en volem una llista exacta de fets, sinó un refugi que ens ajudi a entendre qui som.
Volem que ens doni coherència, encara que sovint sigui capritxosa i inoportuna, filtrant el que ens fa mal i guardant detalls banals –aparentment prescindibles– que acaben sent l’essència de la nostra història.
Al final, la memòria és l’única eina que tenim per no sentir-nos estrangers en la nostra pròpia vida.
El teu pare ja era impressor, i en guardes records essencials.
El meu pare era impressor i futbolista, una combinació que definia la seva personalitat vitalista. La impremta no era un negoci qualsevol; era un autèntic punt de trobada on passaven personatges de tota mena: escriptors, periodistes, publicistes, grafistes i gent dubtosa, no sempre addictes al règim.
Allà, entre l’olor de tinta i el soroll de les màquines, vaig comprendre que la cultura es cou en la conversa i el contacte humà. Veure’ls treballar em va ensenyar el respecte per l’ofici, però sobretot em va regalar una escola de vida única, on la tipografia i la passió pel carrer es barrejaven de forma natural i fascinant.
Li escrius una oda narrativa meravellosa al paper. “Sobre paper s’escrivien cartes d’amor i les sentències de mort”.
El paper ha estat el suport sagrat de la nostra memòria col·lectiva. Sobre la seva superfície hem fixat tant els anhels més profunds com les decisions que canvien el destí per sempre; és el testimoni físic de la nostra fragilitat.
Per a mi, el paper no és un simple objecte, sinó un material viu que té tacte, olor i ànima. En l’era digital, el que vull reivindicar és la perdurabilitat del que és físic davant la fragilitat d’un clic. Escriure sobre paper és donar una forma tangible al pensament, convertint cada full en un testimoni silenciós de la nostra humanitat.
Vas viure el canvi de caixes tipogràfiques de fusta a l’òfset. I després, a la irrupció de la informàtica.
Vaig ser testimoni directe d’una de les grans revolucions de la història de la comunicació. El pas de les caixes de fusta, on cada lletra tenia un pes i un lloc físic, a la lleugeresa de l’òfset i la fredor de la informàtica va ser un terrabastall. No només va canviar la tecnologia, sinó la nostra manera de pensar i crear.
Vam passar de la matèria al píxel, perdent pel camí aquell ritme pausat de l’ofici de Gutenberg. Aquest canvi de paradigma em va obligar a reinventar-me, mantenint sempre el respecte per l’essència d’un llibre: el desig de comunicar i perdurar.
A continuació vas passar a editor, sense moure’t de Girona. Del 1995 al 2021 vas dirigir l’editorial Curbet (CCG Edicions). Com va anar tota aquesta experiència al servei del llibre i de la lectura?
Dirigir l’editorial durant vint-i-sis anys va ser una aventura apassionant i, alhora, un acte de resistència cultural. Des de Girona, vaig viure l’edició com un servei al llibre, buscant sempre l’equilibri entre la qualitat literària i la cura artesanal que portava de la impremta. Va ser una etapa de descobriments constants, d’intentar fer créixer autors i de connectar amb els lectors des de la proximitat.
Ser editor em va permetre tancar el cercle: després de fabricar el suport físic, passava a cuidar el contingut, entenent que cada llibre publicat era una petita batalla guanyada contra l’oblit i a favor de la cultura compartida.
La fotografia és pura intuïció? D’on va sorgir la teva passió?
La fotografia és, sobretot, una manera de mirar el món amb pausa. Per a mi, la passió va sorgir de manera natural a la impremta, on la imatge i el paper sempre anaven de bracet.
Més que pura intuïció, la considero una forma de caça silenciosa: l’intent de congelar un instant abans que s’escapi per sempre. La fotografia em permet capturar la bellesa del quotidià i convertir un detall fugaç en un record permanent.
Al final, fotografiar és com escriure sense paraules; és buscar la llum exacta que expliqui una història i ens ajudi a entendre millor la realitat que ens envolta.
Tens un fons de 35.000 fotografies.
