Des de la publicació, també en Afers, de l’imprescindible Noves glòries a Espanya, cada llibre de Vicent Flor ha anat edificant una obra tan sòlida com suggeridora, que fa d’aquest autor un dels sociòlegs més lúcids del País Valencià.
Servint-se ací, una vegada més, d’aquella combinació gens fàcil entre el rigor de les dades i el to assagístic −a vegades, fins i tot humorístic−, summament amé que caracteritza el conjunt de la seua obra, la combinació de títol i subtítol ens suggerix alhora un homenatge i la voluntat ferma de lluitar, des de valors cívics arrelats en el rigor de les ciències socials, contra un greuge que és tot alhora, personal i col·lectiu: el títol, Contra la llengua dels valencians, ens porta inequívocament a Manuel Sanchis Guarner, mentre que el subtítol −Una batalla per la cultura− assenyala amb precisió la manera d’abordar l’objecte d’estudi: l’atac continuat al valencià des de fa dècades, amb tristes conseqüències, en termes polítics i socioculturals, per a la nostra societat.
L’autor parteix d’una evidència que ja ha demostrat en treballs anteriors: el caràcter “exclòs” −no “colonial”, tanmateix− del País Valencià en el conjunt d’una Espanya que també s’ha construït des de les perifèries −o, millor dit, des de subordinació d’aquestes. L’exitós regionalisme anticatalanista no ha sigut ni és fonamentalment una lluita entre valencians: ha contribuït deliberadament a l’hegemonia del nacionalisme espanyol.
I des de l’aposta d’aquest pel monolingüisme, el llibre comença explicant-nos les estratègies utilitzades per fer del castellà un idioma útil per la seua “universalitat”, la qual cosa converteix en inútils les llengües perifèriques que conviuen amb aquest.
A partir d’ací, inicia un viatge que va del macro al micro: com a bon sociòleg, Flor es val dels seus amplis coneixements històrics i polítics de nombrosos casos de tota Europa per a demostrar-nos que no som un cas excepcional, i que els conflictes lingüístics són una forma freqüent de guerra cultural, provocada sempre amb una finalitat política.
A més, ens recorda que la resolució d’aquests conflictes, si és que fora possible, no està determinada per endavant, sinó que és un procés sempre obert, en el qual la correlació de forces pot experimentar significatives variacions.
Ara bé, els diversos significats dels múltiples casos de secessionisme lingüístic a Europa ens permeten copsar l’específic de la situació valenciana: no es tracta d’un secessionisme polític que pretén, mitjançant una legitimació cultural −lingüística− la seua reafirmació, sinó, com ja s’ha apuntat, la subordinació al castellà.
L’aposta d’intel·lectuals com ara Joan Fuster, que intenta fer del valencià −com a variant del català− una llengua digna, d’alta cultura, que servisca de base a una expressió política no subordinada, es veu des ben prompte virulentament atacada, no amb l’objectiu declarat de fer front al “pancatalanisme”, sinó per evitar qualsevol procés de normalització de la llengua pròpia.
S’intenta fer −es fa, de fet− d’aquesta un element restringit a usos rituals i marginals, la qual cosa implica una reivindicació del secessionisme lingüístic respecte al català, les bases discursives del qual es detallen amb profunditat.
Un secessionisme que arriba a punts delirants en determinats autors, la qual cosa no ha de fer-nos creure que aquesta batalla cultural és una qüestió de discrepàncies personals: “Un trencament entre intel·lectuals no explica un moviment de masses”, apunta encertadament l’autor.
Els discursos contra la unitat de la llengua catalana són analitzats des de diverses perspectives. Al remat, aquests conflueixen en la decidida voluntat de, aprofitant la suposada voluntat de subordinació política a Catalunya dels protagonistes intel·lectuals de la normalització del valencià, substituir aquest per un castellà que seria més o menys la llengua natural dels valencians, com a part d’una Espanya l’existència de la qual es dona per suposada, sense tindre en compte el caràcter històric de la seua formació, ni les violències simbòliques que aquesta va implicar.
Des de les reaccions de Sevilla Andrés a l’obra fusteriana, en ple franquisme, a les teoritzacions de Miquel Adlert, les elucubracions històriques d’Ubieto o les accions d’Unió Valenciana o el GAV, se’ns detalla una història amb un objectiu, doncs, comú: relegar, en nom de l’anticatalanisme, al valencià en benefici del castellà i de la nació espanyola.
Tampoc escapa a l’autor la importància de l’himne oficial de la Comunitat Valenciana per a entendre el que s’ha fet amb la llengua, constituint aquest un important element “d’una dominació simbòlica promoguda pels grups dirigents valencians, que inclou una visió conservadora, perennialista i nacionalista espanyola de la identitat hegemònica valenciana”.
En definitiva, ens trobem davant un treball fruit del ferm compromís de l’autor, escrit tant des de la militància com d’una decidida voluntat de fer del coneixement sociològic un servei públic. Un llibre que deixa, malgrat tot, una finestra oberta a l’esperança. A més, com ja s’ha apuntat, està ben escrit i la seua lectura és amena i accessible a tothom. Un llibre, doncs, que cal llegir.
