Teresa Costa-Gramunt (1951, Barcelona), ha publicat un nou llibre de poemes: Ran de terra, ran de cel. És poeta i assagista. Resideix a Vilanova i la Geltrú amb l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes. Graduada en disseny gràfic, s’ha especialitat en la confecció d’exlibris. És una de les autores més prolífiques dels països literaris catalans, amb una filera de llibres que supera els cinquanta títols en poesia, assaig, narracions, biografies, memòries i reculls d’articles.
Té una extraordinària formació acadèmica en psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Participa en diverses entitats culturals i cíviques del país, i col·labora amb articles d’opinió en mitjans de comunicació.
Els teus lectors han d’estar al cas de les novetats editorials que publiques de forma continua.
Entre un llibre i l’altre pot passar temps –i d’escriptura més, sóc lenta i corregeixo molt. Però pot ser que s’escaigui que se’n publiquin dos en un mateix any. Dones un llibre a una editorial, que té el seu ritme de publicació, i que coincideixi amb un altre que també estava en dansa.
La seqüència d’escriptura, que no de publicació, es veu en les dates que poso al llibre. El que sí que es publica amb cadència continuada són els articles.
El teu treball, el teu esforç literari i la teva il·lusió per escriure, és metòdic i exuberant.
És una característica que ve de la infantesa. No tenia bona salut –ara tampoc. Aquest fet em va generar una cura de les forces i del temps. Feia les coses amb temps, ja que podia passar que no les pugués fer.
Aquesta manera d’obrar ha continuat tota la vida, i ara amb més motiu: el temps s’escurça i les forces minven. No pas l’empenta ni la il·lusió per escriure, que resten intactes, inaugurals, com el primer dia.
Amb quin gènere t’identifiques més, més propera a la teva essència, a les teves necessitats comunicatives? O bé et veus igual davant un poema o un text assagístic?
La veu interior sempre és la mateixa, el pensament que la sustenta té la mateixa necessitat d’expressió i de comunicació, tant si escric un poema com un text en prosa. Em diuen que sempre hi batega un alè poètic, en el que escric.
A mesura que passen els anys i veig l’obra des de fora, amb ulls crítics, diria el mateix. Això vol dir que l’essència de la meva escriptura és poètica? És fruit d’una mirada sobre les coses.
El teu darrer recull de poemes parteix de la mort de la teva mare, que s’encadena amb la pandèmia i amb una operació que et van sotmetre a vida o mort, fa tres anys.
Quan va morir la mare vaig escriure uns pocs poemes. Després, temps de silenci abans no vaig poder tornar a prendre la veu. La mare és la primera persona amb la qual tenim el contacte més íntim ja abans d’obrir els ulls; però la mare és també, en sentit simbòlic, la porta de la vida. La mort de la mare és un moment capital en les nostres vides.
La pandèmia va portar molt dolor i molta mort a tantes famílies. El dol va ser tan gran que, tothom esglaiat, sembla que l’hàgim volgut oblidar de pressa com un malson. En els meus poemes hi ha un record per a aquelles vides malaguanyades.
Quant a la mort propera no és la primera vegada que l’experimento, però aquesta vegada va ser radical. Podia ser que no em despertés de l’operació. Si no m’haguessin operat a temps hauria mort de la mateixa manera que va morir George Sand.
Davant la imminència de la mort vaig tenir l’instint d’abandonar-me en la falda de la vida, Déu per als qui el sentim en presència. He escrit poemes sobre això i sobre els dies del postoperatori, que són al llibre. La vida m’ha fet un regal, ja ho veus, soc aquí.
Ens parles de Déu, adreçant-te a la teva mare, sota aquests termes pregons: “A Déu no és fàcil veure’l, mare”.
A Déu el veiem en la vida, en la natura, en els altres. En aquells ulls tristos i en aquell dolor insuportable que pateix un fill, un amic, però també en l’alegria de contemplar l’or d’un camp de blat; i el veiem i sentim en el desig d’acostar-se a Déu –encara que on hem d’arribar ja hi som.
