Fa mitja dotzena d’anys que els lingüistes Josep Maria Castellà i Carme Junyent ens advertien que:
“La globalització comporta l’expansió de les llengües més parlades i la desaparició de desenes de llengües cada any. La previsió és que a finals del segle XXI la diversitat lingüística s’hagi reduït dràsticament, en un moviment similar al de la pèrdua de la biodiversitat. La mort de les llengües comporta sovint la desaparició de les cultures de les quals són vehicle i, a més, un sofriment social en el grup humà que veu com s’extingeix la seva identitat.”
Un altre lingüista, David Crystal (1941), molt implicat en la investigació sobre les llengües en perill, que assessorà la UNESCO en la confecció del mapa de les llengües al món i en el Projecte sobre les llengües en perill, és autor també d’una peça dramàtica que posa sobre l’escena la mort d’una llengua: Living On (1997-2007, última versió). Desconec si existeixen altres obres escèniques que tracten aquest assumpte.
El dramaturg Joan Cavallé (Alcover, 1958), amb un plantejament diferent del de Crystal, ens proposa una reflexió sobre això mateix, sobre l’extinció d’una llengua i el que tot això comporta: la desaparició d’un univers concret, d’una cultura, d’una manera de veure, d’entendre i de viure el món immediat.
Cavallé és traductor i un escriptor de vida discreta però de llarg recorregut, que ha practicat diversos gèneres literaris, agent actiu en la cultura de la ciutat de Tarragona i el seu entorn, tot i que és en l’escriptura teatral on s’ha creat un espai propi amb obres com ara Senyores i senyors… (1990), Dinastia Ming (Premi de la Crítica Serra d’Or 1998) o Peus descalços sota la lluna d’agost (Premi de Teatre 14 d’Abril 2009), entre altres.
Amb Qui em cremarà la casa?, a través de 31 escenes més o menys breus, ens proposa la història d’una parella de migrants –Awki i Oni– que, estalonats per un desastre natural o provocat per la cobdícia, han abandonat l’indret remot que habitaven –Oceania? Amazonia? alguna illa del Pacífic?– per tal de retrobar el seu fill –Evu– que, cercant nous horitzons, s’ha occidentalitzat i viu a alguna ciutat d’Europa.
Mentre localitzen el fill, la parella passa els dies en una casa marginal, amb poc contacte amb el veïnat. De tant en tant ella ix a captar o a recollir algunes deixalles que recicla artesanalment i intenta vendre, mentre que ell viu reclòs a casa, aïllat d’un món que no comprén.
Un dia qualsevol, un accident de trànsit provoca la mort d’Oni i la policía municipal descobreix que, a la casa d’ella, també hi viu una persona que ningú coneix, que no comprén l’idioma de la ciutat, i que només parla la seua llengua, un idioma força desconegut que els experts no aconsegueixen identificar. Una vegada Awki és conscient que Oni ha mort –aquesta se li manifesta en forma d’esperit– i que ja no pot expressar i recrear el seu món amb cap altra persona, decideix desaparèixer també, de forma tràgica.
El text dramàtic es construeix a partir de dues línies temporals: el passat, la joventut d’Awki i Oni, enmig d’un món arcàdic on el llenguatge anomena cada cosa, i el present, en un món ben diferent que els migrants no comprenen, i que aquest tampoc fa massa esforços per comprendre’ls i integrar-los.
Si la joventut i festeig d’Oni i Awki segueix la línia d’una faula habitual, com la resta de personatges, els diàlegs entre l’Ombra d’Oni –esperit– i Awki –vell– s’expresa d’una forma lírica que vol acostar-se al vers. És el reflex de l’idioma i del món que representa, i que pot ser connectat a partir dels objectes que havien sobreviscut a la migració en una capsa que conservaven –una pedra blava amb un forat al mig i que en posar-la davant dels ulls, els permet retrobar el món perdut; les bitxosnes, petites boles que desprenen aromes diferents que els reconnecten amb la terra d’origen, etc., o una màscara penjada a la paret.
Tal com apunta Albert Mestres al pròleg, el fil que trena els dos plans temporals és l’esperit o espectre d’Oni que compareix davant d’Awki en un comiat final.
Els dos nàufrags apareixen voltats d’un Cor de Ciutadans Atònits –joves, assistent social, policia, capellà, regidor, veí, veïna, camàlics, ordenança, etc – que podem relacionar amb la funció del cor de la tragèdia grega, però que ací adquireix un cert tarannà tragicòmic. D’alguna manera representa una xarxa social que envoltava Awki i Oni, que no els hi havia integrat i que tampoc coneixia la llengua i cultura de la qual procedien.
En l’última escena apareix Evu, que ha perdut els pares i que ja no pot tornar als seus orígens, perquè ja no existeixen, però que tampoc forma part del nou món que ha escollit, i que s’hi sent perdut perquè no sap quina és la seua identitat.
El títol de l’obra remet a un acte de final, de purificació i de desaparició completa segons algunes cultures. La casa no deixa de ser com una imatge de l’univers, de la saviesa, de la pròpia tradició, però també en tant que projecció del cos humà. La seua reducció a cendra referma l’esvaniment per sempre d’aquest univers humà, lingüístic i de manera de viure.
Amb aquesta nova obra Joan Cavallé, a través d’un llenguatge molt ben destil·lat i d’un text teatral molt ben articulat, ens convida a reflexionar sobre la nostra societat contemporània, sobre les llengües que són “útils o importants” i sobre “les altres” que no ho són tant, sobre la identitat, sobre l’alteritat i la multiculuralitat del nostre món present, en tant que riquesa que cal reconéixer i preservar, perquè les llengües també les podem considerar com a part de la biodiversitat.
