Quan Enric Valor va començar a recollir les rondalles valencianes, va actuar amb una lucidesa que encara avui no hem agraït prou. Aquell treball convertia la paraula dita en patrimoni escrit, salvava matisos de llengua, ritmes d’oralitat i una manera valenciana d’ordenar el món a través de la narració. Les rondalles quedaven situades en un lloc central, com a columna vertebral d’un imaginari compartit i com a base d’autoestima cultural. Valor va entendre que una comunitat també es podia construir a través de l’oralitat, amb els girs de llengua que la sostenen i amb els paisatges que la fan possible.
Històries i llegendes, de Joan Iborra, se situa en una mateixa línia de continuïtat i amplia el focus cap a espais híbrids, entre la crònica, l’anècdota i el mite. En aquest cas, Iborra, filòleg i historiador, treballa amb materials procedents de la cronística medieval i moderna, i també amb relats que la tradició ha mantingut vius, quasi intactes.
El pròleg de Maria Toldrà fixa amb encert el marc conceptual del llibre: història i llegenda no formen dos compartiments estancs, i l’interés principal sovint rau en el perquè del relat, en la intenció, en el servei de qui s’escriu i per a qui. Qualsevol història s’escriu des d’un present que condiciona la selecció, les proves i la interpretació. Per això, més que decidir si una anècdota és “real” o “inventada”, el llibre convida a detectar-hi la funció social, el missatge que circula i el tipus de comunitat que es reconeix en aquell episodi.
L’índex del volum ja funciona com una cartografia catalana i particularment valenciana de llarg abast. Els títols encadenen figures de la gran política amb episodis locals, prodigis, bèsties i successos que han circulat entre generacions. Del rei Rodrigo a la balena de l’Albufera, de Guifré el Pilós a la Germania, dels Borja als relats de regust folklòric, el llibre dibuixa un mapa simbòlic que travessa segles i comarques.
És així com el relat col·lectiu no s’alça únicament sobre batalles i institucions, sinó també sobre petites històries, sobre allò que la gent ha contat a casa, a l’escola, al mercat, i que acaba definint què considerem memorable. En aquesta acumulació, el País Valencià apareix com una realitat històrica complexa, sovint contradictòria, però recognoscible.
Tot plegat consisteix a mirar el passat de la tradició des de dins, amb la llengua pròpia com a instrument de precisió i amb la cultura popular com a arxiu de llarga durada. En un espai públic on el País Valencià ha estat sovint narrat amb marcs aliens, aquesta operació reforça un imaginari propi, ofereix continuïtats, dona densitat al nostre fil històric i cultural.
Iborra ho fa amb criteri, sense exaltació fàcil, però també sense neutralitzar el sentit que tenen les llegendes fundacionals, les commemoracions, les justificacions polítiques o religioses que han circulat en forma de relat.
Aquesta perspectiva es nota especialment quan el llibre combina episodis de gran càrrega simbòlica amb altres de mínima escala. Les grans figures i els grans conflictes conviuen amb escenes domèstiques i quotidianes que prenen el pols d’una societat concreta. S’hi endevinen mentalitats, jerarquies, pors, esperances, violències i rituals. El detall aparentment menor acaba oferint una informació de primer ordre, perquè mostra el país en moviment, amb veus i tensions internes, lluny d’una postal immòbil.
Històries i llegendes, comptat i debatut, apareix com una peça complementària i necessària. Si Valor va fixar la rondalla com a gran escola de llengua i imaginació, i va dignificar allò que molts relegaven a entreteniment de poble, Iborra explora el terreny on la memòria popular i la història escrita s’entrellacen, i en fa un relat que consolida la idea de país com a comunitat que es pensa i s’explica, també des de les classes populars. Si totes aquestes històries es recullen, s’ordenen i s’escriuen amb ofici, la literatura catalana guanya profunditat, continuïtat i veu pròpia.
