La immensa majoria dels que llegireu aquest article sou, almenys, bilingües. Per imposició administrativa o amb decidida convicció dels implicats, ja no queden catalanoparlants monolingües. La darrera monolingüe en català de qui n’he tingut notícia va ser la meua besàvia, que va morir als anys 60 del segle passat sense haver parlat ni entés cap altra llengua que el valencià de Benilloba (el Comtat). Aleshores ja era un anacronisme. Ara és impensable.
Aquesta singularitat de llengua minoritzada fa que les biografies lingüístiques dels catalanoparlants estiguen farcides de relacions complexes, transmissions interrompudes i recuperades, o no, i tot d’anècdotes, algunes divertides, d’altres dramàtiques. Si ens hi posàrem, tots tindríem material per a un parell de contes breus amb situacions surrealistes sovint comparables a les dels relats de Pere Calders. Joan-Daniel Bezsonoff n’ha tingut prou per a escriure’n un llibre sencer.
En Beszonoff és un intel·lectual d’educació francesa que pot parlar deu llengües: domina el francès, el català, el castellà, l’anglès, i té nocions de rus, italià, occità i romanès, sense comptar el llatí. I ha triat el català per a escriure la seua obra.
L’escriptor nord-català va nàixer a Perpinyà (1963). Dels seus vuit cognoms –Bezsonoff, Grigoriev, Montalat, Bertrana, Bau, Pujol, Bertran, Brial– sis són del país. Tanmateix no va aprendre la llengua en què publica fins que als vint anys va decidir establir-se a Nils, a la Catalunya Nord, el poble dels avis materns, on passava els estius de la infantesa. “Delejava per integrar-me en aquella cultura silenciada que descobria.”
El català el va haver d’aprendre tot sol, contra la seua gent, que no entenia aquella excentricitat de voler conèixer una llengua que ells consideraven que no servia per a res. “Vaig robar el català escoltant darrere les portes, com un espia. Vaig xerrar amb gent que es mofava inicialment de la meva cantarella i dels meus errors.”
Ara que és un escriptor consolidat, que fa més de 40 anys que escriu, ens ha regalat La llengua dels amics, en què reflexiona sobre la tria lingüística personal, la seua gent i el seu país. Escrit des del cor, retrata el paper dels padrins, oncles i alguns amics, catalanoparlants en privat, catalans de sentiment, convençuts que no ja no calia transmetre una llengua que els havien fet creure que estava totalment corrompuda i malmesa. Que era impura. Inútil. Prescindible.
Com ja havia fet en les dues obres autobiogràfiques Una educació francesa (L’Avenç, 2009) i Un país de butxaca (Empúries, 2010), sobre la seua infantesa i adolescència, torna a demostrar un domini molt encertat del sentit narratiu. Amb una escena breu o una anècdota senzilla en té prou per retratar els personatges i les situacions. Sense circumloquis, directe al gra i sense evitar dir quatre veritats incòmodes, si cal, s’explica ell i el seu entorn. I aconsegueix narrar un món, el seu, entranyable i dolorós a parts iguals, que fa goig de llegir.
L’inici de l’interès pel català d’en Bezsonoff coincideix amb la gran reculada de la llengua a la Catalunya Nord. La llengua dels amics esdevé, per tant, un espill fidel i clarificador de l’evolució sociolingüística al vessant nord de la frontera catalano-catalana dels darrers seixanta anys. Un text on no falten retrets a les polítiques lingüístiques anihiladores de l’administració francesa, i també al paper ben galdós de la resta de catalans a qui ens demana més consciència lingüística: “caldria que els turistes sud-catalans oblidessin el poc francès que saben i es mantinguessin tan ferms com els turistes russos, que han obtinguts menús traduïts a la llengua de Puixkin a tota la Costa Brava”.
Després del procés d’independència fallit, que els nord-catalans havien viscut amb la il·lusió de refer els llaços d’un poble i una cultura que havien quedat trossejats, en Bezsonoff se’n lamenta, escèptic, diverses vegades, per haver-se deixat enxampar en un projecte que no imaginàvem tan improvisat. Tanmateix, l’intel·lectual d’educació francesa que va decidir que escriuria en català encara no ha perdut les esperances i hi confia en nosaltres. Fem-li cas.
“Els catalans de cada banda no ens coneixem prou. Hauríem de visitar-nos més, llegir els nostres llibres i escoltar més les nostres cançons. M’agradaria que totes les músiques, que tots els accents de la nostra llengua tan amical es fessin sentir amb naturalitat.”