Veiem Déu en la mort que, tal com em sembla, és un part a l’altra banda de l’existència. Venim de l’Ésser, som en l’Ésser i anem a l’Ésser que som més enllà del jo personal, de l’ego que tan sovint l’oculta.
A Déu no és fàcil veure’l, cert, amb tants núvols de sofrença i injustícia com hi ha al món, però a Déu el podem veure en la seva mateixa presència en la vida de cada dia perquè Ell és la vida.
“T’hi espera el temps que no és temps”.
En aquest vers dic a la mare que l’espera el temps que no és temps. El temps de rellotge és una coordenada en la vida mortal: som entre el parèntesi entre la vida i la mort –corporal, s’entén. Però el temps que alhora és temps i no és temps, és Déu mateix, o l’Ésser, o l’Absolut, com deia l’ermità Estanislau M. Llopart.
Podem imaginar Déu com un oceà i nosaltres com les gotes d’aigua que s’hi dissolen en la mort. Ens dissolem en l’Oceà. Mor el cos, mor el jo personal, però no l’Ésser que som.
El poema que parla de les últimes hores que va viure la teva mare és dur. Com es viu la mort de la persona que t’ha creat?
Vaig viure la mort de la mare tal com va ser i l’he descrit amb amor i respecte. Ara la mare és companyia malgrat que no la veuré més físicament, però la veig sempre que la penso i la sento ben present al meu interior.
La mort no és una pèrdua, ni un silenci, ens dius.
Per a mi la mort no és el final, per tant no és pèrdua total ni silenci buit: hi ha presència, companyia, record, amor agraït.
També ens parles del teu pare. “El teu record ha fet casa, ha fet jardí”. És un passatge meravellós.
En la mort dels éssers estimats es produeix una transfiguració en la percepció que en teníem. Són aquells que se’n van anar però no gaire lluny, ja que resten al cor i no només en sentit figurat, ja que podem sentir el cor posant la mà sobre el pit.
Tenim una visió tendra, dolça, mítica, de la vida i també de la mort?
Mirem el món des de l’òptica i els referents de cadascú. El poeta vol crear bellesa a través de la paraula, vol crear una forma d’art, encara que la realitat sigui crua.
Mercè Rodoreda era una mestra a l’hora d’escriure el tràgic i el terrible. La seva escriptura és sempre bella, tant si parla de l’amor, de la desesperació o de la mateixa mort.
Com es poden afrontar les dues cares de la llum i de la foscor, respectivament?
La llum es fa més visible en contrast amb la foscor. Les dues cares de la llum formen part de la realitat. La cara oculta de la lluna hi és, però fins ara romania en el misteri…
Què seria la vida humana sense misteri, sense el que no sabem i ens mou a anhelar-lo i buscar-lo? Venim a aprendre, cadascú el que li toqui aprendre per progressar en humanitat.
Mentrestant ens movem entre els dos pols que són relligats per l’amor, per la justícia, per la serenitat i l’harmonia que sempre anhelem i busquem perquè dona pau. Sense justícia no hi ha pau, ho veiem i vivim cada dia.
Ens parles del dol i, a la vegada, de l’eternitat, en alguns dels teus poemes. Temes profundament humans i espirituals.
És natural experimentar dol en la mort dels qui estimem. Però la vida és sempre vida, ho veiem a través dels cicles: a la dormició de l’hivern la segueix el ressorgir de la primavera. L’espiritualitat no és una cosa abstracta: és vida, no tenim altra manera de viure l’espiritualitat si no és en la nostra vida.
Quin amor, quina abstracció, quina energia o quina imaginació hem de posar per expressar tot el que sentim?
Necessitem totes les forces de la vida per expressar el que sentim: memòria, però també imaginació, meravella per la vida i amor per la vida que es tradueix en amor cap als altres. En la vida som un retrat de grup: hi som Caín, Abel, tots. El bé i el mal repartits tant al nostre interior com a fora.
Podem estimar Caín? La nostra humanitat bàsica el refusa. Però hi ha un amor universal que ens toca com el sol surt per a tothom. Aquest tema és complex i necessitaríem un temps llarg per desenvolupar-lo…
Al llarg dels poemes anomenes Déu, descrivint i narrant l’ordre que es va imposant.