Exacte, aquestes 35.000 fotografies analògiques són les que ja reposen al CRDI (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona) per a la seva conservació. Però la realitat és que el fons és molt més extens si hi sumem les digitals, que guardo a casa. Aquesta xifra és el testimoni de tota una vida dedicada a observar a través de l’objectiu, capturant des de la transformació de Girona fins als detalls més íntims de l’entorn.
Per a mi, cada imatge és un fragment de memòria que sobreviu al pas del temps; un arxiu visual que complementa les paraules i que m’ajuda a no oblidar d’on venim ni tot el que hem vist pel camí.
També has escrit alguns llibres de poesia, amb un premi de prestigi. T’hi has limitat durant una època?
Tinc aquest tema aturat i no sé si el reprendré mai. Tot i que la poesia va ser una via d’expressió fonamental en una època concreta, mai m’hi he volgut limitar. Per a mi, la poesia requereix un estat de concentració i nuesa que no sempre es pot mantenir, permanentment. La poesia queda allà, com un posat essencial que m’ha ensenyat a mirar, encara que ara les paraules busquin altres camins.
Tens poemes destacats sobre pintors i escriptors, amb reflexions sobre l’existència i el pas del temps.
La poesia ha parlat de la vida i del pas del temps des de sempre. En aquells poemes intentava reflectir com l’art és l’única eina que tenim per intentar aturar el rellotge i donar un sentit a l’existència.
Mirar l’obra d’un altre és, sovint, mirar-se en un mirall on retrobem les nostres pròpies pors i anhels. El temps se’ns escapa, però la paraula i la imatge aconsegueixen retenir una part d’aquesta essència.
Aquelles reflexions continuen sent el motor de la meva mirada: una lluita constant per retenir la memòria abans que tot s’esvaeixi.
“Neva perquè ha de nevar, eternament, sobre els vius i sobre els morts”.
Sí, el final d’Els morts de Joyce continua ressonant en el meu cap. És una imatge potent: la neu que cau sobre tothom ens recorda la nostra fragilitat i com el passat i el present conviuen en un mateix paisatge. Representa la serenitat tràgica de la vida, on tot s’acaba cobrint d’un silenci que uneix les nostres memòries amb les dels qui ja no hi són.
Malgrat el brogit del món, aquesta cita m’ajuda a entendre que al final hi ha una pau profunda que ens iguala a tots.
Escrius articles habitualment a la premsa. Fins i tot, del Tour de França n’has fet un seguiment etapa per etapa, per al diari L’Esportiu, del rotatiu El Punt-Avui.
En aquests articles parlo més del paisatge que de ciclisme. El Tour és l’excusa per recórrer la geografia i descobrir detalls que passen desapercebuts a gran velocitat.
M’interessa la història de les carreteres i la bellesa d’una França que es desplega etapa rere etapa. Per a mi, el ciclisme és una forma de viatjar i d’observar el territori amb uns altres ulls. És un diari de ruta cultural on el paisatge acaba sent el vertader protagonista de l’etapa, molt més que la mateixa competició.
“El món continuarà girant cada dia, fins que arribi l’hora de començar un altre Tour”. El Tour és tota una metàfora del món.
És la metàfora perfecta de la resistència i el pas del temps. El Tour té una circularitat que ens recorda que, malgrat els canvis, hi ha rituals que ens mantenen ancorats. La cursa és com la vida: un esforç constant on el més important no és només arribar, sinó saber llegir el camí.
Quan dic que el món girarà fins al següent Tour, parlo d’una esperança renovada; la certesa que cada any buscarem en el paisatge i en l’esforç dels altres un sentit a la nostra pròpia existència.
Quins llibres estàs llegint?
En tinc uns quants a la tauleta de nit, amb l’esperança que sempre n’hi hagi un esperant-me. Ara m’he decantat per l’assaig, ja que la novel·la se m’ha fet feixuga. Busco lectures que m’ajudin a pensar i a connectar idees, fugint de trames llargues. L’assaig és la conversa pausada que ara necessito; no demana un final, sinó un camí.
Al capdavall, llegir és mantenir viva la curiositat i el desig de no deixar mai d’aprendre.
