Quan el professor Joaquim Dolz va tancar l’etapa suïssa per tornar a passejar la catifa empedrada dels carrers de Morella, va fer una promesa: dedicar els coneixements assolits durant molts anys d’investigació a la creació d’una proposta per a innovar l’ensenyament de la llengua a la seua terra. La idea és concreta i la podem llegir a la introducció del llibre: “com ensenyem llengües des d’una perspectiva plurilingüe que protegesca la nostra llengua cooficial minoritzada”.
Ensenyar (llengües) al País Valencià és un treball a quatre mans, elaborat per Joaquim Dolz Mestre i Aina Monferrer Palmer, que s’ocupa de mostrar les bases teòriques i els dispositius didàctics per a l’ensenyament-aprenentatge lingüístic en edats escolars de les primeres etapes, però amb conceptes, idees i propostes aplicables a tots els nivells acadèmics.
Dolz, amb una extensa i productiva trajectòria a la Universitat de Ginebra, ha conjugat el fruit de la investigació pròpia sobre didàctica de les llengües i ensenyament de l’oral amb les experiències de Monferrer Palmer (Universitat de València) com a divulgadora de continguts en aprenentatge del valencià i estadant habitual de les xarxes socials.
Notem que el text suggereix la importància del rol docent: com actua, quines funcions atorga a l’oral i a l’escrit, com són els reptes i productes verbals que l’alumne ha d’assolir, com es vehiculen les interaccions i quin aprofitament fa dels gèneres, d’on parteix la motivació de les situacions i quina forma els donem a les seqüències didàctiques i a les situacions d’aprenentatge.
És especialment considerable com la comunicació interpersonal reclama una “enginyeria didàctica” (Claude Simard, al prefaci), que done resposta eficient al context, al moment comunicatiu dins de les aigües globals on hem de nadar els urbanites de la globalització i la hiperconnectivitat.
Som “logocèntrics”, epítet amb què s’identifica el professor Dolz. La interacció, sobretot en actes de parla, supera la construcció, Vigotsky ens apropa més que Piaget al cercle màgic on entra en joc el diàleg, l’àgora de la comunicació.
Entre els pilars que sustenten l’ampli estudi que ens ocupa, el rovell de l’ou s’anomena “interaccionisme sociodiscursiu”, basant-se en estudis de Bronckart:
“l’aprenentatge és considerat com un procés profundament social i el coneixement es construeix a través de la interacció amb els altres i amb el medi cultural”.
Una de les conseqüències d’aquestes tesis convoca a un treball imprescindible: agrupar els gèneres de text per propiciar convenientment que l’ensenyament de la llengua no s’organitze com un laboratori asèptic, sinó a partir de l’ús, això és, de les situacions comunicatives. És a dir, vivim i aprenem socialitzant, una dinàmica que mira indefectiblement a la sociodidàctica de les llengües, a la importància inherent del context i el variacionisme que presenten.
A banda dels fonaments de la didàctica de les llengües s’aborda una revisió crítica dels sistemes d’ensenyament bilingüe i plurilingüe, s’analitza el cas de l’ensenyament de llengües al País Valencià, en concret l’evolució dels programes, la referència a l’històric Decret 79/1984 –any següent a la LUEV–, que dona inici als primers programes d’ensenyament bilingüe, amb la introducció del valencià com a llengua vehicular, però també una interessant taula comparativa entre la immersió i la submersió.
Què s’ensenya i quina relació estableix amb les “pràctiques del llenguatge”, enteses com a dimensions del funcionament de la llengua en relació a les dinàmiques socials. I és a partir d’ací on fins i tot els agnòstics de la didàctica trobaran el plat cuinat per portar-lo a l’aula.
Dos exemples més: la modelització didàctica del debat i del pòdcast. Tot professional de l’ensenyament ha de saber, per exemple, que els objectes d’ensenyament es transformen en diferents contextos: “transposició didàctica”.
Com passa un concepte gramatical a objecte de treball a l’aula? Els “dispositius didàctics” han d’estar ben seleccionats per parlar dels objectes d’aprenentatge. Poesia popular oral i el potencial de la cançó: modelitzacions, producció creativa, també la identificació social i identitària amb estils actuals de la cançó en català al País Valencià.
L’element epistemològic reforça l’edifici del procés d’aprenentatge, no podem improvisar a l’aula si volem que es materialitze la solució d’una construcció complexa entre individu (individus), context, llengües en presència i objectes d’aprenentatge.
Producte del treball de camp, el llibre també presenta l’anàlisi de 24 canals de videotutorials per a ensenyar llengües (VEL) per mitjà de les xarxes i els aspectes clau de l’elaboració, a partir sobretot dels treballs de Monferrer-Palmer: els projectes “De mica en mica” (Youtube) i “Apunts de Llengua” (À Punt Mèdia), amb una dimensió didàctica oberta d’abast mediàtic, no sempre formal, que pretén oferir suport pràctic a l’aprenent.
L’impacte i la complexitat interactiva que incorporen les tecnologies a l’ensenyament-aprenentatge, la Intel·ligència Artificial (IA) i el ChatGPT. Ensenyar i aprendre amb IA suposa un canvi de pràctiques didàctiques del professorat. Els autors fan propostes d’activitat amb l’aprofitament d’aquestes eines; per exemple: l’ús del ChatGPT per introduir instruccions a través de prompts.
La promesa del professor Joaquim Dolz s’ha complit amb escreix. Ara tan sols cal repassar la seua traça, col·lectivament, amb l’estima i l’entusiasme que reclama la tasca. La conclusió de l’assaig porta per títol “L’esperança d’un ensenyament plurilingüe” i un servidor espera haver deixat prou clara la l’oportunitat que ens ofereix aquest gran regal, una obra didàctica pensada des de la implicació personal.