L’ordre de Déu que nosaltres no sabem. Anem descobrint el recorregut amb tot el que vivim de bo i de dolent i sovint no és tan bo com voldríem, si bé acostumem a aprendre més dels errors, de les fallides, de les caigudes del cavall.
Com sigui, Déu és presència i es manifesta en els meus poemes, però també en tot el que escric encara que no l’anomeni.
A Déu, com el podem sentir?
En el batec del cor, en les llàgrimes que brollen espontànies tant si hi ha dolor com alegria, en l’emoció en contemplar la bellesa, en sentir la tendresa en el més profund de l’ànima.
Ja veus que tot el que dic és real, no hem de sortir de nosaltres per sentir Déu perquè Déu és en nosaltres, al cor mateix de la Realitat que aquí escric en majúscula.
Parlo per mi, altres ho dirien d’una altra manera perquè es tracta d’una vivència molt personal.
A partir de la natura vas desplegant una de les teves temàtiques centrals: la natura. Roselles, algues, prats, xiprers, rosers…
En la natura, en la vida, també en la mort –en els seus versos sant Francesc s’adreçava a la Germana Mort–, hi ha Déu. La natura ens meravella, també en les tempestes i en la foscor.
En els seus poemes més transcendents Rilke parlava de la terribilitat dels àngels. Plantes i flors expressen un llenguatge més enllà del vegetal. Hi ha un llibre bizantí, El jardí simbòlic, que parla de les plantes i les flors que componen un jardí de l’esperit. Flors i plantes descriuen qualitats espirituals.
Què me’n dius, de la nostra rosa de Sant Jordi? És més que una rosa, oi?
“Més enllà de l’ànima, la memòria”. Això ja seria un llibre per un assaig.
Amb aquest vers es podria fer l’enunciat d’un llibre de reflexions sobre l’ànima i la memòria. A través de l’assaig podem esplaiar el pensament, exposar idees, descriure intuïcions.
Diu la tradició que l’ànima té tres dimensions: corporal, psíquica i espiritual, i la memòria és una de les facultats de l’ànima, com també ho és la voluntat. La memòria propera és la que dimensiona el nostre ésser al món, però hi ha la memòria de l’Ésser, més enllà de l’ànima corporal i psíquica.
Per mi que és l’ànima espiritual la que ens mou a buscar Déu, si bé aquest desig s’expressa en les tres dimensions de l’ànima.
També ens parles de la teva experiència al límit de la mort. Sempre ens queda la llum, ens vols dir. “El dia entra com un llamp a l’habitació”.
La vida és llum. La vida es manifesta en la llum que no només és física sinó també espiritual. És claror que il·lumina el pensament. Al mestre i cappare de les nostres lletres catalanes, Ramon Llull, l’anomenaven “l’Il·luminat”.
Tens una inclinació per l’art, per la cultura llibresca amb els poemes a Shakespeare i al romànic de la Vall de Boí.
La meva formació de base és artística i feta de moltes lectures. Això es manifesta en el que escric perquè forma part de mi. Shakespeare ho va escriure tot, de l’ànima humana, com també ho havia fet Homer. Llegir-los és entrar en la comprensió de la condició humana en tots els seus vessants.
Quant al romànic de la Vall de Boí el visc d’a prop: fa uns quants estius que pugem a la Vall per visitar la família que hi viu. El romànic és més que un art estètic: és una invitació a la contemplació, és com si estiguéssim davant d’un mandala: l’ànima s’hi concentra.
També ens parles de la impaciència, de la corrupció, de la violència.
Tot això és en la vida ordinària; tot això ens colpeja, ens fa patir i tant ens indigna que ens mou a actuar per equilibrar la balança, sempre massa inclinada cap al mal i la ignorància del que és essencial per a la vida en humanitat.
Sort del bé que fa tanta gent anònima. Hi ha gent de bé –amb les seves mancances, naturalment–, però inclinada cap al bé. Altrament el món ja s’hauria extingit. Vivim en l’esperança de la regeneració. Aquest procés tenyit d’esperança el pintem de color verd no per caprici sinó perquè evoca l’esclat de la primavera.
