Començaré també aquesta ressenya amb un aforisme conegut de Joan Fuster, font constant de saviesa i d’agudesa literària: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.” Julian Barnes va fins i tot més enllà. No sols seria un dret. És també una necessitat. I fins i tot un plaer!
El llibre Canviant de parer, Changing my Mind en l’edició original, aplega cinc assaigs breus, de temàtica diversa, units per una qüestió, el canvi d’opinió, i per un posicionament, la reivindicació d’aquest canvi. Cadascun de nosaltres defensem el mateix al llarg d’una trajectòria vital? Òbviament, no. Hem de torturar-nos per això? En cap cas.
Dos dels textos inclosos són de temàtica literària, n’hi ha un sobre política, un altre sobre els records i encara un de final sobre el temps i l’edat. Estan escrits per un novel·lista i no per un filòsof. No estem, doncs, davant d’un llibre per a erudits. Qualsevol pot accedir-hi.
És, a més a més, un volum adequat per als atrafegats, aquells que diuen “no tinc temps per a llegir”. Canviant de parer, de grandària petita, no arriba a les vuitanta pàgines. Ei, no passa res! Reivindiqueu sempre el dret a llegir llibres breus. I també d’empassar-vos totxos, és clar. I de qualsevol volum. Reivindiqueu el dret a llegir el que us vinga de gust, per descomptat! Llegir, sobretot, és –hauria de ser– una font de plaer, per damunt de qualsevol altra cosa.
Potser hi ha llibres de més escaients i de menys per a cada etapa vital. En èpoques d’estrés i d’ansietat, trobe que són idonis els llibres amb narracions o assaigs curts, d’un d’aquells que amb poques pàgines sents que hi avances. Molt millor deu minuts de lectura diària que no res, no trobeu? Nulla dies sine linea no és una locució només per a escriptors. També pot ser aplicada als lectors. Avui he llegit un paràgraf només no seria la interpretació correcta. Hauria de ser acabe de llegir-ne un més!
La prosa, concisa, precisa, de Barnes també ajuda a penetrar en el llibre. Que ningú pense que la senzillesa narrativa és fàcil. Cal treballar-la molt. El pensament humà, en general, és confús. Fer-lo accessible també és una destresa dels grans escriptors. I, si li afegim un pessic d’ironia, i de provocació, com és el cas, el resultat és plaent.
Cal agrair a Angle Editorial, establerta a Barcelona, com unes altres prèviament, que haja posat a l’abast dels lectors de la nostra llengua una part molt important de la producció de Julian Barnes. Si no m’he descomptat, només a Angle en són onze, amb aquest Canviant de parer inclòs.
Anem, però, a l’assumpte. John Maynard Keynes, influent economista estatunidenc, respongué als crítics amb una citació cèlebre: “Quan els fets canvien, canvie de parer”. Ben dit, però no és només que els fets canvien. Els records també ho fan. “Sabem que la memòria es degrada” i que “reinventem constantment la nostra vida, reversionant-la”, sosté Barnes, amb més raó que un sant. I en conta diverses anècdotes que les reserve per al lector.
L’assaig que potser més agradarà als lletraferits és “Paraules”. L’escriptor anglés confessa: “m’he passat la vida entre paraules, escrivint-ne i llegint-ne. Amb paraules he construït la meva idea del món d’aquí fora. […] Crec profundament en les paraules”. És bonic viure acompanyat de mots, oi? Sovint són confortants. De vegades, sanadors. Ben combinats, il·luminadors.
Tot amb tot, Barnes reconeix que les paraules “són volubles, esmunyedisses, metamòrfiques”, la qual cosa pot ser un problema per a un gramàtic, però en cap cas per a un escriptor. L’enemic del narrador és el tòpic, la mandra, la deixadesa, però no la qualitat esquiva dels mots. Al capdavall, la literatura és un joc…, lingüístic. I els artífexs de bones novel·les són juganers.
D’altra banda, Barnes reconeix que ha votat partits diferents en segons quins contextos. I ens parla de com seria la “República Benèvola de Barnes”, europeista, liberal i moderada, en el fons i en la forma. Dit a la manera barniana:
“Hi ha persones amb conviccions fermes sostingudes amb vacil·lacions; d’altres, unes conviccions vacil·lants sostingudes amb fermesa. Sempre he donat per fet que els liberals com jo tenim opinions mesurades, sostingudes amb mesura”.
També destaca en Canviant de parer l’assaig dedicat als llibres. Potser ha envellit una mica per a les noves generacions l’aforisme amb què comença, però continua tenint una gran dosi de veritat: “Si llegir és un dels plaers (i una de les necessitats) de la joventut, rellegir és un dels plaers (i una de les necessitats) de la vellesa”. Els éssers adults es refugien en els valors segurs, en els grans llibres.
No és que els lectors més grans siguen més intel·ligents, però potser sí més subtils, capaços de fer més comparacions, sosté Barnes. Possiblement, ja no disposen de temps per a bajanades ni per a novel·les que ens diguen com ens hem de comportar. Comptat i debatut, “quan els nostres gustos es tornen més definits, també es fan més reduïts”. Els vells són perepunyetes. Què n’hem de fer?
Barnes s’ha fet vell. Ha fet vuitanta anys i pateix càncer. Assegura que Comiats, que acaba de publicar Angle, serà el seu darrer llibre. No n’escriurà més. Tot i que podria canviar de parer. Així que no temeu gens. “El plaer de veure que t’equivocaves pot ser d’allò més autèntic”.