En un dels poemes destacats ens parles del “desig d’arranar el mal que assola la saviesa”.
La saviesa, la de debò, es manifesta en la simplicitat, en la senzillesa, en la humilitat, qualitats humanes de les quals som mancats.
En general el jo personal està sobrecarregat d’orgull, de vanitat, de supèrbia, i també de banalitat, de ximplesa i de buidor. És aquest jo el que té més por de la mort perquè aquesta sobrecàrrega –també les possessions, el poder– es desfà com sucre a l’aigua amb la mort quan entra en l’oceà de l’Ésser.
En aquest vers s’expressa un desig d’arranar la sobrecàrrega que assola, que fa malbé la saviesa, que fa opaca la seva llum.
Precisament, en el teu darrer assaig, Cambres fosques, et preguntes “com explicar el mal”.
El mal és el gran tema filosòfic, teològic i existencial de tots els temps. I sempre està en revisió, cada generació ha de fer la seva recerca.
A Cambres fosques intento explicar el mal a través de reflexions i exemples concrets –històries extretes de la realitat– on el mal es manifesta. Això és proper a tothom perquè tothom ha viscut situacions on el mal es fa present.
Abans, l’avarícia, l’acumulació de riquesa, es veia com un mal. Ara és un valor a l’alça. El mal, per tant, va canviant?
L’avarícia i l’acumulació del que sigui ens carrega l’ego, l’ànima, la vida sencera. Les modes són convencions socials i fins i tot ideològiques, i el capitalisme descarnat que tenim avui a tot el món ha portat aquests valors a la palestra. Un vel gruixut que tapa la realitat de la humanitat vulnerable: naixem nus i nus marxem del món.
La riquesa on és, a l’hora de partir? Necessitem uns mínims per viure i una mica més per poder ser generosos i oberts al patiment dels altres, però més enllà d’això…
Actualment som hereus d’alguna realitat demostrable?
A través de la ciència es mostra Déu si entenem que Déu és la mateixa realitat encara que no l’acabem d’entendre del tot per tal com la nostra visió sempre és parcial: una gota d’aigua no pot veure la totalitat de l’oceà, però sí que en la seva intimitat pot sentir que són en la mateixa realitat…
Què ens aporta tanta complexitat, tanta informació, tanta manca d’il·lusió i desig interior?
La vida s’ha multiplicat tant en complexitat i informació que resulta indigerible. Emprem molt de temps a gestionar la complexitat i a discernir en la informació, servituds que formen part de la nostra època accelerada i caòtica.
Per sanitat ens cal fer moments de parèntesi, de silenci, per contrarestar l’empatx de realitat sorollosa i sovint buida d’humanitat malgrat l’aparat; deixar que en el silenci es manifesti l’Ésser que ens alimenta a través de la companyia, de l’amor, de la contemplació de la bellesa i també de l’escriptura que, com el mateix llibre de la vida, ens ensenya el que no sabem i que ens asserena.
No et passa que quan escrius aprens el que desitjaves conèixer de prop per poder comprendre-ho?
La religió és percep com una llosa, com una realitat perjudicial per a l’home?
La religió ha passat per moltes èpoques i fases, unes més fosques, altres més lluminoses. La religió és com l’amor: relliga, ja ho diu la mateixa paraula. Relliga la realitat corporal amb la psíquica i l’espiritual. En l’amor i en la religió ens unifiquem, ens sentim sencers.
L’amor i la religió que ens trenca per dins no és amor ni és religió, tal com jo ho entenc.
Com podem usar l’eina de la religió per viure amb harmonia amb la natura i els homes, si ja Plató i altres filòsofs van renegar de la natura i, fins i tot, dels poetes?
No podem renegar de la natura perquè som natura en totes les seves facetes, des de les més sòlides a les més etèries. I com podríem renegar de la bellesa, de l’art, de la poesia que expandeix el coneixement de la realitat?
L’ateisme i el nihilisme formen part del pensament modern. Els podem entendre des del punt de vista antropològic que els ha fet lloc en contraposició, o negació, de les formes religioses que en altres èpoques s’han mostrat dogmàtiques, inquisitorials. Però no els comparteixo.
Quan parlàvem de religió parlàvem d’amor, i tant l’amor autèntic com la religió ben entesa porten a l’harmonia de les tres parts de l’ànima en primer lloc, i, en segon lloc, aquesta harmonia es trasllada a l’altre: aquell Tu sense el qual no sabríem qui som perquè ens fa de mirall.
D’on sorgeix la teva dedicació a dissenyar exlibris?
De l’estima pels llibres. Vaig descobrir-los en una biblioteca privada on n’hi havia molts i de gran valor literari. Em vaig enamorar d’aquella bonica peça amb què estaven marcats i en vaig voler dissenyar. Els exlibris són una forma d’art lligada a la vida dels llibres.
Històricament, com va sorgir aquesta marca d’identitat posada en els llibres?
És una marca de propietat com la més senzilla de signar els llibres que tenim a la biblioteca de casa, amb una particularitat: si prestem un llibre, un cop llegit qui el té l’haurà de tornar perquè l’exlibris li recordarà que aquell llibre no és seu…
Abans, hi havia nombroses famílies que posseïen la seva marca personal amb els exlibris. Quina és la situació actual de l’exlibris.
Els exlibris són poc coneguts, de manera que són poc emprats en les biblioteques particulars. Però hi ha els col·leccionistes que els apleguen com a tresors, perquè els valoren com el que són en una gran majoria: obres d’art de petit format.
L’activitat en aquest camp és força rica: hi ha associacions d’exlibristes a tot el món i es fan trobades periòdiques: nacionals i internacionals, per tal de fer intercanvis d’exlibris i conrear amistats. He fet molts amics entre artistes, historiadors i col·leccionistes d’exlibris.
Com veus la situació de la poesia catalana, parlant clar i català?
La veig frondosa com un gran bosc amb moltes espècies d’arbres. Es fa difícil destriar entre l’espessor, perquè no s’arriba a llegir amb l’atenció adequada tot el que es publica, i en general es llegeix poc, i més si tenim present que un llibre de poesia s’ha de llegir més d’una vegada per apreciar-lo com cal.
La meva preferència com a lectora és per una poesia amb sentit més que per una poesia amb imatges brillants, però que es perden en la brillantor, en els oripells. Molt soroll i poques nous, com diria Shakespeare.
Amb tants premis donats a figures mediàtiques en els darrers anys, creus que no s’està perdent el nord, suposant que hagués existit alguna vegada.
La literatura amb fondària fa temps que s’està perdent en la tirania del mercat. El barem actual d’apreciació d’un llibre són les vendes. Es fa passar per bo no el que ho és pròpiament, sinó el que es ven. Per vendre s’ha d’escriure al nivell del que compra el públic majoritari.
La literatura no ha de rebaixar el nivell per vendre sinó que ha de moure al coneixement de la realitat en totes les seves dimensions, no només la somàtica i visceral, que és la que està sobresortint en aquest moment històric.
Però la vida és ondulant, com deia Montaigne, i confiem en un futur redreçament de la literatura com a forma d’art, on ètica i estètica van juntes, i puguem apreciar, amb l’admiració que ens provoquen els autors ja clàssics, les obres d’art creades per escriptors de qualitat que esperen en un calaix, o veuen passar el temps en un llibre oblidat al fons d’una llibreria.
Quins llibres estàs llegint?
Aquests dies estic llegint La paraula vencedora de la mort, de Rob Riemen, que fa bandera de l’esperança i del poder de la paraula; El bosque, mi padre, de Papusza, una poeta polonesa d’ètnia gitana que es va salvar de l’Holocaust; Cendres, una magnífica novel·la de la Premi Nobel italiana d’origen sard, Grazia Deledda; i L’ermità. Vivències i records prop d’Estanislau M. Llopart, escrit per Esteve Humet, deixeble espiritual d’aquest monjo benedictí.
